Notícies de la crisi

Cesare Segre, autor del llibre Notizie della crisi, on es feia la pregunta "Cap a on va la crítica literària?".

No totes les persones que es dediquen als estudis literaris han vist amb bons ulls aquest canvi de paradigma en la investigació teoricoliterària. Són molts els estudiosos que consideren que la teoria, en aquests darrers anys, s'ha deixat de dedicar a una activitat útil (això és, proporcionar instruments analítics que ajudin el crític a oferir millors interpretacions de les obres mestres de la literatura) per a embrancar-se en discussions metacrítiques d'abast filosòfic que en poc ajuden el veritable objectius de la teoria literària: fundar una ciència "forta" de la literatura.

És aquesta la principal raó per la qual, durant les darreres dues dècades, s'ha fet més evident l'aparició d'una mena de sensació de crisi en l'àmbit dels estudis literaris. En aquest sentit, és interessant recordar el títol d'un llibre de 1993 del teòric italià Cesare Segre, qui, recollint una sèrie de reflexions literàries, va encapçalar aquests articles amb un assaig introductori general que va saber copsar el sentit d'un moment històric concret: Notizie dalla crisi, en què va formular una de les preguntes que d'alguna manera ens fa preguntar-nos si encara avui és possible fer "teoria literària", "Dove va la critica letteraria?"

D'aquesta sensació de crisi, en dóna compte el decidit i apassionat grau polèmic que ha assolit durant aquests darrers anys l'estatut mateix de la "teoria", com hem vist al llarg del nostre text. Explica José María Pozuelo (2000, pàg. 16-17) que, aquesta polèmica, no sols cal atribuir-la a les qüestions plantejades per Paul de Man en el seu llibre sobre La resistència a la teoria (1986), sinó especialment al nou lloc que la societat actual atorga a l'objecte dels estudis literaris, a la literatura i al seu paper en el nostre món contemporani. Si us fixeu bé, els estudis literaris en el moment present s'han vist obligats a repensar de bell nou l'objecte del seu estudi, la literatura, i també els nous sentits que aquest concepte tan difícilment definible obre quan el posem en relació amb la ciència (la teoria literària com l'estudi "científic" de la literatura), la ideologia (bona part de les escoles teòriques més productives d'aquests darrers anys, des de l'estructuralisme barthesià fins a les teories postcolonials s'han dedicat a burxar sobre la implicació ideològica de cerca definició de l'objecte "literatura"), la indústria cultural (advertir, per exemple, de la necessitat d'entendre com funciona no sols el mercat editorial, sinó també el mercat acadèmic), la cultura de masses, etc.

Aquesta sensació de crisi sobre la possibilitat d'uns estudis literaris d'arrel "objectiva" i "científica" és troba, d'altra banda, al centre de bona part de les discussions teòriques plantejades actualment. I aquest fet no ens hauria d'estranyar gaire perquè, com ens recorda Gregory L. Ulmer (1983, trad. esp. 1985, pàg. 125), el que hi és en joc és la pregunta sobre de quina manera es representa l'objecte d'estudi en un context crític. Cal no oblidar que la crítica s'ha transformat durant aquests últims decennis de la mateixa manera que la literatura i les arts es van transformar mitjançant els moviments d'avantguarda en les primeres dècades del segle XX. La ruptura amb la "mimesi", amb els valors i les suposicions del "realisme", que va revolucionar l'art modern, ha arribat, tot i que tardanament, a la crítica, i la conseqüència més important ha estat, naturalment, el canvi en la relació del text crític amb el seu objecte, la literatura.

Aquesta preocupació sobre l'objecte d'estudi i sobre la seva representació es troba del tot vinculada al fet que ens trobem en un moment en què tots els pressupòsits que la modernitat va elaborar al llarg del segle XIX i que s'han consolidat al llarg del segle XX han entrat en crisi. Quan parlem de modernitat, hom pensa de seguida en la sobirania de la raó, concebuda com una i universal, en la centralitat del subjecte humà en un món que existeix sols en tant que representació per a un subjecte, en l'amenaça tecnològica i en la consegüent necessitat d'un totalitarisme socioeconòmic i polític, necessari per a mantenir la tecnologia sota control. I quan parlem de la seva crisi, no ens podem sinó referir a la dissolució de la distància entre subjecte i objecte, a la crisi epistemològica que ha estat definida com a crisi del subjecte i que constitueix, juntament amb el que Lyotard va anomenar la fi de tots els metarelats, un dels trets característics de l'anomenada condició postmoderna (Lyotard, 1984). Una de les característiques més interessants de l'actual situació en les ciències socials, com assenyala Isabel Burdiel, és la seva tendència a subvertir les divisions disciplinàries que les van constituir com a tals durant el segle XIX i que van ser, en bona mesura, les garants de la seva pretensió científica:

		"Desde mi punto de vista, lo que más puede interesar de la actual crítica literaria al historiador es su insistencia en la materialidad social del lenguaje y en el carácter abierto, inestable, no fijo (excepto por la fuerza) de los significados lingüístico-sociales. Una insistencia que permite desvelar (iluminar) las formas en que –en el juego de relaciones de poder social– se intentan fijar los significados, cortar la cadena de diferencias, ocultarla en suma" (1996, pàg. 4).

És a dir, certs historiadors consideren com a interessants i necessàries aquestes reflexions teoricoliteràries perquè permeten de desvetllar els procediments mitjançant els quals la ideologia dominant, el "sentit comú" d'una època, intenta establir una relació no problemàtica, rígida, entre identitat i llenguatge, entre l'ésser social i la consciència social, entre el nom i la cosa esmentada, entre el món mut i el jo que parla.

Això complica –de manera extraordinàriament interessant– les coses. I fa que pensar històricament sigui analitzar com es construeixen històricament, socialment, els significats subjectius i col·lectius dels homes i les dones; les seves identitats, i com tot això fa "parlar" d'una manera particular el món. Això ens fa pensar en el polèmic punt de partença d'un dels últims llibres de Fredric Jameson:

		"¿és possible explicar històricament un present, el postmodern, que ha oblidat com pensar històricament?" (1996).