Les fronteres esborradisses del món real

Ara bé, reconeixem fàcilment els discursos de la literatura?

Sí, si sabem que es tracta de literatura. Si ens els trobéssim separats del seu context, o sense marques, no seria tan fàcil. Perquè de vegades la literatura moderna juga a no semblar literatura i només comptem amb les marques pragmàtiques per a avisar-nos de com ens l'hem de prendre.

Els lingüistes ens diuen que el relat literari compta amb una sèrie de recursos, sobretot pel que fa al tractament del temps, que el discurs quotidià no utilitza habitualment. Però diversos discursos de realitat (com el de la història o el periodisme, o el relat de les meves vacances o d'un accident de trànsit) també fan servir estructures narratives, i les fronteres que separen els tipus de frases que podem trobar en un context narratiu (real o fictici) són massa borroses perquè els lectors puguem decidir només a partir de les seves marques de frase. També hi ha discursos quotidians (no gaires, és cert) que fan servir estructures "poètiques", o dramàtiques.

En canvi, identifiquem sense problemes la narrativa de ficció, una obra dramàtica o un poema.

Per què?

Perquè, a part de les marques del tipus d'estructures narratives, poètiques o dramàtiques i del tipus de frases que utilitza el parlant, busquem els altres indicadors contextuals que ens situen el discurs en un àmbit concret i inequívoc, que ens fan veure de quina mena d'enunciat i de quina mena de situació d'enunciació es tracta.

Aquests indicadors culturals, d'enunciació i de gènere, juntament amb altres dades, com les marques editorials que situen els textos en col·leccions específiques, les valoracions de la crítica i la concessió de guardons, ens ajuden a identificar la literatura i el valor social que se li atorga, i també ens ajuden a moure'ns amb una certa facilitat per la selva dels textos.

Michel Foucault

Foucault assenyala que cada paraula, en la literatura, fa senyals cap a la literatura, precisament perquè ha estat escrita com a tal, amb la voluntat de ser-ho. "Cada paraula, a partir del moment que ha estat escrita en la pàgina en blanc de l'obra, és una mena d'intermitent que pampallugueja cap a alguna cosa que anomenem literatura. Perquè, en realitat, res, en una obra de llenguatge, s'assembla al que es diu quotidianament. Res no és veritable llenguatge. Els desafio a trobar un sol passatge d'una obra qualsevol que es pugui considerar realment un préstec de la realitat del llenguatge quotidià" (Foucault, 1994, pàg. 68). En aquest sentit, Foucault ressenya l'intent de Butor d'introduir converses reals, enregistrades a la plaça de Sant Marc de Venècia, en una obra literària. I diu que aquesta introducció d'un llenguatge real en l'obra literària fa el mateix efecte que un paper enganxat en un quadre cubista: no hi és per a convertir-lo en vertader, sinó per a travessar sagitalment l'espai del quadre, per a donar-li una altra dimensió que naturalment no li pertanyeria (pàg. 69).

Sense aquesta voluntat artística que fa néixer un objecte com a art a l'interior d'un espai cultural que sabem que existeix, sense els indicadors, no sempre és fàcil identificar l'objecte artístic, sobretot en l'art contemporani, que de vegades juga a no semblar-ho o a subvertir les seves fronteres expressives i genèriques. Però l'art té el seu espai ritual, de naixença i de comunicació (canonització). Quan entrem en un museu d'art modern i veiem un paraigua antic i una mica atrotinat recolzat en una cadira al mig del vestíbul, potser farem el gest de mirar si en algun lloc de la paret o del terra hi ha la placa amb el nom de l'autor. Si hi és, l'acceptem i ens el mirem, potser amb sorpresa, o potser amb disgust; això tant se val, perquè depèn dels gustos de cadascú. Si ens adonem que algú l'agafa i surt, ens quedem desconcertats, perquè allò no havia de ser allà al mig si no era perquè ens ho miréssim, i, en el nostre desconcert, ens sentim més tranquils de no haver fet massa ostensible el gest de buscar el nom de l'artista.

També hi ha tot d'objectes de tots els temps que no han passat la barrera de la selecció per tenir les marques que els haurien pogut identificar com a artístics i, pel que sigui, han quedat enterrats en els estrats de la història esperant que algú els rescati i, quan això passi, hauran canviat els criteris estètics o canònics pels quals es decidia què era i què no era art.

Què vol dir això?

Que malgrat la voluntat expressa de pertànyer a l'art i d'utilitzar formes clarament literàries, el consens artístic es construeix a l'interior d'una cultura i algunes de les marques que fan identificar un objecte (un text) com a art també.

És per això que les poètiques que defineixen la literatura com allò construït intencionalment (ficció o dicció) són insuficients a l'hora d'explicar els objectes que rebem i llegim com a literatura.