El joc intertextual

Gràcies al joc intertextual, uns textos s'enllacen amb els altres i ens porten a la memòria (mitjançant la cita expressa o els mecanismes de la nostra imaginació) múltiples experiències de lectura.

A partir d'aquí, també es pot pensar que cada text pot tenir altres alternatives ficcionals possibles, que cadascun dels mons de ficció es pot convertir en punt de referència per a múltiples diàlegs, cites, pastitxos i variacions (que serien lectures, però també reescriptures). Aquests encadenaments de lectura, aquestes versions, poden generar al seu torn múltiples variacions, i així fins a l'infinit. I no cal que hi hagi un centre fix, sinó que el punt de partida és mòbil, es desplaça, com es desplaça el centre de la "Biblioteca de Babel" que descriu Borges, en què el bibliotecari, a mesura que es mou, sempre és el punt de partida per a viatges nous.

Barthes assenyalava el trasbals (el plaer, la revulsió) que significa l'encadenament intertextual que es produeix sempre que algú llegeix. A Barthes, qualsevol lectura el retorna a Proust: "és Proust el qui em ve, no és el que jo crido; no és una 'autoritat'; simplement un record circular. I és això l'intertext: la impossibilitat de viure fora del text infinit, sigui quin sigui aquest text, Proust o el diari, o la pantalla de TV: el llibre fa el sentit, el sentit fa la vida (1973, pàg. 59).

Eco, en parlar de com reconstruïm el sentit de les frases en el llenguatge dels barrufets (schtroumpf), ens recorda que "un text és 'una màquina peresosa' que exigeix una activa col·laboració per part del seu destinatari, i aquesta col·laboració és possible perquè ens adrecem a l'univers de la intertextualitat, i podem comprendre l'schtroumpf perquè, tot parlant, fa servir el terme d' schtroumpf i els seus derivats només i sempre en aquells contextos en què una frase d'aquesta classe ja ha estat pronunciada" (Eco 1997, pàg. 310).

Aquesta característica ens permet la competència lectora de mites i faules, la reescriptura de mons narratius donats, per a formular-los semànticament (lingüísticament, textualment), d'una altra manera. És a dir, l'accessibilitat intermons. Així, un món de ficció donat admet la possibilitat de referència futura i l'escriptura d'altres textos que, al seu torn, en seran alternatius o hi seran accessibles i que també admetran altres variacions. Alternatives a les alternatives de les alternatives d'una ficció donada, sense limitacions en l'acte d'encadenar i d'imaginar, d'escriure.

La intertextualitat, de fet, és això: el joc entre els textos en l'esfera del que és possible. El món d'Antígona es pot escriure una vegada i una altra com a alternativa al mite clàssic, al que va escriure Sòfocles, Brecht, Espriu, Anouilh, etc. I es pot representar (llegir, executar) en múltiples versions. En aquest cas, utilitzarem el mite, entès en termes aristotèlics, com aquell esquema argumental que era ben conegut pels parlants; o bé la faula, com l'entenen els formalistes, que funciona com un model narratiu apte per a noves reescriptures.