 |
||
Malgrat el progrés que hi ha hagut en nombrosos àmbits de la nostra civilització musulmana, des que vam sortir d'Al-Andalus al segle IX de l'Hègira, 1492 dC, la nostra civilització àrab ha retrocedit, malgrat que continua lluitant, o almenys, continua viva als cors dels creients i en el comportament de la gent, gràcies a Déu. No obstant això, és víctima, primer, de la debilitat del pensament i, segon, de la investigació i la innovació. També es veu afectada pel comportament d'alguns ignorants, amos de ments tancades, de la seva exageració, fanatisme i ignorància. Són ells els qui fingeixen la saviesa i utilitzen la religió per als seus propòsits polítics. Ells estenen la ruïna, com diu Déu excels en el sagrat Alcorà: «Destrueixen les seves cases amb les seves mans i amb les mans dels creients». Així mateix, es veu perjudicada pels qui tenen una fe feble i també tenen com a exemple el món occidental. El problema extern es basa avui en el fet que Occident, amb la seva gran força, domina el món per la lògica del mercat i la matèria, i vol generalitzar el seu exemple per damunt de tots els pobles; per a fer-ho, es basa en tres perilloses mesures per a separar societat i religió. Primer, marginar la religió, fet que provoca la seva exclusió en les societats modernes. Segon, la lògica de mercat i el seu poder, exempt de justícia. Això ha motivat el desequilibri de les bases dels pobles i la destrucció de llur identitat i llurs valors. Tercer, la dominació occidental nega el dret a la diferència i al pensament religiós. Els qui tenen aquest pensament dominant sobre el món creuen que solament ells tenen el poder d'utilitzar la ment. Hem de recordar-los que sense civilització islàmica no hauria existit el Renaixement europeu, ni la modernitat, ni tampoc el progrés. També els recordem que la nostra civilització està basada en la ment, així que ens adrecem a ells per a explicar-los la trobada entre Averroes i el gran savi Ibn Al-Arabi, narrada per aquest últim: «Un dia, a Còrdova, vaig entrar a casa d'Abu'l-Walid Ibn Rushd (Averroes), el qual havia mostrat desigs de conèixer-me personalment, pel que havia sentit a dir de mi i per les notícies que li havien arribat de les revelacions que Déu m'havia comunicat en el meu recés espiritual. Per això, el meu pare, que era amic seu, em va enviar a casa seva amb el pretext d’un encàrrec, per a donar l’oportunitat a Averroes de conversar amb mi. Llavors jo era un noi imberbe. Quan vaig entrar, es va aixecar del lloc on era i es va adreçar a mi amb grans mostres d'afecte i consideració. Em va abraçar i em va dir: “Sí”, i jo li vaig respondre “Sí”. Aquesta resposta va fer créixer la seva alegria, en veure que jo l'havia comprès; però, en adonar-me jo de la causa de la seva alegria, vaig afegir: “No”. Aleshores Averroes s’entristí, el seu rostre perdé el color i, en començar a dubtar de la veritat de la seva pròpia doctrina, em va preguntar: “Així, doncs, com trobeu vosaltres resolt el problema, amb la il·luminació i la inspiració divina? És potser el mateix que a nosaltres ens ensenya el raonament?” Jo li vaig respondre: “Sí i no” Entre el sí i el no surten volant de les seves matèries els esperits i dels seus cossos els clatells» La civilització és la conjuntura apropiada perquè la humanitat evolucioni. Qui et va trobar, què va perdre? Qui et va perdre, què va trobar? |
||