La recerca en teoria com a espai dialògic de reflexió

És la teoria qui assumeix la pregunta que es planteja Jameson. Podríem dir que en el debat crític d'aquests darrers anys, amb el nom de teoria s'assenyala allò que, més que un objecte d'estudi o una disciplina, és una àrea de reflexió en perpetu moviment i en contínua redefinició. S'ocupa de la literatura, però no exclusivament d'aquesta: és una pràctica d'escriptura eclèctica i interdisciplinària. És un tipus d'escriptura que qüestiona l'àrea de pertinença del que és literari fins a esdevenir una intersecció entre l'antropologia i la sociologia, psicoanàlisi i filosofia, lingüística, filosofia política i historiografia. És un "gènere" d'escriptura particular, els productes de la qual –segons Jonathan Culler– són recognoscibles sobretot per "la seva capacitat de funcionar no com a demostracions a l'interior dels paràmetres d'una disciplina sinó com a descripcions que qüestionen les fronteres disciplinàries" (Culler, 1992, pàg. 14). Com ha escrit Bérubé (1994, pàg. 45) la teoria genera no interpretacions, sinó modalitats interpretatives, i, consegüentment, la seva orientació és metacrítica d'una manera explícita i marcada: el seu objecte, comptat i debatut, no són textos literaris individuals o mètodes crítics específics, sinó més aviat –desplaçant el discurs a un nivell d'anàlisi diferent– les seves condicions d'existència i de possibilitat de pensament: "l'organització fonamental del llenguatge i de l'experiència" (Culler, 1982, pàg. 207-208).

La teoria, doncs, "hauria d'ésser entesa no com a prescripció de mètodes interpretatius sinó com aquell discurs que neix quan els diversos modes de concebre la naturalesa i el significat dels textos i la seva relació amb altres discursos, amb les pràctiques socials i amb els subjectes humans esdevenen objecte d'una reflexió general" (Culler, 1988, pàg. 22).

La teoria, doncs, ha entrat, des d'un punt de vista epistemològic, en una nova fase que no s'identificarà ni amb les impossibles exigències universalistes d'un pensament tecnicosistemàtic, ni amb els ideals de la singularitat textual, i, d'altra banda, la teoria, en el seu enfrontament cara al text, es veu desbordada i excedida per aquest. El text literari mai no és un lloc de "verificació", ben al contrari, és el lloc de la impossibilitat d'una verificació.

Paul de Man, per exemple, en el seu llibre La resistència a la teoria, assenyala que la teoria literària (no la "teoria crítica" o qualsevol tipus de teoria) se centra no en consideracions no lingüístiques, és a dir històriques i estètiques, sinó en les modalitats de producció i de recepció del significat i el valor per part de la literatura prèvies al seu establiment. Noteu que històrica acompanya a significat i estètica a valor. El significat d'una obra literària s'obté quan aquesta entra en la història. La seva dimensió "estètica" és el "valor" que posseeix dintre d'una societat concreta en un moment històric concret. Lluny d'amagar la literatura dins un formalisme estèril, de Man diu que la teoria literària s'hauria d'interessar per les diferents vies ("modalitats") mitjançant de les quals el llenguatge entra en la història creant significats ("producció") i essent considerat ("recepció") com a portador d'un valor estètic. Més que donar per descomptat el significat i el valor artístic com alguna cosa no problemàtica, la teoria literària, segons de Man, s'interessa per les formes mitjançant les quals la literatura els produeix, sense oblidar altres agents d'aquesta producció. Una recerca, doncs, dels efectes performatius de la literatura, és a dir, de la manera en què la literatura fa història o produeix significat i valor.

Sembla que, en alguns casos, la crítica, tant dintre com al marge de la institució acadèmica, no busca tant aclarir la posició del lector o de la lectora com classificar, reduir i, en darrer terme, anul·lar la capacitat significant d'un text, integrant-lo en el registre del comprensible. No acompanya el fluir incessant del sentit, descrivint els seus camins, sinó que el que busca és encarrilar-lo dintre dels límits de la normalitat. És per aquesta raó que Mario Lavagetto (1996, XI-XII) argumenta que no hauríem de considerar la crisi dels estudis literaris com la crisi conjuntural d'una determinada teoria, sinó com la crisi d'un programa teòric, aquell basat en el model de la lingüística, que volia fundar una ciència "forta" de la literatura. La teoria sembla, així, d'una banda, desproveïda de certeses i de paradigmes i, de l'altra, restituïda a les modalitats i als límits d'un coneixement eminentment dialògic, amb els riscos, els dubtes, les aventures, les aproximacions i les estratègies que li són pròpies.

Per a entendre millor l'abast d'aquest pas, ens poden servir les paraules del crític anglès Anthony Easthope, qui, en un dels seus llibres titulat significativament Literary into Cultural Studies (Dels estudis literaris als estudis culturals), explica el procés del pas d'un temps en què les coses estaven certament suposadament clares (la literatura era la literatura, la crítica literària era la crítica literària i cadascú sabia on situar-se en relació a aquestes) a un moment en què es posa en qüestió no sols el mateix concepte de literatura, sinó el circuit discursiu institucional que l'ha ha feta possible:

		"Fa vint anys, l'estudi de la literatura en les institucions acadèmiques de tot el món de llengua anglesa se sustentava sobre fonaments segurs i aparentment indiscutits, això és, sobre la distinció entre allò que és i allò que no és literari. (...) La posició era claríssima" (Easthope, 1991)

Argumenta Easthope que, actualment, aquesta atribució de qualitat literària i de valor poètic en una obra és un acte que depèn de concepcions i d'apropaments que canvien al llarg del temps i en les diverses circumstàncies socials i culturals. La seva posició assumeix que l'especificitat de la literatura no es pot atribuir a una determinada forma natural i inherent als seus discursos, sinó que, contràriament, és la conseqüència del producte d'una funció social que se li atribueix institucionalment.

Si en els últims temps hem vist com emergia un interès per pràctiques culturals invisibles amb anterioritat per als ulls del món acadèmic, no ho hem d'atribuir a una transformació en la naturalesa textual d'aquest discursos. Més aviat, ho hem d'atribuir que també en alguns àmbits del món acadèmic i de reflexió cultural s'ha produït un canvi que s'ha adonat de la importància de conèixer quines són les possibles funcions ètiques, polítiques i ideològiques dels discursos que formen part de la nostra quotidianitat i que se situen, en tots els casos, clarament més enllà d'allò que es podria considerar el seu camp específic d'actuació i que afecten tots els productes culturals que articulen la vida social (Talens, 2000, pàg. 249).

Així, hem vist com darrerament algunes àrees minoritàries dintre de les facultats de lletres i de filologia d'algunes universitats del nostre àmbit lingüístic, com són les de teoria literària i literatura comparada, han fet seva l'òptica els anomenats estudis culturals (Cultural Studies), que tracten d'introduir un punt de vista polític en certes institucions (l'educació, la reproducció del saber, els departaments universitaris, etc.) i s'han adonat de la impossibilitat de legitimació de nous camps de saber. Així, per a poder estudiar qüestions relacionades amb la cultura popular, per a qüestionar la definició tradicional de la literatura i preguntar-se on comença i on acaba "allò" que és literari, per a analitzar si les noves tecnologies reconfiguren el paper de la literatura en la nostra societat o per a preguntar-se per què s'estudien unes determinades obres i altres gairebé sempre queden excloses (la construcció dels cànons literaris), etc.; es troben amb què han de ser crítics amb les disciplines més tradicionals si veritablement aspiren a obrir un espai crític. Obrir espais crítics, però, amb la dificultat de fer-ho sabent que és difícil anar més enllà dels límits dels models ja legitimats de saber. És per aquesta raó que bona part d'aquests estudis i investigacions s'han vist obligats a moure's o viure entre els camps de saber institucionalitzats.

Què significa, doncs, la investigació en teoria? La seva recerca, com hem vist, no és la de l'anàlisi filosòfica, ni la lingüística, ni l'estrictament filològica, ni la de cap tipus d'anàlisi pertanyent a una disciplina específica i delimitada: es tracta, més aviat, d'una recerca que es mou al llarg de les fronteres de les disciplines citades, sobre els seus punts de contacte i d'intersecció. No seria una definició gaire dolenta de l'actual espai d'investigació en teoria: aquella recerca que sense ser filosòfica, ni lingüística, ni crítica literària les transita totes, burxant en els seus punts d'intersecció, de crisi i de contacte.