La comunicació literària

La literatura és una forma complexa i específica de comunicació humana.

Cesare Segre diu que el circuit de la comunicació literària és un circuit trencat, en què l'emissor codifica el missatge de manera ucrònica i utòpica en absència del receptor i el lliura al futur (Segre, 1985, pàg. 11-30).

Fèlix Matínez Bonati (1960 i 1992) ens diu que això ocorre així perquè la literatura no consisteix en la comunicació d'un missatge verbal, sinó en la presentació física d'una icona d'un fet verbal imaginari (1992, pàg. 14). L'obra literària és discurs fictici en què l'autor no parla ell mateix ni de si mateix, ni parla de cap referent que puguem trobar en el món real. És l'indret fictici construït lingüísticament per l'autor en què un individu imaginari parla de coses que no hi ha en el nostre món. En aquestes condicions, no es pot parlar de comunicació lingüística entre l'autor i el lector, perquè l'autor no diu res de si mateix ni del món real a ningú, sinó que es tracta de la comunicació d'una altra mena d'objecte, la icona d'un món imaginat (en aquest sentit s'entén l'autoreferencialitat de l'objecte artístic), que l'autor construeix i posa a disposició dels lectors.

Aquesta situació específica de la literatura en el circuit de la comunicació humana, en què no es comunica un missatge, sinó que es comunica llenguatge (Martínez Bonati, 1960), dibuixa dos segments separats i independents, que són autor-obra i obra-receptor (Segre, 1985).

L'art, fins i tot fora de la seva època i de les circumtàncies de la seva producció, té sentit ple a causa d'aquesta estructura d'objecte artisticolingüístic (no de missatge verbal) i de circuit trencat. Algunes figuretes humanes de la cultura ibèrica encara ens corprenen malgrat la seva simplicitat esquemàtica, tot i que no sabem ni qui les va fer ni què volien dir (si és que volien dir alguna cosa i no eren purament intencionals) en el seu context. L'Odissea encara nodreix l'imaginari col·lectiu. I les pintures d'Altamira, o l'escultura grega, l'arquitectura egípcia o les cançons dels trobadors. En canvi, els antics manuals d'alquímia ja són només objectes de la curiositat, no són instruccions vigents per a la indústria farmacèutica. De tota manera, alguns d'aquests manuals alquímics es poden veure actualment com a objectes artístics, no pas pel seu missatge, que ja no ens interessa per la informació que contenen, sinó perquè s'hi reconeguin una sèrie de valors de naturalesa estètica, així com passa amb alguns objectes totèmics, rituals o elements de màgia simpàtica (qui sap si les mateixes figuretes ibèriques o les pintures d'Altamira de les quals parlàva ara mateix). L'art funciona amb eficàcia i vigència més enllà de l'espai i del temps, malgrat, diria jo, les informacions complementàries i erudites que ens dónen explicacions de com i quan o per què va néixer aquell objecte: no és per les dades externes o biogràfiques del seu autor que continua essent actual (en l'art antic, l'autoria no tenia el mateix sentit que ara), sinó per tot el que és capaç de significar més enllà del seu espai i el seu temps estrictes, pel diàleg que és capaç d'establir una vegada i una altra en l'operació de trobar-li el sentit.

I en aquest procés, la crítica s'incrusta en l'objecte artístic com un sediment més i l'acompanya al llarg del seu periple històric, de manera que la crítica, les diverses lectures que ha fet d'aquest, arriben a formar part de l'obra com a tal, canonitzada o controvertida, que ja no es pot veure al cap dels segles com un objecte primigeni i nu, com s'oferia a una primera mirada.

Això també ocorre d'aquesta manera perquè hi ha el consens necessari a l'hora de presentar un objecte com a art, perquè l'art és una convenció.

L'art funciona com una classe de llenguatge (Pratt) i l'objecte artístic va acompanyat de les marques que fan que el receptor l'identifiqui com a art. Quan llegim literatura, suspenem la incredulitat. Sabem que és una manera especial que tenim els humans de comunicar-nos i, quan ens n'adonem, ens prenem aquell discurs d'una manera diferent a com ens prenem els parlars de la realitat. Però abans de començar a llegir i, per tant, suspendre la incredulitat segons el que ens diu el text, ja sabem que allò que tenim a les mans és literatura, perquè l'hem tret d'una biblioteca o d'una llibreria, perquè forma part d'una col·lecció o d'una selecció de textos específica. L'objecte artístic és un objecte marcat socialment i culturalment.