Perspectiva semàntica: camps de referència del text

Siguin quins siguin els procediments de gènere o estilístics, una ficció (narrativa, poètica o dramàtica) se'ns presenta sempre com una unitat de sentit. Des del punt de vista de la seva estructura semàntica, aquesta es configura com una xarxa de relacions que hi ha a l'interior del seu món, que és el mateix que dir el seu camp intern de referència (Harsaw, 1984). I només és comprensible en relació amb un context exterior, que és el de la nostra lectura (o el de l'escriptura de l'autor), que és el que s'anomena el seu camp extern de referència, amb el qual estableix el diàleg necessari per a la construcció del sentit.

Ara bé, com es comporten aquests camps de referència?

Entenem que, una novel·la, crea el seu camp intern de referència (CIR) en el sentit que estableix una xarxa de relacions entre els subjectes i objectes que en formen part, el seu espai, el seu temps i les regles (físiques, lògiques i ideològiques) que regeixen aquest univers. És el que Dolezel anomena "món". I aquest camp és tancat, perquè des de l'interior del text és impossible saber què ocorre fora del text, és com un món que ignora l'existència dels altres, ja que els personatges i les accions queden limitats i cenyits pel seu CIR. El CIR és tot allò que necessita el lector per a entendre l'estructura de camps semàntics del text (cadascun dels camps i la relació que estableixen entre aquests), les seves directrius de sentit (per tant, la comprensió de tot allò que viuen els personatges).

El CIR és el món dels personatges de la ficció, el seu màxim horitzó de coneixement. Però no és el màxim horitzó de coneixement del lector.

Segons Harsaw (1984), la ficció només es concreta per al lector en els punts d'intersecció del CIR i el camp extern de referència (CER), que discorren com a plans paral·lels i només s'encreuen en alguns punts.

Vegem-ne un exemple: El primer capítol de la novel·la de Villalonga Bearn o la sala de les nines comença amb aquestes paraules:

Llorenç Villalonga, autor de Bearn o la sala de les nines.

El lector semantitza les dades del text segons els seus coneixements del món i la seva experiència (l'enciclopèdia del lector model d'Umberto Eco) i pot activar el sentit de la ficció quan el CIR (el que passa a la novel·la) i el CER (el món) es troben, quan el lector té elements per a comprendre i situar el que llegeix, per a fer inferències a partir de les informacions explícites i implícites del text (Dolezel, 1996). Llegir les ficcions, diu Pozuelo Yvancos, és un exercici doble de reconeixement i reconstrucció (1989, pàg. 112). Bearn, la festa de sant Miquel, els senyors propietaris de la finca, són dades que pertanyen al món de la ficció i que li donen una dinàmica i una personalitat pròpies. Però aquestes dades tenen sentit en relació amb una cultura en què s'entenen d'una determinada manera. Com que el text no ens dóna detalls de la terra de la qual es parla i identifica possessió amb finca, podrem saber que la referència externa d'aquest text és Mallorca, on les finques rurals s'anomenen posessió i, per tant, Bearn és a Mallorca. I passarà el mateix en parlar de propietat de la terra des de la Conquesta, que implica parlar dels temps de Jaume el Conqueridor, és a dir, de l'inici dels temps moderns a Mallorca, el període més antic al qual es pot remuntar una propietat. Dir que algú és senyor des de la Conquesta és acceptar una forma d'ocupació feudal del territori, que implicava que el senuor pertanyés a la noblesa, i és situar-lo en una posició privilegiada respecte dels altres propietaris nouvinguts.

Aquestes dades són els camps externs de referència amb què s'enllacen els camps interns, dels quals inferim les dades implícites (però no sempre del tot evidents) i explícites del text. Si el lector no té totes aquestes dades de cultura, si no sap res de la terminologia específica de Mallorca o ignora les conquestes del Rei en Jaume o el feudalisme, també pot llegir el text, però n'entén moltes menys coses, perquè el text dialoga explícitament amb uns referents concrets per a donar-li una localització espaciotemporal. I el pot llegir perquè, de tota manera, els seus coneixements (enciclopèdia) li permeten d'entendre què és una propietat rural, imaginar que s'hi celebrin festes patronals o que qualsevol finca sempre està emmarcada en un paisatge més ampli i no gira sola pel cel com un asteroide, etc. I perquè, en definitiva, el camp extern de referència ampli del text és la cultura (una forma de món) en què es troba immers el lector.

D'aquesta relació lectora amb el text, diversos autors en diuen accessibilitat. Un món és possible en un sistema de realitat si és accessible des del món que ocupa el centre del sistema, diu Kripke (cf. Ryan 1991, pàg. 181). I aquest plantejament, segons Ryan, possibilita moviments de dos tipus: pel domini anomenat transuniversal (que té en compte les relacions que hi ha entre el món del text i el món de referència o món actual del lector) i pel domini anomenat intrauniversal (que té en compte les relacions que hi ha entre el món del text i les seves alternatives possibles). El primer moviment determina el grau de semblança entre el sistema textual i el nostre sistema de realitat, mentre que el segon determina la configuració interna de l'univers textual (en què sempre hi ha una pluralitat de mons: mons dels personatges o mons doxàstics) (Ryan, 1991, pàg. 183).

De tota manera, la lectura d'una ficció, com assenyala Martínez Bonati, aconsegueix un desprendiment de les circumtàncies reals particulars, que permet que s'absolutitzi l'experiència imaginària. I, així, obtenim la percepció del caràcter de cosa entera i no necessitada d'altres que atorguem a l'ens fictici (1992, pàg. 31).