CLITEMNESTRA

A les costes d’Aulide, els grecs es preparen per atacar Troia. Els déus, però, retenen el vents que han de facilitar la sortida de l’expedició. Perquè aquesta pugui finalment salpar, exigeixen el sacrifici d’Ifigènia, la filla del rei Agammènon. Aquest no dubta a fer venir la jove princesa que es troba a Micenes amb la seva mare Clitemnestra i acaba sacrificant-la als déus.

Clitemnestra, mare d’Ifigènia i dona d’Agammènon, espera a Esparta el retorn del marit i el seu amor és a punt de convertir-se en odi. Un sentiment que es comença a concretar quan el seu marit l’enganya dient-li que li enviï la seva filla que ha ofert presuntament en matrimoni a Aquil·les. Quan s’assabenta del sacrifici de la seva filla, culpa de tot Agammènon i l’odi i la ira s’apoderen d’ella i comença ja a planejar la seva venjança contra l’home que ha assassinat la seva filla, contra l’home que la humiliat en la seva pròpia dignitat com a dona i com a reina; i tot això molt abans de començar els seus amors, la seva relació adúltera amb Egist.

Egist, antic sobirà de Micenes que havia matat el pare d’Agammènon, coneixedor de l’absència del sobirà, torna al país disposat a recuperar el tron. Desitja Clitemnestra i aquests no té cap objecció per acceptar fàcilment Egist al seu llit i al tron de Micenas. Agammènon l’havia deixat per marxar a una guerra que no era la seva i havia sacrificat la seva filla. Clitemenstra havia perdut el respecte pel seu marit i l’amargor que sentia havia canviat el seu amor en un odi profund.

La guerra s’acaba, però, i Agammènon torna a casa. Clitemnestra prepara ja la seva venjança i amb l’ajuda del seu amant assassina el seu espòs mentre aquest es banya.

El simbolisme de Clitemenestra s’estendrà i s’escamparà en la història futura. La seva personalitat, la seva ifluència, s’expandirà a través dels temps. La pròpia víctima, Agammènon, des de l’Hades, així ho vaticina a Ulisses a l’Odissea:

 “I jo que creia que seria ben rebut pels meus fills i els esclaus en arribar a casa! Però ella, en concebre una maldat tan gran, es banyà en la infàmia i l’ha vessat sobre totes les femelles que vindran després. Fins i tot sobre les que siguin de bons fets.”[1]  

Agammènon escampa el sentiment de la desconfiança sobre Clitemnestra i el fa extensiu  totes les dones actuals i futures:

“Per això ja mai més siguis ingenu amb un dona, ni li descobreixis totes les teves intencions.../...Dirigeix la nau de manera oculta a la teva terra, a la teva pàtria i no pas obertament, ja que no pot existir cap mena de fe en les dones.”[2]

Uns segles després d’Homer, Esquil escriu Agammènon, dins de la trilogia que compondrà la seva Orestíada. En l’obra, quan el Cor li recrimina la mort d’Agammènon, Clitemnestra es congruent amb la racionalitat dels seus actes i es reafirma davant del Cor que preparat la mort del marit des de fa ja molt de temps:

“Em tempteu com si fos una dona irreflexiva. I us dic sense cap temor dins del meu pit, i ho sabeu prou bé: no m’importa gens que aproveu o condemneu els meus actes. Aquest és Agammenó, cadàver ja, el meu espòs, mort a les meves mans, una obra digna d’un expert artista. He dit.”[3]

Esquil ens presenta el personatge de Clitemnestra com a font de violència i de cobdícia, d’odi i d’egoisme; el simbolisme del mal que flueix de la doble personalitat del sexe femení: la perversitat femenina activa davant de la bondat maternal passiva; l’amant infidel i assassina davant l’esposa amorosa i abnegada i tantes dicotomies més que durant segles han pesat com una llosa damunt les dones i que han intentat provocar la despersonalització del sexe femení.