La literatura com a institució social

Si prenem la literatura com un camp en què es produeix un tramat de relacions molt complexes, situarem molt aviat aquell indret central en què s'instal·la el poder: els qui dicten les normes estètiques i decideixen quins són els cànons, els històrics i els actuals, els qui atorguen els certificats d'obra d'art als llibres, els intermediaris, els qui practiquen la literatura segons les regles del poder establert, s'hi relacionen i, per tant, el consoliden i es consoliden. I després, fora d'aquesta posició central, de poder, podem trobar les alternatives canòniques proposades per diversos grups perifèrics i undergrounds, els uns amb aspiracions d'arribar-se a convertir algun dia en hegemònics (els seus discursos no són essencialment divergents dels "centrals", ja que aspiren a substituir-los i, per tant, l'estructura del camp ja els està bé, només que voldrien canviar les seves posicions amb els qui manen), i els qui no s'interessen gens per aquesta estructura orbital i organitzen les seves activitats com si no existís i, per tant, no se senten gens perifèrics ni marginats, perquè no se situen a la perifèria sinó a la frontera, encara que el centre, que no fa distincions, els veu com a marginals i els hi tracta. És en aquest sentit que Harold Bloom, en el seu Cànon occidental, parlava de l'escola del ressentiment.

Aquests fenòmens, que són descrits per Pierre Bourdieu (1992) des de la sociologia, i que impliquen una perspectiva interdisciplinària en l'estudi de la literatura, també s'analtzen actualment des de l'anomenada teoria dels polisistemes o els estudis culturals.

Pierre Bourdieu, autor de Les regles de l'art.