Entorns virtuals destinats a documentar, preservar i divulgar col·leccions de patrimoni natural i cultural. D'aquesta les institucions conservadores del patrimoni i amb els visitants. Tot això amb l'objectiu de complementar les exposicions reals, mai per competir-hi. Aquestes són a grans trets algunes de les conclusions del treball d'investigació del grup Òliba de l'IN3 manera Glòria Munilla i Cèsar Carreras, coordinadors del grup Òliba, defineixen els museus virtuals. Però aquest tipus d'exposicions presenten certs avantatges respecte dels museus tradicionals, atès que apropen el coneixement al gran públic, permeten mostrar peces no exposades en el museu real i potencien la intercomunicacions entre

L'activitat de la museologia -la disciplina dedicada als museus- sempre ha inclòs la recerca com a part del seu treball. Funcions com la restauració, la documentació, registre i contextualització dels objectes exposats i la difusió i la didàctica s'han d'entendre com a recerca, per bé que no sempre s'hagin reconegut com a tal. L'aparició de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), però, ha transformat sobretot la museografia -la branca de la museologia que estudia com mostrar el coneixement que conté el museu- i en conseqüència amplia les possibilitats de recerca sobre aquestes exposicions.

I és precisament aquest nou àmbit d'investigació en el que van decidir introduir-se Glòria Munilla i Cèsar Carreras, coordinadors de les àrees de Gestió Cultural i Patrimoni i de Món Antic respectivament dels Estudis d'Humanitats de la Universitat Oberta. Per aquest motiu el 1998 van crear el grup Òliba, format per investigadors de la UOC i altres universitats, museus i institucions. La recerca del grup se centra, d'una banda, en l'anàlisi de les teories relatives als museus virtuals i a l'estudi de les experiències que s'han dut a terme arreu del món el aquest camp. De l'altra, el grup ha virtualitzat diverses exposicions de museus de Catalunya i Les Illes en col·laboració amb les institucions corresponents. Un darrer camp de recerca és l'avaluació d'aquestes experiències per saber, entre altres qüestions, la resposta dels visitants, i definir quins han de ser els estàndards de qualitat d'un museu virtual.

De l'anàlisi de diferents exemples d'aquests museus se'n desprèn una primera premissa: la primera funció d'un museu d'aquest tipus és la de complementar el museu real. Es tracta de buscar quina és la millor manera per a què els museus es beneficiïn del potencial que li donen les noves tecnologies, sense competir amb les institucions que existeixen avui en dia i jugant amb la complementarietat entre la web i l'exposició real, explica Carreras. En aquest sentit, l'entorn virtual no té per què ensenyar les peces que es mostren al museu real sinó que el que és interessant és treure aquelles que no estan a l'abast del públic, potser per manca d'espai físic. Els investigadors ho argumenten dient que, de mitjana, el 80% de la col·lecció de qualsevol museu està emmagatzemada, lluny de la vista del públic per una manca d'espai a l'edifici.

D'altra banda, l'entorn virtual ha d'incloure informació que contextualitzi allò que el visitant pot veure i, en funció de la seva navegació, l'internauta ha de poder arribar al grau de detall que s'adapti al seu nivell de coneixement sobre el tema, tant si és un turista que només pretén obtenir una visió general com si es tracta d'un especialista. D'aquesta manera, el visitant podrà entendre què és el que s'exhibeix i gaudir de l'estada al museu. Però, tal com sosté Munilla, la sensibilitat dels professionals dels museus per la necessitat de contextualitzar depèn de fins a quin punt són conscients de la dificultat de la seva ciència a l'hora de ser divulgada. Aquest argument ajuda a explicar per què són els museus de ciència els que estan més interessats en explotar les possibilitats de les noves tecnologies i els que menys témen que els museus virtuals puguin competir amb les sales.

La web també pot contenir imatges en tres dimensions que permetin ampliar parts concretes dels objectes exposats amb un simple clic, i recreacions en realitat virtual -útils per explicar determinants processos. D'altra banda, el fet que Internet trenqui les barreres lingüístiques -si la web està en diversos idiomes- i del temps i l'espai dóna una idea de fins a quin punt els museus virtuals solucionen les limitacions de les exhibicions tradicionals.

Deu anys de museus virtuals

La primera experiència de museu virtual va tenir lloc a Itàlia fa poc més de deu anys, gràcies a un conveni entre IBM i el Ministeri de Cultura italià. Es tractava d'una exposició sobre Pompeia en la qual s'incorporaven ordinadors amb pantalles tàctils. Els visitants podien seure davant del monitor i assenyalar qualsevol detall que vulguessin, cosa que els permetia veure -a través de la pantalla i en realitat virtual- què passava en cadascuna de les cases mentre la ciutat era arrassada.

A partir d'aquesta primera experiència, els museus virtuals s'han anat desenvolupant on-line. Els pioners en aquest àmbit són els EUA i Canadà, mentre que Anglaterra i Itàlia són els països que més destaquen a Europa. Aquí s'està en una primera fase, lamenta Munilla, ja que la immensa majoria de museus que utilitzen les noves tecnologies ho fan en exposicions que incorporen ordinadors, creen webs que simplement són un reclam per a què els visitants vagin al museu real o, en el millor dels casos, entorns virtuals que agrupen col·leccions fragmentades i exhibides en diferents sales i seus museístiques.

Les experiències del grup

El grup Òliba, però, ja ha virtualitzat quatre exposicions -totes elles l'any passat- que van molt més enllà. La primera va ser l'exposició itinerant Sempre Eivissa i Formentera. La mostra explicava la cultura i el tarannà de la població d'aquestes illes des del seu propi punt de vista, fugint de la imatge turística que es té des de l'exterior. En aquest cas, la web (www.uoc.es/humfil/eivifor) va ser el referent de continuïtat mentre l'exposició viatjava d'un lloc a l'altre i va servir per a què la visitessin aquells que no van poder desplaçar-la fins a alguna de les sales. L'èxit d'aquesta pàgina va arribar al punt que webs de diversos països estrangers incorporaven links a l'exposició virtual i recomanaven la pàgina als interessats en passar unes vacances a Les Illes.

La segona experiència va ser la virtualització de l'exposició Aereum Opus: cinc segles de llibres il·lustrats (www.uoc.es/humfil/aureum) del Museu Frederic Marès. La proposta va néixer amb l'objectiu de solucionar sobretot els problemes d'espai de l'edifici i de contextualització. El gran avantatge d'aquesta exposició virtual va ser la possibilitat d'accedir a les il·lustracions dels volums, atès que els llibres de l'exposició real estaven en vitrines i per tant lluny de l'accés del visitant. La web també reconstruïa en realitat virtual un taller i una sala d'impressió del segle XIX que permetia observar amb gran nivell de detall les diferents tècniques d'il·lustració.

En el cas de l'exposició M'escriuràs una carta? del Museu d'Art de Girona, la web (www.uoc.es/humfil/carta) tenia la funció de contextualitzar qui eren els diferents autors de les cartes i situar els personatges en la seva època. En tractar-se d'una exposició amb diferents seus, la part virtual feia una funció nuclearitzadora. La web també va resoldre el tema de les complicitats entre els personatges que mantenien una correspondència

La darrera exposició ha estat Tresors de la natura, que fins fa pocs dies es podia visitar al Museu de Zoologia de Barcelona. La mostra aplegava els cents objectes que, a judici dels especialistes i del gran públic, eren els més destacats de la natura o del naturalisme. A la web (www.uoc.es/humfil/natura) es va crear un espai de museografia que explicava el procés del muntatge de l'exposició real, des que es va concebre la idea fins que van finalitzar els treballs. La pàgina, a més, incorporava audios -com el so de la balena- i imatges de diferents espais naturals, com per exemple l'Antàrtida.

Pautes de conducta del visitant

Aquestes experiències han permès apropar les exposicions al públic fins al punt d'ampliar de forma considerable el nombre de visitants de l'exhibició real, sobretot per part de la gent jove, més familiaritzada amb les noves tecnologies, i el públic estranger, apunta Carreras. Una altra conclusió a la que han arribat els investigadors del grup Òliba és que els visitants de les webs no varien les pautes de comportament respecte dels de l'exposició real, afirma Munilla que, en aquest sentit, posa com a exemple que mostren el mateix recel a l'hora de respondre una enquesta. No obstant això, les dates de les que disposa el grup indiquen que, d'una banda, en un nombre important d'ocasions, la consulta prèvia de la web ha estat un incentiu perquè el visitant es desplaci fins a l'exposició i, de l'altra, que una part significativa dels públic de l'exposició ha accedit després a l'espai virtual per aprofundir en allò que ha vist abans i contextualitzar-ho. Una prova més de la necessitat que el museu virtual complementi el real.