Manuel Pérez Saldanya
Universitat de València

Notes

1.Notem, però, que la pregunta també es podria invertir: és cert que les llengües canvien però, per què no canvien més? per què després de cinc segles encara reconeixem com a català, com un català relativament pròxim al nostre, la llengua utilitzada pels escriptors clàssics?

2. Per a un estudi més aprofundit de les diferents concepcions del canvi lingüístic i dels debats existents al voltant d'aquest tema, vegeu, entre d'altres, Arlotto (1981), Aitchison (1991), Ridruejo (1989), McMahon (1994) i Viaplana (1996: cap. II.3).

3.Aquestes variacions tenen originàriament un caràcter individual i estan condicionades pel tipus de registre usat, però poden arribar a ser assumides per tota una comunitat.

4.Dressler (1985a) diferencia tres tipus de regles, les fonològiques, les morfofonològiques i les morfològiques. L'estatus de les segones regles no sempre resulta fàcil de delimitar. Per als propòsits del present treball és suficient establir únicament la distinció entre regles fonològiques i regles morfològiques, o variants formals justificades fonològicament (al·lòfons) i variants estrictament morfològiques (al·lomorfs).

5. Dins la línia teòrica encetada per KuryÉowicz, se situen també els treballs de Man@czak (1958, 1978), on es formulen diverses hipòtesis sobre el canvi morfològic, la validesa de les quals és avaluada mitjançant el contrast de fenòmens evolutius de diferents llengües occidentals.

6. Vegeu, sobretot, Wheeler (1993a i 1995) i les referències que s'hi citen. És evident, d'altra banda, que la gramàtica històrica, a l'igual que moltes disciplines humanístiques, no pot aspirar a adoptar un mètode radicalment hipoteticodeductiu, però sí un mètode probabilístic, que s'ha mostrat altament productiu en molts camps de la investigació científica.

7.Heine et alii (1991), adopten una explicació diferent a partir de la clàssica hipòtesi localista. Aquests autors postulen una jerarquia com la de (i), que ordena diferents dominis cognitius segons el grau d'abstracció cognitivoperceptiva que presenten.

(i) persona ® objecte ® espai ® aspecte ® temps ® qualitat

D'acord amb aquesta jerarquia, un element que pertanyi a un determinat domini cognitiu pot assumir nous significats relacionats amb un domini més baix i més abstracte, però mai no a l'inrevés. Aquesta jerarquia resulta bastant adequada per a explicar les extensions semàntiques experimentades per noms que denoten parts del cos humà o, en general, per molts noms i verbs que tenen un valor locatiu i assumeixen un valor aspectual o temporal. Tot i amb això, és ben poc aclaridora a l'hora de delimitar els canvis on intervenen nocions de caràcter modal, tempoaspectuals o relacions discursives.

8. Dins d'aquesta concepció són paradigmàtics els estudis realitzats a la Universitat de Berkeley per George Lakoff i els seus deixebles. Sobre aquest tema, vegeu, per exemple, Lakoff i Johnson (1980), Lakoff (1987 i, en català, Salvador (1994) i Hilferty (1995).

9.Dins d'aquesta concepció, destaquen treballs com els d'Östen Dahl, Paul J. Hopper, John Haiman, o Elisabeth C. Traugott, entre d'altres.

10.En aquest punt adoptem una perspectiva semblant a la de Bybee et alii (1994), segons la qual el mecanisme de canvi pot ser diferent en cada cas i la metaforització es presenta fonamentalment en els primers estadis de gramaticalització.

11.Des d'aquesta perspectiva es pot parlar d'una clara relació icònica entre el canvi semàntic i el categorial, ja que, en general, la pèrdua de significat lèxic s'associa de manera clara al canvi categorial.

12.En general, la reanàlisi és una transformació diacrònica que modifica les relacions estructurals establertes entre els constituents d'una construcció sense afectar-ne, però, la forma superficial.