Sobre l'escriptura teòrica

Theodor W. Adorno, un dels principals filòsofs de l'Escola de Frankfurt.

L'escriptura teòrica és una escriptura molt propera a l'assaig. I parlar de teoria i d'assaig és, des d'una òptica ben concreta, una afirmació tautològica i redundant (Serna, 1996, pàg. 24). En primer lloc, tota intervenció de la qual es predica la condició d'anàlisi teòrica reuneix dos trets aparentment contradictoris, que són el de parasitari i el de subsidiari. En segon lloc, tot text al qual s'atribueix un propòsit assagístic és aquell que reconeix la seva condició de deutor explícit. Deia Lukács i ens ho recorda Adorno (1962, pàg. 11) que "l'assaig parla sempre d'alguna cosa ja formada", d'alguna cosa el vigor de la qual li ve de fora: "és, doncs, la seva essència -continua- el no treure coses d'un no-res buit, sinó limitar-se a ordenar d'una nova forma coses que en algun moment hi van ser vives".

Allò propi de l'assaig –i de la teoria, com l'entenem en aquest text– seria, per tant, alimentar-se de substàncies ja elaborades, provar combinacions noves d'elements ja coneguts amb la finalitat de buscar i trobar noves connexions, nous parentius, altres relacions i significats moderadament nous. A més, podríem dir parafrasejant Adorno, la teoria és estratègica i s'adapta a un present del qual rep l'estimulació.

Aquesta escriptura assagística que vol, necessita, ser estratègica i que fa del present el seu estímul més fort, s'ha anomenat durant aquests darrers anys, com ja hem explicat, teoria. Sota aquesta denominació, com escriu Fredric Jameson (1997, pàg. 11), es combinen el radicalisme i la especulació filosòfica, el postestructuralisme, el marxisme, la dialèctica, les teories de la història en general. Per a dir-ho breument: és "teoria" tot allò que vol impedir que el treballs de les humanitats en la universitat contemporània es degradin i es transformin en una operació simplement decorativa i circumscrita, dedicada a innocus formalismes i a valors essencials i eterns. I, segons Jameson, aquesta és la preocupació de la recerca teòrica: impedir que la universitat actual acabi esdevenint un lloc de tancament, d'essencialització, de clausura.

Una bona manera d'obrir aquest altre camí podria ser el d'admetre que, en lloc de parlar de fonaments estables, de veritats absolutes, caldria indagar en les diferents veus, en les històries i en els llenguatges múltiples d'un món que és en el seu conjunt cada cop menys segur i, per tant, més lleuger, més obert i accessible i, en un sentit totalment secular, més possible (Zavala, 1996). Perquè el que aquí importa ja no són tant les respostes, especialment en tant que respostes que puguin aclarir d'una vegada per a sempre o que s'escaiguin a una veritat ja donada i establerta i suposadament present en l'ordre de les coses. El que importa, més aviat, explorar com aquests territoris diversos conflueixen en una xarxa sempre més comuna, més global, i com aquesta mescla pot portar a una interrogació i a pensar d'una altra manera el sentit crític contemporani.

La manera com es planteja una pregunta, en efecte, ja en determina la resposta; una resposta –Heidegger ho va afirmar explícitament– sols té sentit quan se la posa en relació amb la pregunta de la qual va sorgir. Si el que tractem és de d'esbrinar l'impacte que aquestes pràctiques significants conegudes sota el nom de teoria han tingut en la nostra reflexió literària, també ens hem d'acabar preguntant si les nostres interpretacions de la societat, cultura, literatura i història no acaben essent simples temptatives de conferir sentit més que no pas de descobrir-lo. Fer-nos la pregunta de si no som conscients que, com escriu Iain Chambers (1995, pàg. 21), som nosaltres –amb les nostres històries, llenguatges, memòries i límits–qui produïm sentit; però que mai no podem arribar al fons de les coses: l'anàlisi roman sempre oberta, les nostres construccions estan destinades a ser incompletes i inacabables.

Hans-Georg Gadamer i Martin Heidegger, en una foto de l'any 1921.

Qualsevol anàlisi dels artefactes culturals (poètics, narratius, teatrals, artístics, cinematogràfics, etc.) mai no es fa des d'un lloc abstracte i neutre, sinó que sempre es fa des d'un lloc, des d'una posició concreta. Qualsevol anàlisi valora, no es pot limitar simplement a descriure. Qualsevol descripció ja és valorativa. Mirar el món és proposar una mirada. Tota opinió, tota mirada selecciona uns trets i desestima uns altres. Marca els límits del paisatge que, delimitant-lo, el construeix. Considerar que qualsevol anàlisi depèn de l'indret des del qual mira i interpreta, implica abandonar el paradís asèptic de l'opinió neutra, presumptament objectiva. Escriure una lectura (que, d'alguna manera, seria l'activitat pròpia de la investigació "teòrica") des de l'assumpció de la inevitable parcialitat de qualsevol interpretació ens fa entendre, d'una banda, que no és possible una mirada total, global, que ho pugui veure tot, absoluta, i, de l'altra, que no hi ha mirades sense valors ni condicionants concrets que les articulin.

Parlar del món no és solament reflectir-lo passivament, també és proposar-ne, projectar-ne un de possible, fer un itinerari de lectura.