Internet i literatura avui: el fil d’Ariadna

Laura Borràs Castanyer
Universitat Oberta de Catalunya

 El text que apareix reproduït a continuació és una refosa de les conferències que vaig pronunciar en el marc de l'associació de professors de Teoria de la literatura i Literatura comparada (ASETEL) a Saragossa, el febrer de 2001 i del Seminari Intrerdisciplinar de professors "Imatge i paraula" de la Universitat de Barcelona (UB).

                                      
 Introducció

El 1990, la professora nord-americana de literatura Marcia Peoples Halio[1] va causar un gran escàndol al publicar un article incendiari en el que afirmava que el nivell d'escriptura dels seus estudiants havia canviat des que l'àmbit de redacció usual eren els programes computacionals de tractament de textos.

Fins i tot s'aventurava a  establir la distinció entre aquells estudiants que usaven processadors de text en l'ambient icònic d’Apple Macintosh, que escrivien prosa qualitativa i estadísticament inferior a la dels alumnes que escrivien en màquines que usaven en el programa textual DOS de IBM. La professora de Delaware argumentava que el procés editor fonamentat en imatges del Macintosh propiciava la negligència dels elements estrictament verbals de la prosa. Sigui o no certa tal afirmació, és innegable que actualment escriptors, acadèmics i estudiants produïm i revisem els nostres textos davant de l’ordinador per, finalment, imprimir-los en paper, que segueix essent el suport convencional de presentació.

L'article d'aquesta professora és un exemple no únicament de la incertesa que provoca la tensió implícita entre l'electrònic "text de treball" i la versió final que llegim en un full de paper, sinó de les complexes relacions entre la literatura i la tecnologia o, potser més específicament, de la literatura i les tecnologies digitals. Podem discutir si l'origen del problema és la típica ansietat que causa l'apropiació de característiques tradicionalment adscrites a les arts visuals i que, segons alguns, està fagocitant la "textualitat electrònica".

El professor Rodríguez de les Heras[2] ha enumerat distintes possibilitats de l'espai textual digital. Així, a la densitat i a les aspiracions de "permanència" que secularment l'home havia dipositat en el plec, la pàgina o el llibre, per fugir de la condició fugitiva de l’oralitat, el nou concepte de llibre digital reforça la premissa de lleugeresa, invocada per altra banda per Calvino en les seves propostes per al pròxim mil·lenni, que ja és el nostre. Sembla més que evident que l'espai digital ofereix una il·limitada capacitat d'emmagatzematge, proporcionant d'aquesta manera una dimensió de realitat al somni tradicional del "llibre-món" que va ser el vell somni de tants (Mallarmé, Flaubert, Borges, Humboldt, Goethe o el propi Calvino), però una densitat lleugera en la forma, en el suport. Els moviments de la ment en relació amb la imatge i el moviment que brolla naturalment d'aquesta ens permet parlar de la conductivitat o gran velocitat d'accés a la informació en l'espai digital. Essent la rapidesa una altra de les propostes de Calvino, l'espai digital correspon a aquesta rapidesa amb la gran obsolescència que, sens dubte, ens produeix una sensació de gran incomoditat perquè tot té una gairebé imminent data de caducitat. Deslocalització i amorfia serien altres qualitats pròpies de l'espai digital. Deslocalització perquè la lectura que sorgeix d'Internet, el gran espai de la xarxa digital, es compon a partir de textos que es troben en llocs distints. Amorfia perquè no solament és possible pensar en un espai digital com un mirall que reflecteix simètricament el que hi ha a aquest costat de la realitat tridimensional, sinó que el que realment és inquietant i suggeridor a un temps és la capacitat de pensar i imaginar noves formes, nous esdeveniment, noves accions. Finalment, emergència i dissolució. En efecte, en el món digital qualsevol retoc no deixa rastre, no deixa cicatrius. El llibre digital és un llibre ocult i tou en la mesura que és maleable i plàstic i només quan l’imprimim n’obtenim una fixació material visible. Podríem parlar també de la "cinestèsia" del text per denominar les possibilitats d'aparició i desaparició del text que són impossibles sobre el paper. Parlaríem aleshores del "llibre emergent". Respecte a la dissolució, pot ser especialment pertinent l'al·lusió a Assaig d'orquestra de Fellini, especialment en el moment que una nena li pregunta a la seva mare: "Mare, ¿on va la música quan deixa de sonar?". Analògicament podríem preguntar-nos "¿a on van les lletres quan deixo de veure-les?". Les lletres de l'espai digital es dilueixen en els interminables solcs de l'espai magnètic, del disc, de la pantalla. Però de la mateixa manera que dintre de les possibilitats expressives del suport escrit es va anar evolucionant i, per exemple, del rotllo al còdex fa acte d'aparició la il·lustració, la miniatura, que no havia existit perquè el rotllo no suportava el plec, la textura especial de la imatge; també hem apreciat que la pantalla digital és la fusió perfecta entre text, imatge i so.

Davant d’aquest nou horitzó de possibilitats, la pregunta a formular-nos possiblement sigui ¿què ocorre amb la literatura quan canvia des de la immobilitat tipogràfica de la impremta a l’esmunyedissa virtualitat de la pantalla. Aquesta és la qüestió bàsica que es fa tota teoria literària: el que comença en el traç d'una paraula, ¿on pot donar-se per acabat? ¿Està, en últim terme, en el paper imprès la literarietat? Com sempre, la praxi no es deté a l'espera d'especificacions teòriques. L'aparició d'obres -literàries o de divulgació- composades en i per a ser llegides en el mitjà electrònic ha propiciat l'aparició de noves formes de textualitat, de noves formes que haurem de considerar d'alguna manera, les anomenem literatura o no. Perquè l'adopció de la pantalla com a format agrega a la literatura possibilitats que la pàgina de paper no té: canvis físics en la manera de llegir i escriure a nivell textual.

L’existència del que podríem anomenar “textualitat electrònica” enfront la nostra ja tradicional cultura de la “textualitat escrita” està despertant un veritable cúmul d’ansietats. I moltes d’aquestes ansietats encaixen i ressonen en la paraula talismà o tabú, segons es miri, HIPERTEXT, encunyada el 1965 per Theodor Nelson[3]. El jove programador computacional va aconseguir edificar un sistema electrònic que materialitzés la utopia del seu compatriota, el científic estadounidenc Vannevar Bush (el projecte Xanadu[4]) i, a l’hora, acarar la innovació tecnològica des d’una perspectiva teòrica humanista. Vint anys abans, el 1945, Bush va escriure, en un article titulat “As we may think”[5], que "la ment opera per associació. Amb un afer entre mans, salta immediatament al següent que li suggereix l’associació d’idees, d’acord amb una complicada xarxa de rastres". Aquesta reflexió el va portar a imaginar un invent, el Memex (MEMory EXtender System), "un dispositiu en el que una persona emmagatzema tots els seus llibres, arxius i comunicacions, que s’ha mecanitzat perquè es pugui consultar amb una velocitat i flexibilitat extremes. Es tracta d’un complement intrínsec, un suplement ampliat de la seva memòria". El Memex era una invenció que, amb la finalitat de legitimar l’associació d’idees, ha estat considerada homologable a l’Escriptura Automàtica donada a conèixer anys abans pel Surrealisme–. Amb tot, es tractava d’un projecte tècnic, orientat a aplanar la pràctica intel·lectual de la mateixa manera que abans la tecnologia havia simplificat la manufactura. Mancava de tota consciència de llibertat estètica i política. Bush, que no havia estat capaç de preveure les possibilitats i la potència dels ordinadors digitals (d’aquí que el seu memex incorporés l’ús del microfilm i les cèl·lules fotoelèctriques), sí que va poder preveure l’explosió d’informació que es produiria i la importància i necessitat de crear formes més naturals d’indexar i recuperar la informació.

L’aportació de Nelson i el seu hipertext –que de moment podem definir com escriptura no seqüencial, com un text que es bifurca, que permet que el lector esculli i que està format per una sèrie de blocs de text connectats entre ells per nexes que formen diferents itineraris per a l’usuari– va obrir la caixa dels trons per un món –el de la cultura escrita, impresa, literària–, tremendament advers a les innovacions, siguin de l’ordre que siguin. El neologisme de Nelson significa la connexió de la corrent de la teoria literària –des del romanticisme i el formalisme fins a la recepció i la deconstrucció-, amb el lèxic de la tecnologia. Fon en un sol concepte realitats que pertanyen a dos mons sovint enfrontats. Posa en contacte paraules com “pàgina”, “escriptura”, “text” i  “lector” amb “pantalla”, “connexió”, “interactivitat” i “usuari”. Fins i tot el propi vocable és el creuament de dues àrees de coneixement: el prefix grec hiper (que significa “sobre”, “en extremo”, “per sobre de”) posseeix un aura d’enigmàtica cientificitat després d’haver estat utilitzat per Einstein, en el concepte d’"hiperespai", i per la ciència biològica: "hipertiroidisme" o "hipermetropia", per exemple. Mentre que la paraula textus, "text", en canvi, neix en llatí, i significa "el que està teixit" o, fins i tot, "xarxa". El més curiós, amb tot, és que ha estat inclosa en el repertori no ja exclusivament literari amb l’accepció de "document", oblidant-se tantes vegades les seves connotacions de "trama", "teixit" i "xarxa", que s’acomoden especialment a la naturalesa enciclopèdica del nou gir.

Així, la hipertextualitat va ser formulada, des d’un principi, de la manera en què el crític George Landow subtitula la seva cèlebre obra de divulgació del tema que ens ocupa: "la convergència de la teoria crítica contemporània i la tecnologia". Si aquesta etimologia de “text” sembla pertinent parlant d’hipertext o escriptura "no-seqüencial" (text amb ramificacions que ofereix elecció al lector), no ajuda a trobar una distinció entre text en paper i text digital. La textualitat electrònica es simplement el novum monstrum més recent d’una llarga tradició de tecnologies de comunicació que han substituït a les que les van precedir.

No obstant això, a pesar d'exagerats auguris sobre la seva fi, el llibre no està mort, però, igual que l'escriptura a mà quan va sorgir la impremta, no sembla probable que continuï essent la manera dominant de la  disseminació textual. Així que la qüestió no és si els ordinadors transformaran les nostres nocions d'escriptura i lectura -que d'alguna manera ja ho han fet-, sinó, ¿com, de quina manera, ho faran? John Tolva en un article titulat "L’heretgia de l’hipertext" proposa respondre aquesta pregunta explorant algunes pers i ansietats generades per la interacció del món de la impremta i el seu emergent homòleg digital. Al seu judici, hi ha tres focus de tensió  que requereixen investigació: primer, l'herència platònica de desconfiança cap a la paraula escrita, concretament la por a que el llenguatge perdi la seva funció comunicativa convertint-se en un mer receptacle d'informació; segon, l’elusiu estat ontològic del text digital, la recerca de la paraula-cosa digital, concretament l'ansietat generada per la manca de presència física; tercer i últim, la borrosa distinció entre els elements verbals no-verbals de la textualitat electrònica, concretament la simulació tècnica hipertextual de simultaneïtat i espacialitat, característiques normalment associades amb les arts visuals. 

Comú a aquests tres punts és la sensació que les fronteres tradicionals o formals s'estan deteriorant: entre autor i obra, significant i significat, visual i verbal, etc. I un dels grans "culpables" de tot aquest canvi de paradigma és, sens dubte, Internet.

Internet, una realitat.

En la presentació del programa de doctorat de la UOC sobre la Societat de la Informació i el Coneixement, Manuel Castells va afirmar que Internet és el teixit de les nostres vides en aquest moment. Internet ja no és futur, és present, i un present que se sosté en un passat que ja no podem imaginar immediat, sinó que comença a ésser remot. Internet és un mitjà per a tot, que interactua amb el conjunt de la societat i, de fet, a pesar de ser tan recent, en la seva forma social no fa falta explicar què és, perquè ja tots sabem què és Internet: una xarxa de xarxes d'ordinadors capaços de comunicar-se entre ells. No obstant això, aquesta tecnologia és molt més que una tecnologia. És un mitjà de comunicació, d'interacció i d'organització social.

Fa relativament poc temps, quan encara Internet era una novetat, la gent considerava que, encara que interessant, en el fons era minoritari, quelcom per a una elit d'internautes. Això ha canviat radicalment en aquests moments. I ens recordava el professor Castells la progressió: la primera enquesta seriosa sobre usuaris  de finals del 95 assenyalava que havia uns 9 milions d'usuaris d'Internet. L’any 2000  la xifra ja ratllava els 350 milions d'usuaris al món. Les previsions més conservadores preveien que, cap a mitjans de l'any 2001, arribarien a 700 milions, i entre el 2005 i el 2007, pels volts de 2000 milions com a mínim. És veritat que constitueix sols una tercera part de la població del planeta, però això vol dir, ponderant en termes de les societats més desenvolupades, que en les societats del nostre context les taxes de penetració estaran entorn del 75% o 80%.

Malgrat la contundència d'aquestes xifres, un estudi de British Telecom –un gran estudi d’observació realitzat al llarg d'un any en una sèrie de llars en els que s'utilitzava Internet- afirmava que amb Internet no canvia res. És a dir, que la gent que feia el que feia, ho segueix fent amb  Internet i als que els anava bé, els va igual de bé, i als que els anava malament, els va igual de malament; el que tenia amics, els té també amb Internet i, qui no els tenia, tampoc no els té amb Internet. És un estudi intel·lectualment molt conservador que es diu “Aquí no passa res”. Però nosaltres sabem que sí que passa. Internet és una nova tecnologia i Landow -un dels gurús de l’hipertext- afirma que "una tecnologia sempre confereix poder a algú. Dóna poder als que la posseeixen, als que la utilitzen i als que tenen accés a ella" (1995:211). I, no obstant això, Internet no és simplement una tecnologia; és el mitjà de comunicació que constitueix la forma organitzativa de les nostres societats. Internet és el cor d'un nou paradigma sociotècnic que constitueix en realitat la base material de les nostres vides i de les nostres formes de relació, de treball i de comunicació. El que fa Internet és processar la virtualitat i transformar-la en la nostra realitat, constituint el que s'ha anomenat "la societat xarxa", que és la societat en què vivim.

Internet i la teoria de la literatura i la literatura comparada

I tot això ¿com ens afecta quant a professors universitaris de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada? Doncs jo crec que, seguint amb la línia general de l'estudi de British Telecom: pot afectar-nos molt o pot no afectar-nos gens. Naturalment, podem continuar impartint docència sense parar esment Internet, sobretot si la docència és presencial. Si amb la demostració pràctica de l’hipertext que he construït per a l'ensenyament universitari de Teoria de la Literatura queda clar que podem impartir docència presencial combinant les classes magistrals amb la consulta i el treball individual dels estudiants del web de l'assignatura, en el camp de camp de la investigació em temo que això és diferent. Internet ens ofereix una nova perspectiva que no podem ignorar.

Diuen els experts que Internet és un instrument que desenvolupa però no canvia els comportaments, sinó que els comportaments s'apropien d'Internet i, per tant, s'amplifiquen i es potencien a partir del que són. Si això és així, aleshores les preguntes clau a formular-nos serien ¿què ens interessa a nosaltres del treball amb les noves tecnologies? ¿On radica l'interès del seu ús? ¿Quins són els reptes que ens plantegen? Tractar de respondre a aquestes qüestions ens podria portar molt lluny, fins i tot a arribar a definir el que s'ha donat en anomenar "humanisme digital" o "humanisme en la societat de la informació". La meva pretensió avui aquí és molt més modesta.

Només tractaré de fer un petit esbós de quins poden haver estat els canvis que afecten a la Teoria de la Literatura i a la Literatura Comparada i apuntar cap a les possibilitats reals que tal vegada ens permetin donar el pas -des d’un punt de vista teòric- de l’estètica de la recepció a l’estètica de la interactivitat.

Arribats en aquest punt, és sobrer dir que qualsevol reflexió sobre l’estudi de Teoria de la Literatura i les tecnologies digitals planteja una sèrie de reflexions i exigeix la definició d’unes línies metodològiques a partir de les quals aquestes reflexiones puguin ser acarades. Una qüestió preliminar és, sens dubte, el canvi de marc. Sorgeix un nou entorn que suposa la substitució d’una sèrie de codis lligats a la forma impresa per d’altres associats al context digital (com d’altra banda ha passat repetidament al llarg de la història en la constatació de la successiva alteració dels modes de creació i difusió de la literatura: papir, volum, còdex, llibre, impremta, informàtica...).

Els estudis literaris i la literatura han estat el centre de grans i decisius canvis tecnològics que han possibilitat el desenvolupament i l’evolució cultural. Podríem definir a grans trets el gir cap el que s’orienten els estudis literaris en el nou mil·lenni dient que l’anàlisi del fenomen literari passa, com ha passat durant les darreres dècades del segle XX, per una reconsideració dels agents del sistema. Els desplaçaments culturals, econòmics i històrics del nostre present, la immersió en el que s’ha anomenat l’era electrónica ha suscitat un canvi teòricopractic que, des de la perspectiva de la teoria literaria, situa el text en el centre d’una reflexió metodològica que obliga a replantejar les figures de l’autor i del lector. És necessari parar atenció a les conseqüències que en el sistema literari té l’impacte d’aquestes maneres de concebre, composar i llegir el text. El discurs es concep com una entitat plurisignificativa i performativa, susceptible de generar múltiples possibilitats d’interpretació: com obra oberta i ilimitada, inscrita en un espai atemporal i intertextual. Des d’aquesta perspectiva, el lector es converteix en creador del que llegeix, en la mesura que actualitza el text en el moment de la lectura i sota la seva pròpia interpretació en un procés d’interacció receptor-obra. En conseqüència la potestat de l’autor es desdibuixa perquè el text ostenta una capacitat polisemàntica al marge d’una singularitat creadora.

Això no obstant, com assenyala Núria Vouillamoz en el seu excel·lent llibre Literatura e hipermedia[6], la transformació que comporta l’entorn digital no només ha fornit d’eines extremadament útils a algunes disciplines dels estudis literaris com ara la crítica textual, sinó que ha provocat una revolució en la concepció de les bases tradicionals dels estudis literaris que està obligant a repensar premisses com la lectura, la creació, la funció autorial, la recepció, etc. Una nova percepció del discurs –com a matèria expansible, oberta i intertextual– i una recuperació del lector –com un agent actiu en la comunicació literària[7]– susciten una reflexió necessària al voltant de les figures d’autor i lector. Per això, en l’anàlisi de la convergència entre estudis literaris i tecnologies digitals, la referència a les teories al voltant de la fenomenologia de la lectura és obligada perquè el lector es converteix, en el context digital, en un agent fonamental de la comunicació literària. D’altra banda, tampoc es pot obviar el fet que les noves eines proporcionen altres recursos per a la creació i altres estratègies de recepció. Igualment, les implicacions de la traducció electrònica de les obres impreses va més enllà de la simple mera traslació de codis. En aquest cas estem parlant de la relectura d’un repertori literari, la qual cosa pot afectar no només a l’estructura retòrica del text, sinó també a la seva recepció i la seva dimensió hermenèutica.

En definitiva, avui per avui podem afirmar que la incorporació de les noves tecnologies a la literatura i al seu estudi suposa la possibilitat d’una relectura del passat des d’una plataforma en la que l’obra es presenta com un producte obert exempt d’estructures jeràrquiques, inscrit en una xarxa infinita d’hipertextos, i revisat a la llum d’una altra dimensió textual, crítica i hermenèutica des de nous models conceptuals. Aquest procés accentua de forma extraordinària la pròpia naturalesa polisemàntica del text literari i apunta cap a la seva reconsideració com a objecte artístic, cap a una reformulació dels protocols de lectura i cap a la incorporació de recursos altament operatius en el camp de la investigació i l’ensenyament. L’entorn digital fa més evident la inscripció de l’obra en un marc intertextual i possibilita materialment la connexió física dels textos; pot facilitar més informació sobre el procés de composició d’una obra, des de la seva configuració lingüística fins a la seva relació amb la situació biogràfica del seu autor i la seva subscripció en un determinat moment històric i cultural; accentua la capacitat plurisignificativa del discurs no només presentant-lo en un entorno abierto que suscita noves possibilitats hermenèutiques –proporciona més informació sobre el text i formes d’expressió extra textuals–, sinó a més oferint un format hipertextual en el que la recepció s’estén en diferents línies de lectura en funció del rumb escollit en la navegació al llarg del text.

HERMENEIA i LLETRA: teoria i pràctica a la xarxa.

Atenent al fet que el principal propòsit de tota reflexió crítica és proporcionar els instruments necessaris per poder comprendre la nostra contemporaneïtat i ser críticament partícips d’ella, l’objectiu bàsic d’HERMENEIA, un grup d’investigació interdisciplinar i interuniversitari que hem creat des de la Universitat Oberta de Catalunya  i l’IN3 (Internet Interdisciplinary Institute) i que compta amb membres de diverses universitats catalanes, europees i americanes como la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV), la Universitat Pompeu Fabra (UPF), la Universitat Ramon Llull (URL), la Università di Bari (Italia), la University of Essex (Inglaterra), la Université d’Artois (Francia) i la Brown University, als EE.UU, és el de sistematitzar els coneixements sobre el tema que ens ocupa i posar-los a l’abast del teixit universitari nacional. Des de la plataforma que suposa la impartició de docència en l’àmbit de la Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada en la UOC i aprofitant l’experiència generada a les aules virtuals de la nostra universitat, liderar un grup d’investigació capdavanter que doni resultats en un camp de desenvolupament imminent és alhora un repte i una obligació que no podíem refusar.

Un dels projectes relacionats amb HERMENEIA és LLETRA, un espai virtual de literatura catalana que dona cabuda a les que, segons la Llei Orgànica de Reforma Universitària, 11/1983 (B.O.E. de 1 de setembre de 1983), són les funcions bàsiques de la Universitat, això és: el desenvolupament científic, la formació professional i l’extensió de la cultura. Atès que la Universitat exerceix el servei públic de l’educació mitjançant la docència, l’estudi i la investigació[8], LLETRA, promou l’estudi, acull la investigació i complementa la docència.

Gadamer ens recorda que des de Nietzsche es qualifica a la filologia d’art de la lectura atenta[9], i al seu torn, ell insisteix en que la idea que aturar-se en lloc de passar ràpidament pels textos cultivant informacions és, en veritat, un art que va desapareixent. Si entenem la filologia –el marc de referència ni que només sigui etimològic pels estudis literaris– en el sentit ampli de pregunta pragmàtica sobre les maneres de llegir, escriure i pensar el món, crec que estem en condicions d’afirmar que la filologia obre camí vers una renovada forma d’identificació personal, receptiva a l’aventura de l’existència i a la recerca, sempre alimentata pel desig, del millor destí per a cadascú. En aquest sentit, Internet és una eina el funcionament de la qual serveix perfectament de metàfora per a la imatge filològica que acabem de descriure. I la idea d’intertextualitat, que és fonamental a Internet, orienta la filologia vers l’estudi de les xarxes textuals que lliguen l’escriptura a la cultura[10] i al jo que la llegeix i que la pensa. Així, en el marc d’una reflexió sobre les possibilitats que les noves tecnologies ofereixen a l’estudi de la literatura, cal tenir especialment en compte que són les obres literàries concretes, però també els autors, els gèneres, les empreses editorials, etc. els que ens han servit de matriu per engendrar l’espai textual que LLETRA vol ser.

En aquest marc de treball, es pot organitzar el coneixement i contribuir a la circulació jerarquitzada críticament –en el nostre cas orientats a la docència– de continguts literaris a la xarxa per a que, en el futur, puguem arribar a parlar de la Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada com un grandiós hipertext. I ara em refereixo a l’hipertext no com una madeixa, en un sentit desvirtuat del concepte hipertextual que es basa en la mera vinculació de pàgines i documents, sinó com un autèntic exercici de papiroflexia.

En efecte, ja hem comentat heque la lectura que sorgeix d’Internet, el gran espai de la xarxa digital, es composa a partir de textos que es troben en llocs ben diversos. Amb tot, el somni de poder accedir a una informació que no està en un únic lloc no és nou, prové ja del segle XVI i la idea de la "roda dels llibres" de l’ingenier Agostino Ramelli, una espècie de gran nòria en la que cada palanca ens ofereix un llibre obert i que l’engranatge que el lector té a la seva disposició li permet una constant comparació entre diferents llibres.

 Per això em remeto ara a la hipertextualitat com a geometria, és a dir, com la gran aventura del món humanístic en l’espai digital que troba la seva perfecta correspondència en la gran xarxa de relacions genèriques, lingüístiques, formals i temàtiques de la literatura.

A manera de conclusió               

Fins aquí el meu propòsit inicial de tractar de tibar del fil d’Ariadna en el laberint de l'espai digital. Durant la navegació pel meu hipertext sobre Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UOC he procurat guiar-los a través d'un recorregut dels múltiples que sempre ens ofereix la pràctica hipertextual. Navegar per hipertextos és, sempre, navegar a la deriva. Arribats a aquest punt doncs, més que tractar de concloure d'alguna manera tot el que s'ha dit, apuntaré possibles maneres d'afrontar aquest naufragi.                       

¿Què podem fer els fills orfes de la paraula impresa davant metamorfosis tan alarmants com aquestes? Tolva diu que podem rebolcar-nos en l’autocompasió ombrívola tot plorant, com Barry Sanders: "Déu ha mort. L'autor ha desaparegut. Estan deconstruint la pàgina escrita. Els processadors de text han convertit a tot el món en escriptors fantasmes, de manera que la tecnologia, com un vampir amb cables, ha succionat l'essència de la vida", podem compondre-li al llibre elegies aclaparadores o podem creure que la fi de la impremta significa la fi de l'ésser humà individual tal com ha estat concebut en el text  conegut com cultura occidental o ben, si volem ser més positius, podem tranquil·litzar-nos amb l'afirmació de Walter Ong que els mitjans simplement transformen però no eliminen els seus predecessors i podem entendre que la humanitat va sobreviure i es va comunicar la major part de la història sense l'invent de Gutenberg. Finalment, podem considerar noves formes d'escriure i llegir herètiques o podem intentar evitar un cisme en les revisant les lleis canòniques atura donar a realitats com la ficció i la poesia hipertextuals. Després de tot, la comunicació humana, igual que una criatura viva, s'ha adaptat a les tumultuoses etapes de transició, sobrevivint a les experiències “patògenes" de l’oralitat. I el futur ja és aquí!