“Déu no juga
als daus” (A. Einstein)
I,
tanmateix...
Per Carles Díez
Índex
Una guia de lectura (per al lector impacient)
Borges o La lotería en Babilonia
Italo Calvino: l’estructura de l’atzar
Sophie Calle: l’exaltació de la casualitat
L’atzar assetja a cada cantonada
Una guia
de lectura (per al lector impacient)
Construir
una pàgina web és una tasca apassionant però, alhora, comporta també uns riscos
evidents. Dins de la part positiva, hem de destacar la capacitat de relació i
la facilitat per afegir, al tradicional discurs lineal, discursos transversals.
Però això ens porta també als inconvenients: el propi medi facilita la
dispersió, la compartimentació, la simple agregació desordenada.
Com
que, en el fons, encara mantinc el meu discurs cartesià, us proposo una guia de
lectura d’aquesta pàgina que ens ofereix un camí més lineal, inequívoc, potser
menys interessant però que concentra tots els continguts fonamentals.
La guia seria la
següent:
1) Presentació + Tot rastrejant l’atzar
2) Auster
3) Borges (o Calle)
4) Calle (o Borges)
5) Calvino
6) Match Point
7) Conclusions
Aquests
apartats constitueixen, al meu entendre, el nucli del treball. I, encara més,
crec que podríem condensar el treball usant tan sols els dos punts subratllats:
l’1 i el 7. El primer perquè els dos primers apartats introdueixen i presenten
el treball, tot permetent-nos una visió global. El darrer són les conclusions,
que sumaritzen el treball i remarquen les qüestions principals. La resta de
punts (del 2 al 6), pretenen ser anàlisis més en detall sobre els quals caldria
encara aprofundir. Podem destacar que en aquest ordre permetem un grau de
llibertat: després de llegir a Auster, podem escollir entre seguir per Borges
(opció “Literatura”) o per Calle (opció “Art”), encara que crec que és millor
llegir els apartats de Calvino i Calle de manera contigua, per les realcions
existents entre ells.
Els
altres apartats del treball no esmentats aquí (La mecànica... i L’atzar
assetja...) són prescindibles. El primer perquè està dedicat a descriure una
polèmica científica i la seva influència sobre la nostra manera de percebre el
món. El segon, perquè és una mena de digressió personal, interessant (per a mi)
però potser estèril per al lector.
Presentació
“Déu no juga als daus” Aquesta frase,
encapçalament del treball, és una coneguda dita d’Albert Einstein, emmarcada en
una famosa polèmica a propòsit de la mecànica
quàntica. Sense entrar a detallar aquí el fons científic de la polèmica, a
la qual dediquem tot un apartat, sí que voldria destacar la idea que anima la
frase d’ Einstein, que és que no accepta la necessitat de l’atzar per tal
d’explicar la naturalesa. No diu que a la natura no puguem trobar l’atzar (cosa
manifestament falsa!) sinó simplement que aquest no hauria de ser una part
constituent fonamental del mateix.
“Epur (si muove)”. “I,
tanmateix....”. Parafrasejant ara a Galileu, sembla que finalment, la natura sí
que juga al daus. No es tracta tan sols de que el paradigma científic actual
defensa la necessitat de la probabilitat i l’estadística per a donar resposta
dels fenòmens naturals. El que analitzarem aquí és la manera com aquest atzar
pot esdevenir la clau de volta de l’existència humana, allò que doni compte de
l’esdevenir individual dels éssers humans.
Tot
rastrejant l’atzar
La pista literària
Les
grans obres de la literatura clàssica ens mostren herois, homes perseguits per
un destí, amb una missió que acomplir o un fatus que evitar: la seva lluita,
com ara la d’Ulisses, sobrepassa la mida humana perquè els porta a realitzar
accions orientades a alliberar-los d’una feixuga càrrega que els ha estat imposada des de fora.
Tanmateix,
la nostra vida diària sembla absent d’aquests grans reptes. Esporàdicament,
pensem que aquest o aquell altre té un destí que acomplir, obeeix a una
determinació autoimposada, però l’esdevenir de la vida humana quotidiana no
respon a aquest paradigma.
Admirem
a Ulisses perquè, a diferència d’ell, nosaltres no estem marcats per la
fatalitat. No lluitem contra un destí imposat. Ens esgarrifem amb la història
d’Èdip perquè veiem com la seva fatalitat el persegueix sense remei: les seves
accions són simples anècdotes dintre d’una història superior que no pot
controlar.
Però
la nostra vida no és així. El destí no existeix com a un ens independent, com
un guia de la nostra existència. El que descrivim amb la nostra biografia no és
el traç d’una fletxa dirigida amb mà ferma sinó una línia discontínua (i sovint
contradictòria) amb punts d’inflexió marcats per l’aparició de l’atzar. I no
ens referim a un atzar guiat, governat per una ment superior, sinó per la simple i cega casualitat.
¿Que
hagués passat si el fanal aquell hagués caigut dos segons abans, just quan jo
hi passava per sota? ¿Amb qui viuria jo ara si no hagués anat a aquell concert?
¿On treballaria si no hagués conegut aquell empresari a classe d’anglès?
Segur que tots podem compilar una llista
similar de preguntes la resposta de les quals ens fa ser exactament qui som .
Per
això no podem pensar que les respostes siguin banals: si visc amb una dona i no
una altra és perquè vaig decidir anar aquella tarda a aquell concert, però el
que em fa ser jo mateix no és la simple característica de “tenir companya” sinó
explícitament “ser companya d’aquesta dona i no de cap altra”.
¿Es
pot pensar doncs que tot està en mans de l’atzar?. Tots volem creure que la
nostra voluntat hi juga un paper. Però
això no treu que l’estructura del món estigui composada justament d’aquestes
coses petites. No es tracta d’un atzar que actua esporàdicament sinó que està
permanentment present: el que caracteritza el nostre món és la perenne
presència de les forces de l’atzar.
Aquestes
actuen a voltes espectacularment, a voltes de manera discreta, però acaben
composant l’entramat que sustenta el món.
O,
si més no, és això el que ens sembla comunicar l’obra de Paul Auster. En les seves novel·les trobem
com l’atzar intervé ara i adés per a conduir la vida dels seus personatges.
Però
l’atzar no el trobem tan sols a Auster, per molt que aquest autor s’hagi
convertit en el seu abanderat. El podem trobar a un lloc tan inesperat (per a
mi) com l’obra de Borges , però en
aquest cas no es tracta d’exposar com pot afectar l’atzar a un individu concret
sinó de contemplar el sistema al complet. El punt de vista és marcadament diferent: si a
Auster tenim la visió individual de la formiga que se sent bandejada per la
força de l’atzar, a la Loteria de Babilònia trobem la descripció del mecanisme complet,
la seva visió panoràmica. És una perspectiva més freda, descriptiva, que sembla
demencial però que acaba esdevenint, d’altra banda, d’un realisme colpidor.
I,
finalment, rastrejarem l’atzar des d’una altra perspectiva: no es tracta ara d’analitzar
el contingut de l’obra, sinó la seva forma. En aquest cas, la construcció de la
narrativa. Això és el que ens permet d’explorar el llibre de Calvino “El castell dels destins creuats”.
L’atzar com a motor de l’art
Podem
trobar l’atzar a les altres manifestacions artístiques?
Crec
que podem destacar dos instants de la història de l‘art que s’acosten a aquesta
idea.
El
primer és dóna quan els motius de l’art deixen de ser els “grans temes
tradicionals ” per passar a reduir-se a la realitat simple i quotidiana. En el moment en què la vida de
diari
passa a formar part del catàleg de l’artista aquest pot incorporar el moment
casual, la composició espontània. Això és el que trobem al realisme o a l’impressionisme
(Le dejeuner
sur l’herbe, Renoir...).
L’altre
gran moment vindrà amb el trencament del paradigma figuracionista. Quan
l’artista deixa de voler representar el món sembla com si l’atzar pogués entrar
a l’obra d’art per via de la composició inesperada o l’abstracció pura. És el
que ens sembla contemplar en artistes com ara Tàpies o Guinovart.
Tanmateix,
en totes aquestes obres trobem encara un fort lligam de necessitat, que és la
pròpia voluntat de l’autor. Les obres no neixen fruit de l’atzar sinó que
responen a una idea preconcebuda, a una voluntat que les guia, la de l’autor. Tal
com hem vist uns paràgrafs més amunt, l’atzar pot formar part del contingut de
l’obra (com al cas d’Auster), però més difícilment ser part de la pròpia concepció
de l’obra (com al cas de Calvino).
Tanmateix,
aquest és de fet l’enfocament que trobem a l’obra de Sophie Calle. Es pot discutir a
bastament sobre si el treball de Calle és o no “art” (justament, perquè molts
dels intents de definició de la paraula “art”, a manca d’altres continuïtats,
fan referència a la voluntat de l’artista) però el que queda clar és que part de
l’obra de Calle es basa totalment en l’atzar.
La pista fílmica
El
cinema és una manifestació particular d’art a on podem trobar moltes
referències a l’atzar.
Per
començar, ens caldrà excloure totes les pel·lícules que fan referència a jocs
d’atzar i casinos (ruletes, daus, partides de pòquer...) perquè ens mostren una
perspectiva poc integral del tema i clarament allunyada dels nostres interessos.
Evitarem
també, per redundants, les obres a on Auster ha participat de manera més o
menys activa (La música del azar, Smoke, Blue in the face, Lulu on the Bridge)
perquè les lleis que les regeixen són les mateixes que les que trobem a les
seves novel·les: no ens afegeixen noves perspectives que no puguem examinar des
de la seva obra escrita.
Amb
tot, encara ens queda una àmplia col·lecció de pel·lícules a on l’atzar hi juga
un paper principal. Tinc la impressió que si examinem en detall totes les pel·lícules
“corals” que darrerament s’han posat de moda trobarem que l’atzar i la casualitat
volen conformar un dels seus motors argumentals bàsics. Però, per no
dispersar-nos, agafarem com a referent una pel·lícula recent en què els destins
de les persones es mouen determinats, de manera imperceptible però inexorable,
per l’atzar, com és Match Point, de Woody Allen.
Paul
Auster i l’atzar
|
“L’atzar és part de la realitat: contínuament ens veiem
transformats per les forces de la coincidència” |
|
“Alguna cosa passa, i des del moment en què comença a succeir,
res no pot tornar a ser el mateix” |
L’obra
d’Auster està dominada per uns eixos molt característics que veiem aparèixer de
manera recurrent a les seves obres: les històries encaixades, els personatges
dedicats a activitats absurdes, les vides estroncades, el joc entre realitat i
ficció, la preocupació per la veritat, persones que cerquen la manera de desaparèixer
d’aquest món, l’abundància d’escriptors entre els seus personatges etc..
Però,
d’entre totes elles, crec que es pot destacar l’èmfasi que posa l’autor en
l’atzar, la presència de la casualitat.
A
la majoria d’obres d’Auster, ja siguin novel·les o col·laboracions
cinematogràfiques, trobem uns personatges la vida dels quals ha estat afectada
d’una manera o altra per les forces de l’atzar. En cada obra trobem aquesta
característica aplicada d’una manera diferent, però gairebé sempre acaba
apareixent d’una forma o altra. No voldria detallar aquí una llista exhaustiva de
totes aquestes situacions, però sí que esmentaré algunes que poden semblar
significatives.
A
“Trilogia de Nova York”, p.e., se’ns
descriu la història de Quinn, un escriptor
que arrel de la pèrdua de la dona i el fill en un accident ha canviat la seva
vida de manera radical, convertint-se en una mena de fantasma. I no serà fins que
aparegui un altre cop d’atzar, en forma de trucada telefònica equivocada, que el
personatge abandonarà els seus costums.
Podríem
descobrir un esquema similar a “El libro de las ilusiones”, a on Zimmer, una
persona que viu turmentada per la pèrdua de la seva família en un accident aeri
reaccionarà bruscament davant del riure que li provoca una antiga pel·lícula
muda.
“El
Cuaderno Rojo” és una obra de difícil catalogació a on Auster ens relata
circumstàncies verídiques en què la casualitat o l’atzar han intervingut de
manera interessant (d’aquest llibre és la frase que encapçala aquest
apartat: “Alguna cosa passa, i des del moment en què comença a succeir, res no
pot tornar a ser el mateix”)
Al
“Leviatan” trobem també la casualitat actuant en diferents moments. Voldria
destacar dos, que són sengles moments clau en la vida de Sachs, un dels
personatges de la novel·la: un accident fortuït que li provoca la caiguda des
d’un edifici i que gairebé li causa la mort i el moment en què l’altre personatge,
Aaron, va a cercar-lo i no el troba per uns pocs minuts, fet que serà la causa
de la deriva final de Sachs.
Podríem
anar descrivint circumstàncies com aquestes al llarg de les obres d’Auster,
però per no estendre’ns en aquestes anècdotes, passaré a concentrar-me en
l’obra que crec que millor ens exemplifica la relació de l’autor amb el nostre
objecte d’estudi i que és “La música de l’atzar”.
No
es tracta tan sols de que l’atzar aparegui remarcat de manera ostentosa en el
propi títol de la novel·la, ni tan sols el fet de que el pòquer jugui un paper
important en el desenvolupament de l’argument. La influència de l’atzar
impregna tota la novel·la, de cap a fi. I aquesta forta influència la trobem
reflectida de manera evident
a l’inici
de la novel·la.
El
primer capítol del llibre consisteix en un relat magistral de circumstàncies
atzaroses que porten al personatge, Nashe, cap a una situació extrema. El que
em sembla excepcional no és ja l’acumulació de casualitats sinó el fet de que,
fins que no he intentat analitzar el llibre des de la perspectiva de la
influència de l’atzar, aquesta m’havia passat gairebé desapercebuda, m’havia
semblat perfectament real i plausible. En definitiva, Auster havia aconseguit
que jo veiés la història no com una artificial concatenació d’accidents
improbables sinó com una seqüència possible d’esdeveniments. Evidentment, una
lectura una mica més detallada revela ràpidament aquestes circumstàncies, però
crec que cal destacar la “naturalitat” amb que Auster aconsegueix fer el
tractament del tema.
Aniré
citant alguns dels moments que em semblen més destacats, afegint també algun
comentari addicional.
“Fue uno de esos
encuentros casuales que parecen surgir de la nada” (Auster, P. La música del azar, Editorial Anagrama, Compactos Anagrama
180,
pàg. 7). Auster ens introdueix així al que serà el nus principal
de l’argument de la novel·la, la trobada dels dos personatges principals. “Todo se reducía a una cuestión
de secuencia, de orden de los sucesos Si el abogado no hubiese tardado seis
meses...” (op citada, pàg. 7) “Se habían desencadenado demasiadas cosas y ni siquiera
el dinero podía detenerlas ya” (op.citada, pàg. 8), donant a entendre que
un cop es desencadenen els esdeveniments després ja no podem controlar-los: la
influencia de l’atzar esdevé, així, irreversible.
“Les había dicho que
pensaba regresar a Massachussets, pero pronto se encontró viajando en dirección
contraria. Eso ocurrió porque no vio la rampa que llevaba a la autopista(…)
pero en lugar de hacer los treinta kilómetros más que le hubieran devuelto a la
ruta correcta, impulsivamente subió la siguiente rampa” (op
citada, pàg. 12) Aquest fragment és força significatiu de la visió que Auster dóna
de l’atzar: existeix un moment del temps en que alguna cosa passa, alterant el
que sembla l’ordre inamovible de les circumstàncies però el personatge no
lluita contra aquesta atzar sinó que el segueix d’una manera cega, sense
reflexionar. De repent “es troba” viatjant en direcció contrària. Fins i tot la
construcció del paràgraf és magistral: el fet principal és que el personatge
“es troba” viatjant. Després ens explicarà el perquè. Però, a més, hi ha un
punt nihilista quan a continuació detalla: “comprendió que no había diferencia, que en última
instancia las dos rampas eran la misma” (op citada, pàg.
12).
Un
altre exemple, si volem marginal, de que l’atzar és la norma en el comportament
del personatge es el següent fragment: “se había presentado al cuerpo
de bomberos sólo por capricho, porque una noche llevó en el taxi a alguien que
estaba a punto de hacerlo” (op citada, pàg. 15) . O, encara més
contundent: “Nashe no tenía ningún plan definido” (op citada, pàg.
18).
“Un viraje brusco,
un bache, un pinchazo repentino, un conductor borracho, una brevísima
distracción, cualquiera de estas cosas podía matarle en un instante” (op
citada, pàg. 20): la mateixa idea repetida ara i adés.
I,
per concloure, una frase que ens permet resumir el comportament de Nashe: “como la mayoría de las cosas que le sucedieron aquel año, ocurrió por pura
casualidad” (op citada, pàg. 22) així com la fatal acceptació dels
esdeveniments “Había una extraña inevitabilidad en ello” (op. citada,
pàg. 23)
Es
tracta, com veiem, d’una acumulació de referències directes o indirectes a
l’atzar en unes poques pàgines que crec que ens revela de manera clara la
intencionalitat de l’autor.
Auster
no s’acaba amb el tema de l’atzar ni amb les obres esmentades, però si mai
hagués de definir aquest autor amb una única característica, no tindria cap
dubte: Auster és l’autor de l’atzar.
Borges
o La lotería en Babilonia
“Soy de un país vertiginoso donde la
lotería es parte principal de la realidad”
La
Lotería de Babilonia es un relat curt de Jorge Luis Borges que ens descriu una
societat a on la loteria ha esdevinut la seva llei principal.
El
conte postula l’existència d’una organització (la Companyia) que controla, a
través de la loteria, el destí dels individus. Aquesta loteria inclou no tan
sols premis positius sinó també negatius (multes, anar a presó, amputacions,
perdre la vida...). No afecta.com veiem, tan sols a aspectes econòmics sinó a
totes les facetes de la vida humana: exercir una professió, ser declarat
“invisible”. En definitiva, es tracta de que la loteria (l’atzar) acaba controlant
la vida sencera dels individus, formant part constituent de la mateixa
societat.
Una altra peculiaritat
d’aquesta loteria és que és secreta i universal: afecta a tothom (en el conte,
Borges sembla ironitzar sobre les peticions de “democratització” dels càstigs
que implica el joc)i actua de manera invisible: els sorteigs (si existeixen) no
són públics i els premiats (o castigats) ho saben perquè directament se’ls hi
apliquen les seves conseqüències.
“...la lotería es una interpolación del azar en el
orden del mundo y (que) aceptar errores no es contradecir al azar: es
corroborarlo” (Borges, J.L., La
Biblioteca de Babilonia a Ficciones,
Alianza Editorial, Libro de Bolsillo, 320, Madrid, 1980, pàg 76)
El
relat de Borges va derivant cap a les implicacions filosòfiques de l’existència
d’una tal loteria i, inevitablement, acaba qüestionant allò que es podia
sospitar d’inici: que potser la Companyia no existeix sinó que el desordre observat
al món és simplement natural. El conte conclou amb una sentència interessant: “es indiferente
afirmar o negar la realidad de la tenebrosa corporación (es refereix a la Companyia) porque Babilonia no es otra cosa que un infinito juego de azares”.(op.
citada, pàg 79)
La
conclusió final, tot i que expressada a manera de conjectura, és demolidora:
tot allò que hem estat interpretant com
un “ordre” (la loteria, la Companyia, la pròpia societat, en definitiva)
potser no té ni tan sols existència: la vida ja és tan atzarosa que ens permet prescindir
d’una institució encarregada de gestionar aquest atzar.
Així,
si en primer lloc Borges ens descriu el que sembla un sistema complet, tancat i
amb regles concretes (una mica arbitràries i progressivament més ambigües, però
regles al capdavall) ens n’adonem més endavant que aquest univers paorós, a on el destí dels homes
està en mans de la causalitat pura no és un univers de ficció. És la vida de
tots la que està regida per aquest joc, un joc que ens afecta secretament i de
manera general i que igual ens pot beneficiar com perjudicar però sobre el qual
no podem influir i que dirigeix la nostra vida.
Italo
Calvino: l’estructura de l’atzar
L’obra
d’Italo Calvino “El castillo de los
destinos cruzados” ens ofereix una altra interessant perspectiva sobre el
tema de l’atzar.
Aquí
l’autor no busca, com hem vist fins ara, posar de manifest la manera com 
l’atzar
pugui afectar a la vida humana sinó que el que pretén és utilitzar l’atzar com
a part del mecanisme de construcció narrativa.
En
concret, Calvino planteja el següent joc: agafar les cartes del Tarot i
combinar-les a l’atzar per intentar construir històries a partir d’elles. Per a
fer-ho utilitza no tant el valor
semàntic absolut que puguin tenir les cartes sinó el seu valor relatiu en
funció de les altres cartes que l’envolten (és a dir, del context). La manera
com Calvino descriu el seu procediment és la següent: “Empecé con el Tarot de
Marsella, tratando de disponer las cartas de modo que se presentaran como
escenas sucesivas de un relato pictográfico. Cuando las cartas reunidas al azar
me daban una historia en la que podía reconocer un sentido, me ponía a
escribirla” (Calvino, I., El
Castillo de los destinos cruzados, Ediciones Siruela, Madrid 2005 Calvino,
pàg 11)
Es
tracta, doncs, d’una aproximació diferent a la que hem vist fins ara: l’atzar
forma part de la forma del relat atès que ha participat de manera activa en la
seva gènesi.
Però
Calvino es planteja una altra qüestió. Per mitjà del seu procediment, es poden
construir moltes històries, però ¿què és el que farà que aquestes històries no
siguin gratuïtes? El que proposa Calvino és introduir regles: “sentía que el juego sólo tenía
sentido si respetaba ciertas normas férreas; debía haber en la construcción una
necesidad general que condicionara el ensamblaje de cada historia con las
otras; en caso contrario, todo era gratuito”.(op. citada, pàg 13)
El
problema que es planteja Calvino és, al meu entendre, crucial. Calvino pretén
exercir d’autor, de creador del llibre que ens presenta. Per a aconseguir
aquest objectiu no pot permetre que tot sigui atzarós: ha de marcar algunes
regles a priori (i aquí està intervenint tota la seva voluntat) i a partir
d’aquí, deixar que l’atzar actuï, però no de manera totalment lliure sinó verificant
sempre les regles. Es tracta, doncs, d’assignar un rol a l’autor: si deixem que
les cartes es combinin a l’atzar pur ¿qui serà l’autor de la història? La
resposta més plausible és “ningú”: la narració s’haurà escrit sola, sense
intervenció humana. Calvino requereix, per a validar la seva tasca, que l’atzar
intervingui en el procés però d’una manera ordenada. L’autor faria aquí les
vegades d’aquell déu ex-machina que
fixa les regles i després deixa rodar el món: és un déu creador perquè no
solament ha proveït dels materials que composen el món sinó que també ha donat
les regles en què aquests es poden combinar.
És
interessant de destacar aquí la correspondència d’aquesta característica
amb el treball de Sophie
Calle que analitzarem després. Com
veurem, Calle es planteja també que l’atzar formi part del procés de creació de
l’obra. Tanmateix, no tot pot ser atzar: cal marcar unes regles a priori (en el
cas de Calle serà, p.e., no deixar-se veure per l’home que segueix, no tenir
contacte amb ell, etc.) de manera que es pugui distingir el que és obra d’art
d’allò que en podríem dir simple coincidència.
Per
finalitzar amb Calvino, voldria comentar els resultats obtinguts amb el seu
experiment. Per a poder fer un anàlisi objectiva m’hagués agradat llegir el
llibre sense conèixer la manera com aquest havia estat concebut. Malauradament,
això no va ser així i la meva opinió com a lector crec que està esbiaixada per
aquest fet. La meva impressió és que la forma acaba afectant, negativament, al
text: aquest sembla forçat, avançant de manera poc fluïda. La sensació del
lector és que cada carta té assignat el seu temps (similar a com es fa amb les
vinyetes d’un còmic) i que el relat s’adequa a aquest, amb independència de que
la carta aporti un sentit fonamental o purament situacional al relat. La
conclusió és que el llibre, com a conjunt, té un gran valor acadèmic o
experimental però no acaba de satisfer com a producte final.
Sophie
Calle: l’exaltació de la casualitat
Sophie
Calle és una artista amb un concepte particular del que és art. Ha realitzat
diferents obres que són realment difícils de catalogar perquè no cauen dins
dels gèneres habituals. Un exemple d’aquestes obres (que anomenaré “experiments”)
el trobem amb “Suite Vénetienne” i “La Filature”.
A la
primera d’elles, l’artista decideix seguir i fotografiar els moviments d’un
perfecte desconegut sense que aquest ho sàpiga. La seva persecució la porta a
Venècia a on seguirà controlant les accions d’aquest home.
A
la segona, Calle ens vol mostrar l’altra banda del mirall: contractarà ara una
agencia de detectius perquè segueixen els seus moviments, convertint-se així en
el seu propi objectiu, però mediatitzat per la mirada dels detectius.
El
que realment m’interessa destacar de l’obra de Calle no és tan sols la seva
originalitat sinó el seu tractament de l’atzar. En el primer dels “experiments”
veiem de manera clara com l’artista deixa que sigui la casualitat, l’atzar
mateix el que guiï les seves passes i faci de director de la seva obra: la voluntat de l’artista acaba quan decideix el mètode que
seguirà. A partir d’aquí, la seva obra (i, de fet, la seva vida!) estaran per
complet a l’albur de la persona que està seguint: ha aconseguit introduir
l’atzar d’una manera definitiva en la seva obra. Tal com ella mateixa diu: “No conocía a nadie. Me sentía
perdida en mi propia ciudad. Así que decidí seguir a desconocidos y que fueran
ellos quienes decidieran a donde ir.”
Incidentalment, cal aclarir que existeix un fort
lligam entre l’obra d’Auster i la de
Sophie Calle. En la novel·la Leviatan, Sophie Calle apareix sota el nom de
Maria i realitza una sèrie “d’experiments”. Però la relació no acaba aquí.
Calle va demanar Auster que “escrivís” el
que hauria de ser la seva vida durant un any: es tractaria de posar un any de
la seva vida a la casualitat pura, dominada per la ment d’un altre (Auster, en
aquest cas) però que seria desconegut per Calle. L’experiment, recollit a
“Gotham Handbook” va quedar finalment reduït a uns dies concrets i a unes
accions concretes, però va mantenir la seva finalitat.
Amb
aquestes obres veiem com Calle aconsegueix mesclar ficció i realitat (qui és en
realitat el personatge que apareix al Leviatan, Sophie o Maria?) però també, i
encara més important, subjecte i objecte, artista i motiu: la pròpia artista
passa a ser un objecte per a si mateixa, aconseguint així d’esborrar la
frontera entre qui presenta i allò que és presentat, en una volta de torca de
destrucció d’idees que podem qualificar de postmodern.
Match
Point
Woody Allen ens presenta en la pel·lícula “Match
Point” (GB, 2005) la seva visió sobre l’atzar.
La primera escena ja ens introdueix de ple en les
intencions del director: una pilota de tennis queda suspesa a l’aire, després de
tocar la xarxa, amb possibilitats de caure a un o un altre costat mentre una
veu en off ens diu:”En un partit, la pilota colpeja a la xarxa: durant un
quart de segon, pot caure d’un costat o de l’altre. Amb una mica de sort,
rebota on et convé i guanyes el partit. Però també pot caure del teu costat i
aleshores perds”.
Tot i que es pot discutir estilísticament parlant sobre
l’ús d’un recurs massa tòpic com és la veu en off, el que sí aconseguim a
través d’ell és “sentir la veu de l’autor”: el director ens deixa clar que el
plantejament central de la pel·lícula serà el d’analitzar les forces de la
casualitat.
Així, tot i que els personatges tenen la pretensió
de controlar la seva realitat a través de les seves accions, és la casualitat
la que acaba apareixent, ara i adés, per a modificar les seves vides.
Dos són els punts culminants d’aquesta manera de
fer. El primer és la trobada fortuïta dels dos personatges principals al Museu,
quan ja no comptaven trobar-se més. La casualitat és la que els torna a reunir
marcant així un punt d’inflexió en la seva trajectòria.
El segon moment és el del rebot de l’anell contra
la barana. Aquest rebot fortuït serà el que decidirà la sort final del
protagonista. Aquest recurs, que podria semblar forçat en una altra pel·lícula,
crec que no ho és en aquesta perquè justament el que s’està debatent és la
importància determinant de la casualitat. La reacció natural de l’espectador és
pensar que aquesta casualitat sols es pot donar en un guió i no té cabuda en la
vida real (és aquella frase tan coneguda
que tots hem dit un moment o altre “Això passa perquè és una pel·lícula”) però
en aquest cas el seu significat és diferent: Woody Allen ens vol remarcar com
un petit detall insignificant, atzarós, és el que acaba determinant el destí
d’una persona. Malgrat tota la planificació i la preparació del personatge, al
final acaba depenent de la pura sort.
Igual com en el cas d’Auster, els cas que ens presenta Allen és un
cas extrem, espectacular, que permet així construir al seu voltant una
pel·lícula, però, en la meva opinió, el missatge de fons no és que la
casualitat actua excepcionalment sinó que acaba
essent part constituent del nostre univers d’una manera intrínseca i
secreta.
El cas de l’anell és en aquest sentit simptomàtic:
cap dels personatges és conscient del que ha succeït: ni el personatge
principal ni, per suposat, els policies: és tan sols l’espectador (de la mà del
director) l’únic que té coneixement de la importància transcendental del fet,
el que pot explicar, a manera de “petit déu espectador” els fets tal i com han
succeït en realitat. L’atzar ha actuat, així, d’una manera tan secreta
que ni tan sols els afectats han estat conscients (tal i com succeeix, p.e., a
la Loteria de Babilonia de Borges).
Conclusions
La
casualitat està present a la nostra vida quotidiana: cada dia hem pogut ser
atropellats o hem perdut l’ascensor a on haguéssim conegut la persona que li
hauria donat un tomb a la nostra vida. Tanmateix, tendim a menystenir, a ignorar
de manera sistemàtica, aquest component atzarós tot fent prevaler altres
nocions com ara la determinació o la voluntat personal.
El
que ens mostren les obres que hem volgut presentar aquí són vides de persones
que han estat determinades per l’atzar: la mort d’éssers estimats, la visió del
fragment d’una pel·lícula muda, l’endarreriment en la comunicació d’una herència...
Però el missatge vol anar més enllà: no es tracta tan sols de trobar persones
que hagin estat afectades pels avatars de la casualitat sinó assimilar que la
nostra vida és íntegrament el resultat de la casualitat. Un atzar que pot
actuar d’una manera més vistosa en un cas o en un altre però que el trobem
planejant sobre els actes de cadascú de nosaltres
I
aquesta és la realitat de l’home postmodern. La modernitat va despullar l’home
de la certesa que li donaven els deus en què hi creia i que governaven i
justificaven la seva existència i el va abocar a haver de pensar per si mateix,
a justificar-se per ell sol. Per fer-ho, el va dotar d’eines en què
recolzar-se: la raó, el subjecte, la ciència, el llenguatge: en definitiva, el
va fer creure que controlava la seva existència, el va fer Déu de si mateix, el
va fer creure que el seu destí no estava imposat sinó que era possible
guiar-lo.
Paradoxalment,
va ser la pròpia ciència, puntal de la modernitat, la que va ajudar a soscavar
els ciments d’aquest pensament: en una estructura determinista i lògica s’hi va
haver d’introduir l’atzar, i s’hi va instal·lar sense remei. [1].
No
es tracta de creure simplistament que el principi d’incertesa ens capacita per
a descreure de la ciència. En aquest aspecte, cadascú
En aquest aspecte, cadascú és lliure d’escollir però no ens hem de deixar guiar
per falsos ídols. Al contrari, el principi d’incertesa el podem veure com la manera
com la ciència, en la seva tasca descriptiva de la realitat, ens permet de
dibuixar matemàticament el món, però el que sí és cert és que ofereix una
finestra d’escapada, tot creant una sensació de vertigen: quan semblava que
l'home seria capaç de controlar la natura, aquesta se’ns revela com quelcom encara
molt més complicat de comprendre.
I
aquesta incertesa és la que ens pot fer reflexionar sobre la nostra pròpia
condició humana, com a individus que estem en mans d’un atzar que pot o no
manifestar-se espectacularment però que acaba formant part de les nostres
vides, ja sigui com una realitat manifesta, ja sigui com a potència
permanentment disponible.
L’atzar
assetja a cada cantonada
Quan
un s’introdueix en l’univers d’Auster comença a descobrir que realment les
casualitats i l’atzar estan molt més presents en la vida del que creiem inicialment.
És probable que es tracti tan sols d’una predisposició psicològica, però quan
un veu funcionar els mecanismes de l’atzar se sent més proper a ensopegar un i
altre cop amb situacions que ràpidament comença a qualificar com “austerianes”.
No
vull fatigar al lector amb relats sobre les casualitats a la meva vida (que,
com la de tots, permetrien omplir enciclopèdies senceres) sinó tan sols
esmentar-vos dues que tenen una relació directa amb aquest treball.
La
primera es refereix a la relació entre Sophie Calle i
Paul Auster. Com ja hem comentat, aquests dos artistes han signat diverses col·laboracions
a on exploren les relacions entre la ficció i l’atzar. Vist així, sembla fins i
tot lògic haver-los relacionat. Tanmateix, la meva descoberta de Sophie Calle
va tenir un altre tarannà. Us ho relato breument. Fa uns quants anys vaig
assistir a una exposició al centre que la Caixa tenia al passeig de Sant Joan
de Barcelona. Si no recordo malament, l’exposició que vaig visitar tenia a veure
amb el Tibet. Un cop acabada la visita vaig donar un cop d’ull a una exposició secundària
que hi havia al mateix centre i que va resultar ser una exposició amb treballs
de la Calle, artista de la qual jo no n’havia sentit parlar abans. Es tractava
en concret, si no m‘equivoco, dels treballs que hem esmentat abans Suite Vénetienne i La Filature, entre
d’altres . La veritat és que el treball em va sorprendre i
em va semblar curiós, però més per la seva originalitat que no pas pels
resultats. Fins i tot, em va semblar una mica pretenciós, una mica “fer alguna
cosa pel simple fet de sorprendre”. Vaig agafar el tríptic de l’exposició, el
vaig guardar i el vaig oblidar. Pocs mesos després vaig llegir el Leviatan. Ja
coneixia altres obres d’Auster però es podria dir que començava a
introduir-m’hi. Quan apareix el personatge de Maria alguna llum es va encendre
en el meu cervell. Vaig recordar l’exposició i vaig acabar de lligar caps.
Posteriorment, com ja he comentat, he acabat entenent el fort lligam entre tots
dos autors i a comprendre que la troballa era inevitable, però en aquell moment
em va semblar un cas que lligava perfectament bé amb l’univers austerià.
El
segon cas es refereix al propi tema del treball. Durant un cert temps vaig
estar dubtant entre diversos temes, però els principals eren l’atzar, l’infinit
i la culpa. El tercer d’ells el vaig descartar per massa ampli. El segon
m’agradava perquè em permetia centrar-me en Borges, el meu autor favorit, però
em semblava (valgui la ironia) un tema massa acotat. Per acabar de decidir-me
vaig fer una recerca a Internet (poc imaginativa, val a dir-ho: “atzar i
literatura”) i el primer autor recuperat va ser, com es podia esperar, Auster,
però la meva sorpresa va ser quan Borges va aparèixer amb la Loteria de
Babilonia. Però, encara més, també Calvino (que ha actuat en certa forma com el
fil conductor de l’assignatura) hi apareixia, donant peu a un dels apartats
d’aquest treball.
Com
comentava al principi, no es tracta de que els casos siguin especialment
espectaculars sinó que em serveixen per a il·lustrar la quotidianitat de
l’atzar: sembla que n’hi ha prou amb cercar-lo perquè, al poc, no et puguis mai
desprendre d’ell.
La
mecànica quàntica
Durant el segle XX es va suscitar una polèmica
científica que va involucrar els científics més famosos del moment el fons de
la qual era una qüestió que podem anomenar metacientífica, com és el
determinisme.
El determinisme científic el podem resumir en una
màxima formulada per Laplace en uns termes similars als següents: si en un
moment donat del temps fóssim capaços de saber les posicions i velocitats de
totes les partícules de l’univers podríem predir tot el futur i conèixer tot el
passat de l’univers. Evidentment, la tasca que proposava Laplace estava fora de
l’abast de l’home (probablement siguem fins i tot incapaços de saber el nombre
total de partícules, molt menys de saber la seva velocitat i posició! ) però
expressava un optimisme científic: les lleis del moviment estaven formulades de
manera matemàtica i l’únic que calia era omplir les seves variables de manera
que això ens permetria saber quina posició i velocitat tindríem totes les
partícules en tot moment.
Tanmateix, la mecànica quàntica va trencar aquest
optimisme. Sense entrar en gaires detalls tècnics, podem dir que el punt
d’inflexió va ser provocat quan es va demostrar que les petites partícules no
podien ser observades sense fer una certa aportació d’energia. Aquesta
aportació afectava la partícula observada, que variava la seva posició o la
seva velocitat [2].
Tot plegat va conduir a formular l’anomenat
principi d’incertesa. Aquest principi ve a regular matemàticament la incertesa
però requereix d’introduir un nou concepte que és el de probabilitat: tot i que
no podem saber amb certesa la posició i velocitat de les partícules, sí que
podem donar un valor de probabilitat a les dues magnituds. El que ens afirma el
principi d’incertesa és que el producte d’aquestes probabilitats està acotat
pel valor d’una constant (constant de Plank). És a dir, contra el que pugui
semblar, el principi d’incertesa el que fa és acotar la incertesa: no podem
saber amb precisió posició i velocitat alhora, però sí podem afirmar que aquestes
magnituds no són totalment lliures.
Tanmateix, aquesta notícia no va ser ben acceptada
pels científics que, com Einstein, creiem en el determinisme. Per a ells, el
principi d’incertesa introduïa la probabilitat, l’atzar, en l’edifici científic
i no va ser acceptat de bon grat. Aquest és l’origen de la famosa frase
d’Einstein. El seu “Déu no juga als daus” ens vol indicar que les lleis de
l’univers no haurien d’incloure l’atzar. Una resposta enginyosa a aquesta frase
va ser expressada per Bohr, qui va contestar a Einstein: “Sr. Einstein, deixi
de dir a Déu el que ha de fer!”.
Tanmateix, la mecànica quàntica va acabar
imposant-se i és l’actual paradigma de la ciència: no sabem si Déu juga o no
als daus, però la ciència actual els utilitza, amb èxit, en les seves
explicacions sobre el funcionament de la natura.
Bibliografia
Auster
Auster, P., La música del azar, Editorial Anagrama,
Compactos Anagrama 180, Barcelona 2006
Auster, P., Leviatán, Anagrama, Barcelona 1993
Auster, P., El libro de las ilusiones, Anagrama,
Barcelona 2003
Auster, P., La trilogía de Nueva York, Editorial
Anagrama, Barcelona 1996
Auster, P., El cuaderno rojo a Experimentos
con la verdad, Editorial Anagrama, Barcelona
2001
Auster, P., Smoke & Blue in the face, Anagrama,
Compactos Anagrama 319, Barcelona 2005
Auster, P., Lulu on the bridge, Anagrama, Barcelona
1998
Borges
Borges, J.L., La Biblioteca de Babilonia a Ficciones, Alianza Editorial, Libro de
Bolsillo, 320, Madrid, 1980
Calvino
Calvino, I., El Castillo de los destinos cruzados,
Ediciones Siruela, Madrid 2005
Calvino, I., Seis propuestas para el próximo milenio,
Ediciones Siruela, Madrid 2004
Sobre Auster
Sánchez Peralta,
D., A vueltas con el azar: el retorno de
Paul Auster, disponible a http://www.barcelonareview.com/38/s_ds.htm
Paul Auster - Vida y Obra (literalmente) disponible a http://www.elaleph.com/fin/2004/11/22-paul-auster---vida-y-obra-lite.html
Sobre Sophie Calle
Revista poética Almacén , disponible a http://librodenotas.com/almacen/Archivos/003320.html
Sobre S. Calle i P.Auster
De
lo cotidiano: Sophie Calle, , disponible a http://www.ilustrapos.org/index2.php?option=com_content&do_pdf=1&id=106
Sobre Calvino
Sánchez Garay, E., Azar y Rigor el Juego combinatoria de Italo
Calvino. Sánchez Garay, disponible a http://www.ucm.es/info/especulo/numero6/e_sgaray.htm
Mecànica Quàntica
Hawking, S. “¿Juega Dios a los Dados?” disponible a
http://ciencia.astroseti.org/hawking/dios.php