L'autenticació del discurs literari

Félix Martínez Bonati (1992) demana als lectors que donin credibilitat a la veu del narrador per damunt de les veus dels personatges, perquè és ell amb el seu discurs qui instaura el món i li dóna les regles. Ara bé, Dolezel (1996) fa notar que només el narrador omniscient en tercera persona està en condicions d'autenticar el seu discurs d'una manera plena. Les altres visions (fins i tot el discurs omniscient focalitzat) seran "subjectives" i s'hauran de contrastar amb les lleis internes que el lector inferirà de la lògica interna del text. Seran visions autèntiques, però els atorgarem una credibilitat relativa, i, a mesura que llegim, contrastarem les seves informacions amb el que anem descobrint en el text i amb el que diguin els altres personatges.

En narrativa, el discurs en primera persona (o discurs del "jo") obre una perspectiva subjectiva i, per tant, parcial, des de la qual és difícil objectivar la totalitat del món que es narra, encara que un mateix expliqui la seva història: l'òptica del personatge pot estar distorsionada respecte del món i això es pot inferir tant del que explica com de les opinions que reculli d'altres personatges. En els discursos teatrals, el discurs de cadascun dels personatges s'ha de confrontar amb els discursos dels altres, amb la lògica interna del món i el sentit que hi dóna la posada en escena (o les didascàlies).

Un discurs en primera persona que relata la història d'un altre individu té menys força autenticadora que el que narra la seva història. I menys encara la té el discurs d'un narrador observador, o el d'un narrador que es contradigui (com el cas de la narrativa autodesveladora de Robbe Grillet, que recull Dolezel, 1996). Però en el cas de discursos d'un narrador omniscient en tercera persona, té menys força autenticadora aquell que fa una narració focalitzada mitjançant la perspectiva dels seus personatges, que no pas aquell que no focalitza la seva narració. Madame Bovary és un relat focalitzat, en què el que ocorre no respon tant a les lleis d'aquell món com a la manera de viure-les que tenen els seus personatges i que el narrador vol reflectir en la seva manera de contar-ho.

De la mateixa manera, podem dir que la veu que parla des d'un "jo" poètic està en condicions d'autenticar plenament el seu discurs quan funciona com un discurs que objectiva la subjectivitat, però també hi ha modalitats en què es pot presentar com una veu més o menys subjectiva. En el cas d'un discurs assagístic, en què l'autor s'exposa a si mateix com a garant de la veritat de les seves afirmacions (o almenys de les seves hipòtesis), l'autenticació ve donada per aquest discurs del jo, i la veritat del text per la confrontació que es pot establir entre el que s'hi diu i l'estat actual del saber.

En cap d'aquests casos, però, no es pot establir la veritat del text en relació amb el món de la nostra vida quotidiana ni amb res que li sigui extern, perquè es tracta de discursos de ficció, en què la veritat s'ha de buscar en la seva lògica interna (segons les lleis d'aquell món).

El lector haurà de prendre decisions en cada cas.

De la mateixa manera procedeix l'escriptor. Li cal construir la veu narrativa (o poètica, o les veus dramàtiques). I li cal donar les dades necessàries perquè el món que instaura mitjançant la veu narrativa tingui autonomia, unes dades que siguin suficients, però que tampoc no cal que siguin excessives. Aquesta actitud per part de l'escriptor comporta la seva presència implícita en el text, que respon a la seva voluntat d'estructuració. Aquesta presència de l'escriptor, que deixa les traces de la seva presència i de la seva activitat, és el que coneixem com a autor implícit o autor implicat.

De la mateixa manera, l'autor invita el lector a la cooperació semiòtica. D'aquesta presència necessària del destinatari del text, que completarà el cicle comunicatiu i construirà el sentit del text, la presència del qual ja és latent a la mateixa escriptura, perquè tota escriptura implica un destinatari, en diem lector implícit o lector implicat. De fet, des de l'estètica de la recepció, s'anomena lector implícit a aquell lector tipus al qual va destinat preferentment el text.