El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dóna tres accepcions per a “portolà”:

1)       la carta nàutica d’un port, 

2)       una col·lecció de cartes nàutiques de ports i, en sentit més ampli,

3)       una antiga carta nàutica dibuixada i il·luminada a mà sobre pergamí. 

                                                     
                                                                                                                Carta nàutica d'Albino di Canepa (1480)

Això no obstant, però alguns autors com A. Hernando consideren que genera confusió, ja que correspon als llibres o els còdex de ‘anotacions que empraven els pilots per orientar-se. El cas és que la paraula “portolà” va passar a designar la carta que il·lustrava aquell text.

 Els portolans apareixen a Europa cap a finals del segle XII seguint la introducció de la brúixola i es construeixen (has de mantenir la coherència dels temps verbals) en un marc de línies radials amb el nord al capdamunt. Els navegants havien de comptar prèviament amb els itineraris escrits, que sovint eren copiats dels antics peripli, itineraris costaners del món antic. Les poblacions de la costa estaven molt ben situades, mentre que els llocs de terra endins, i sovint tot l'interior del continent, era deixat en blanc.

 Els “portolans” estaven pensats per ajudar els navegants a trobar el seu camí en el mar i, en certa manera, el seu objectiu era similar al dels futurs mapes de carreteres, però en comptes de descriure la ruta, detallaven la línia de la costa i els perills per a la navegació.  La seva importància és innegable, ja que, a través del seu ús i evolució es va produir un gran avenç en l'exploració durant l'Edat Mitjana a l'Europa occidental.

 El nostre Atles té presenta molts d’aquests trets,  però encara que fos dibuixat seguint l'estil dels portolans, no es pot considerar un portolà en sentit estricte. La típica carta nàutica, que alguns consideren d'origen italià i d'altres d'origen català, havia estat fins aleshores, des del punt de vista geogràfic, totalment diferent  dels mapes medievals de caràcter teocràtic i de gran influència religiosa. Els portolans tradicionals descrivien només allò que era conegut, les costes descobertes, els ports detallats, desembocadures de rius,  profunditat de les aigües, etc. És a dir, tot allò que pogués ser d'interès per a un pilot. A més, normalment es limitava a les regions més comuns entre els navegants europeus: la Mediterrània, el Mar Negre i el nord-oest d'Europa.

 En aquest sentit, l'Atlas Català es podria considerar un mapamundi construït sobre un portolà, ja que combina aspectes de carta nàutica, com el detall de les costes i  les loxodròmies (corbes que, a la superfície terrestre, formen un mateix angle en la intersecció amb tots els meridians. Sobre les cartes són rutes representades per una línia recta), amb altres que són  més pròpies dels mappaemundi medievals amb les seves llegendes  il·lustrades.

 A més de ser molt més complet pel que fa a en l'àmbit geogràfic, una altra diferència és que l'Atles Català està molt més il·lustrat que els portolans d'ús habitual. En són una prova les magnífiques il·lustracions de  banderes, estendards, reis majestuosos amb ceptres i corones, vaixells, caravanes de camells i pescadors de perles com els que trobem a l’obra que ens ocupa.

CONCLUSIONS 

BIBLIOGRAFIA