L'espai epistemològic de la teoria literària

Com qualsevol altra disciplina intel·lectual, també els anomenats estudis literaris, si els prenem en la seva totalitat, han tractat de delimitar el seu "objecte" o el seu "camp" d'estudi. Per a portar a terme aquest objectiu, aquesta disciplina ha bastit al llarg del temps tot un quadre conceptual que li permet de controlar l'abordatge a aquest objecte i a aquest camp prèviament delimitat i poder, així, articular les dades recollides amb la intenció de validar-les i comunicar-les, en benefici de la resta de comunitat científica i cultural.

Es tracta, a primer cop d'ull, d'objectius obvis, indiscutibles, susceptibles d'afavorir no sols el desenvolupament i l'organització del coneixement en matèria d'estudis literaris, sinó també la seva integració en altres dominis del saber. Amb tot, i des de fa algunes dècades, aquesta integració i articulació ja no és vista com a tan inqüestionable i evident, ben al contrari, s'han anat advertint problemes, no tant per raons metodològiques, sinó, sobretot, per raons epistemològiques.

En aquest sentit, la teoria literària, nascuda com a disciplina acadèmica a les universitats occidentals de la mà de l'estructuralisme (entès com a projecte científic que busca les lleis generals en les relacions i les funcions de les unitats que formen l'estructura de l'objecte anomenat literatura), aviat haurà de renunciar a aquests ideals de cientificitat, d'objectivat i d'universalitat.

Això succeeix en el moment en què la teoria literària assumeix (almenys per bona part dels qui l'han practicada) que no és possible descriure un sistema significatiu complet o coherent d'una vegada per sempre, si es té en compte que sempre es troba en contínua mutació i, especialment, quan la teoria literària té clar que les estructures dels sistemes de significació no existeixen com a objectes de coneixement autònoms, independents del subjecte, sinó que són estructures per a un subjecte, entrelligassades amb les formes que les produeixen (Culler, 2000, pàg. 150). Es tracta del moment en què la teoria entra en una fase anomenada postestructuralista.

Fixeu-vos en la radicalitat d'aquest canvi i com afecta la manera de fer recerca en teoria. Com ha explicat José María Pozuelo, aquest canvi d'òptica al si de la teoria és el que ha produït una crisi del circuit de la mateixa investigació teòrica, ja que s'ha produït un desplaçament del centre d'interès. Allò que interessa a la teoria ja no és preguntar-se sobre el sentit o els sentits d'una obra literària, sinó per l'espai epistemològic de la mateixa teoria i quins són els papers històrics i sociològics que desenvolupen els qui practiquen aquesta disciplina:

		"La pregunta hoy dominante en el panorama de la teoría literaria es ¿qué intervención tienen los sujetos (individuales pero sobretodo colectivos) en la construcción de la teoría?" (Pozuelo, 2000, pàg. 20).

La recerca en teoria literària, doncs, s'ha convertit bàsicament en una recerca sobre la mateixa escriptura teòrica.

Això no ha de significar, però, que la recerca en teoria bandegi la literatura, com alguns afirmen. Més aviat el que es planteja és que la pràctica teòrica es veu condicionada pel seu objecte d'anàlisi, atès que:

		"un text teòric només s'entén per relació a un text literari. Un text teòric sempre apunta (...) cap a un o molts textos literaris. No sols apunta, sinó que, a més prové d'ell" (Asensi, 1993, pàg. 8).

Aquesta és l'actitud de teòrics com, per exemple, J. Hillis Miller (1977). S'ha produït, per tant, una renúncia a l'ideal de la construcció de mètodes universals d'interpretació dels textos. Això no significa, però, un abandonament de qualsevol pretensió d'objectivitat, ja que els textos s'analitzen i interpreten per a avalar la teoria de la qual es parteix, ni adoptar necessàriament una actitud relativista, en què tot es val. Es tracta, contràriament, d'admetre que la teoria està condicionada per l'obra literària i que és vàlida per a l'obra que exemplifica.

Amb tot, i malauradament, sembla que hi ha qui veu amb mals ulls totes aquelles posicions que, d'una o una altra manera, poden fer evident que hi ha una vinculació ideològica en un treball d'investigació, és a dir, que fan palès que tot discurs científic també és un procés de producció de sentit i que, per tant, passa pels mateixos condicionaments que els textos o enunciats que constitueixen el seu "objecte" d'estudi. Aquest canvi en els objectius d'investigació de la teoria literària, doncs, s'ha desplaçat cap a les esferes politicoinstitucionals de la seva constitució (Pozuelo, 2000, pàg. 21).

Triar una determinada "teoria" no significa simplement adoptar un instrument metodològic per a analitzar un objecte definit i inqüestionat, sinó sobretot triar un lloc des del qual definir aquest objecte.