Journal of Catalan Studies/Revista Internacional de Catalanisme

[Index / ndex][Per una teoria del canvi morfosintctic]
[Erem i serem?: varying perspectives in the defence of Catalan]
[El parany del ratol: the translation of Shakespeare into Catalan]
[[Reviews / Ressenyes]

La Paret de J.V.Foix i el blanc del poema

Jaume Prez Montaner
Universitat de Valncia

En l'inici d'una de les seues proses ms significatives, "Tocant a m", escriu J. V. Foix:

Tots sabem on era la Paret, per ignorvem qu hi havia darrere. (...) Molts de matins, quan s’ha fet de dia i s tot clar, hi anvem a mirar els dibuixos, les guixades i els emmangraments que la decoraven. Hi viem clculs aritmtics, sols ploraires i llunes rialleres, frases proftiques en vers transcendental mal falcat, i cors i fal.lus rememoratius. (1)

La Paret del poema, "a frec de casa mateix", s una clara referncia a la poesia o a l'art en general. El mateix suport fsic s ja un smbol evident d'un dels suports paradigmtics de la pintura, per tamb de l'escriptura. Potser caldria retrocedir als murs de les coves prehistriques per tal de trobar el referent ms antic i directe de la Paret foixiana: el naixement d'uns potencials creadors que expressen tant la relaci amb el mn circumdant, els imperatius de la subsistncia sobretot, com uns lligams amb forces que ultrapassen els lmits de la realitat sensorial. Com en les coves dels pintors primitius, la Paret foixiana s el blanc per a les proves dels diferents "artistes" que projecten sobre els escrits i dibuixos anteriors l'expressi del seu desig: una mena de palimpsest sempre renovat amb aportacions que tenen la seua base en les successives proves dels artistes anteriors. Pintures i dibuixos, per tamb "clculs aritmtics" i "frases proftiques" que ens poden recordar aquelles paraules en el mur del somni de Baltasar: "Men, men, tequel, u-farsn". Lacan les recorda en la seua lectura del somni de la injecci d'Irma: en la boca de la pacient descobreix Freud el seu propi horror, l'angstia, "ltima revelaci de l'aix ets. Ets aix, que s el ms lluny de tu, el ms informe." Es tracta d'una revelaci que s una autntica "revelaci apocalptica", comparable a la del somni bblic, que "arriba a Freud en el moment culminant de la seua necessitat de veure, de saber, expressada fins a aquell moment en el dileg de l'ego amb l'objecte." (2)

Amb tot i aix, el somni de Freud assoleix un altre moment culminant, precisament amb la visi, "impresa en grossos carcters", de "la frmula de la trimetilamina". Si en el primer moment es desvetl, en presncia de l'ego, la imatge angoixant i horrorosa de l'aix ets, ara s la representaci de la frmula escrita, comparada tamb a les paraules del somni bblic, que Lacan identifica amb "la paraula, la remor universal". (3) En la primera part Freud pot albirar que "la clau del somni ha de ser el mateix que la clau de la neurosi i la clau de la curaci". En el somni complet, ens mostra aquesta revelaci: "all que est en joc en la funci del somni es troba ms enll de l'ego, all que en el subjecte s del subjecte i no s del subjecte, s l'inconscient". (4)

Un altre escrit de Lacan, directament relacionat amb l'inconscient, s "L'equivocaci del subjecte suposat al saber", conferncia que pronunci a l'Institut Francs de Npols el 14 de desembre de 1967. (5) Tamb en aquest escrit recorda les paraules del somni bblic, aplicades ara als psicoanalistes post-freudians i els seus patterns interpretatius; una prctica que beneficia, no a l'analitzant, sin al psicoanalista que en el fons se sent satisfet de desplegar el seu moralisme, tot actuant en nom del b, s a dir, del conformisme, l'herncia i el fervor reconciliador. Per a Lacan est clar que tot el que es refereix a l'inconscient es mostra noms sobre efectes de llenguatge. s all que es diu sense que el subjecte s'hi represente ni s'hi diga, sense saber quina cosa diu. De manera conseqent, tant per a ell com per a Freud la interpretaci s necessriament una altra cosa. La teoria i la prctica freudianes ensenyen que en la pulsi, tan relacionada amb la mitologia, "es demostra l'estructura d'aquell desig que Spinoza formul com l'essncia de l'home." Es tracta del "desig de ser" i el desig d'immortalitat, que impulsa els ents finits. Aquell desig que, en la psicoanlisi interpretativa que ell critica, pateix "la deflaci que el torna al seu dessser." El Men, men, tequel, u-farsn, tal com l'interpreta Daniel en la Bblia, assoleix el seu terrible significat: "Men vol dir 'comptat': Du ha passat comptes del teu regnat i li ha posat punt final. Tequel vol dir 'pesat': t'ha pesat a les balances i t'ha trobat mancat de pes. Peres vol dir 'dividit': el teu regne ha estat dividit i donat als medes i als perses." I Lacan afegeix: "si aix apareix en la paret per tal que tothom ho puga llegir, aix llena a terra un imperi." s la visi o la premonici de la mort, la mort que es presenta de sobte a l'altre costat de la Paret, tal com la va veure Freud en la gola d'Irma o en la frmula de la trimetilamina. O, amb les paraules de Lacan, d'una manera ms completa i matisada:

Hi ha, doncs, aparici angoixant d'una imatge que resumeix all que podem anomenar revelaci del real en el que t de menys penetrable, del real sense cap mediaci possible, del real ltim, de l'objecte essencial que ja no s un objecte sin qualque cosa davant la qual totes les paraules s'aturen i totes les categories fracassen, l'objecte d'angoixa per excel.lncia. (6)

En el Seminari VII, es refereix Lacan al "progressiu domini de la il.lusi de l'espai", caracterstic de la pintura primitiva "abans de la instauraci sistemtica de les lleis geomtriques de la perspectiva", com un intent d'organitzaci al voltant del buit, "aquell quelcom que, en la seua subsistncia, es presenta amb el carcter d'un ms enll del sagrat, que s justament el que intentem fixar en la seua forma ms general mitjanant el concepte de la Cosa", (7) el das Ding freudi. Les paraules de Lacan es poden aplicar de fet a qualsevol manifestaci artstica; cosa que queda clarament confirmada quan un poc desprs afirma que "l'inters per l'anamorfosi s descrit com el punt d'inflexi mitjanant el qual l'artista inverteix completament l's d'aquesta il.lusi de l'espai i s'esfora per fer-la entrar en l'objectiu primitiu, s a dir, transformar-la com a tal en el suport de la realitat en tant que oculta, en la mesura que, en cert aspecte, en una obra d'art es tracta sempre de rodejar la Cosa." (8)

Tornant al poema de J. V. Foix, aquells "clculs aritmtics, sols ploraires i llunes rialleres", "cors i fal.lus rememoratius" sn ben explcits pel que fa a la visi primignia de l'art. Sn expressions relacionades amb els impulsos ntims de l'acte creador, desembocant, segons la lgica lacaniana, en la indisoluble unitat del nous i el logos dels misteris antics, representats en el carcter simbolitzant del significant primordial, el fal.lus. (9) De fet, quan la morbositat o la incomprensi de la gent destrueix la Paret, el que s'obre als nostres sentits s "aquell buit-ple sobir" que fcilment podem relacionar amb els "buits i plenituds" del conegut poema de Montale "La forma del mondo":

Si el mn t l'estructura del llenguatge
i el llenguatge la forma de la ment
la ment amb els seus buits i plenituds
s no-res o quasi i no ens pot calmar.

La poesia s, en el fons, en tant que producte esttic inserit en una tradici de segles, un joc incessant de subtils i impensades correspondncies amb els poemes anteriors i amb els poemes futurs. "Aquell buit-ple sobir", aquest "tot clar sense forma ni color", el "tot blanc d'un blanc neutre difcil de descriure", per tamb el seus correlats negatius, la brillantor de la ganiveta, el blanc de la cansalada o el "pa de llard del pas", sn expressions que es relacionen amb el blanc i l'atracci del buit csmic d'una bona part de la poesia universal. s el domini del blanc amb la significaci de buit insondable, la negaci o l'exclusi dels colors, l'enlluernament i la ceguesa, l'equiparaci entre el blanc i el negre en el sentit que tots dos exclouen els colors. Ho podem tornar a veure ara en un poema de Pere Gimferrer (10):

el buf de volves en la llum al.legrica
dels capvespres que temen el mat de la mort.
Ser molt clara: un cel encegador, les ones
a l'esquarterament d'estrelles i d'esculls,
tota aquesta esbandida de llum que pressentim
ara, al temps del servatge i del nvol de ferro.

Aquests versos, pressentiment de la llum fragmentada de la mort, es corresponen, en la blancor de les volves, la llum dels capvespres, o l'enlluernament del cel, amb l'esplndid gran poema que s L'espai desert, (11) constant vorejament de la buidor del ser, el "buit-ple sobir" de Foix, noms alentit pel miratge del gaudi, amb la il.lusi de l'amor o la presncia del desig, com a nica possibilitat de fugida, hipottica o imaginria, tal com s'expressa en els primers versos:

D'aix, el desig, qu en sap? Potser ho sap tot,
obscurament, com quan, a les palpentes,
pel planeta de llum d'una pell, anomena
pel seu nom les foscors d'una aixella, el foc agre
i sumptus de la magrana negra, els sucs florals del pubis
i la saba del ventre vegetal i boscs.
A les palpentes, sap que aquest cos s idntic
al regne de l'herbam. Ja cau, com sofre,
el vel groc d'aquest dia malet. L'aridesa
esquerdada dels nvols signa el cel, estany buit, plata freda entelant-se
amb l'al de les plantes, embriac, sulfurs,
a l'hora en qu recorden els cossos un dest
que els posseeix, la imatge d'unes aiges corruptes
i un areny corsecat.

Hivern i estiu, "cel encegador", l'aridesa del nvols, l'"estany buit" i l'al sulfurs de les plantes convergeixen en aquesta premonici de la mort. I el desig que, "potser ho sap tot" o que ho sap tot obscurament, el vent que tot ho confon o reordena, les branques, les fulles i els colors de les fulles, el cos que "s idntic al regne de l'herbam", com en el poema "Domini del negre" (12) de Wallace Stevens, tot presidit pel crit dels paons que arriba a glops, com arriba potser l'inconscient, a la memria del poeta: "And I remembered the cry of the peacocks". s la mateixa premonici, dramtica i exacta, del poeta nord-americ, condensada en els tres versos finals de "Una tarja des del volc":

Una trbola casa en un mn coratjs,
Esquinalls d'ombres culminades en blanc,
Enfangades amb l'or del sol opulent. (13)

Aquest blanc, condensaci de la llum encegadora, s el blanc de les fulles d'herba de Walt Whitman, el blanc de J.V.Foix, el regne de l'herbam de Gimferrer, el mateix blanc que es transforma en buit, una mena de pantalla que oculta, sempre de manera transitria, el buit absolut dels nostres inicis, el centre insubornable del nostre ser.

Deia Harold Bloom en The Breaking of the Vessels que Wallace Stevens "ha convertit l'exercici de la seua poesia en la creaci d'un buit. L'home que camina, el poeta a l'edat de seixanta-vuit anys, esdev buit en l'arena, perqu observa un buit, amb ulls que estan buits, en el context d'un buit universal, sabent que tot el que ha escrit per ell sembla ara un buit."(14) Per aquesta visi, que no s una cosmovisi sin un aprofundiment en la seua primera interioritat com a subjecte, no s tan sols deguda a l'experincia de l'edat o a la llarga experincia com a poeta, sin sobretot a una visi potica primordial que ja s'anunciava en alguns dels seus primers poemes, com en el ja citat "Domini del negre" i, sobretot, en "L'home de neu":

Per qui escolta, per qui escolta en la neu.
I, no-res ell mateix, esguarda
El no-res que no hi s i el no-res que hi s. (15)

Aquest "Home de neu" stevensi travessat pel no-res ens recorda "la falla-en-ser" formulada per Lacan que ja l'any 1964 Jacques Alain Miller relacionava amb "la funci estructurant d'una falta". El mateix Lacan ens assenyala com l'obertura de l'inconscient s pre-ontolgica, i afegeix que la primera cosa que se li fu patent, a Freud, i "a qualsevol que en l'anlisi acomode una estona la seua mirada a all que pertany prpiament a l'ordre de l'inconscient, s que no s ni ser ni no-ser, s no-realitat," (16) com "lhome de neu" que, "no-res ell mateix", escolta i esguarda "el no-res que no hi s i el no-res que hi s."

Assistim, doncs, a la "descomposici espectral de la funci del jo"... aquest jo que "est fet de la srie d'identificacions que han representat per al subjecte una fita essencial en cada moment histric de la seua vida i d'una manera depenent de les circumstncies". (17) A la seua manera ho explicava tamb Pessoa: "No s qui sc, ni quina nima tinc (...) Sc un altre diferent d'un jo que no s si existeix (o si s un altre). (...) Em sent mltiple. Sc com una habitaci amb innombrables espills fantstics que converteixen en falsos reflexos una realitat nica, anterior, que no es troba en cap d'ells i que es troba en tots." (18) Potser per aquesta ra, l'encertada tesi de Colette Soler en un article seu sobre Pessoa consisteix bsicament a demostrar la unitat essencial de l'escriptor i la seua obra, a pesar dels seus quasi cinquanta heternims, per no la unitat d'un jo. (19)

Per una altra banda, no s difcil de veure en la visi de Stevens el darrer significat de tota la poesia, que arrenca d'aquell buit primordial al llenguatge. Deia Lacan en el Discurs de Roma que la relaci del ser hum amb la mort s'oposa a la relaci "natural" respecte a la mort biolgica. La mort no s un simple esdeveniment, un moment en el temps cronolgic, sin l'autntic inici del temps, la condici inexcusable de la seua mateixa possibilitat. La relaci-amb-la mort se situa, no al final d'una seqncia temporal, com un darrer moment en el temps biolgic, sin a l'inici del temps, en el mateix orgen, i cal entendre-la com a part integrant del temps hum, l'inici del que s possible i l'inici del temps com una relaci finita amb el futur i el passat, estructurada per anticipaci i memria. La mort comporta una relaci especialssima entre el simblic i el real, i se'ns fa present com una mena de forat en l'estructura del significat, el "buit-ple sobir", que lgicament no s carncia, sin condici absoluta del sentit. I s per aquesta ra que els personatges de "Tocant a m" decideixen de reconstruir la Paret, pedra a pedra, perqu aquell buit, aquell "tot clar sense forma ni color", orgen del nostre temps i centre de la nostra "ex-sistncia", simplement no es pot mirar. L'art el rodeja i l'embelleix per tal de fer-nos-el acceptable, per mai no l'ignora; per aix acaba Foix, amb la intuici prpia dels grans poetes o els "investigadors" constants en la poesia, amb aquestes paraules tan significatives:

Aquest fet, ja registrat als arxius, va fer que, a la terra dels meus, posar-se de cara a la paret t un sentit divers al del cstig escolar. Entre nosaltres, testimonis reivindicats, vol dir donar la cara, a frec de casa mateix, a un infinit curullat de prodigis i de mirades latents. Tocant a m.

Donar la cara en tant que decisi potica i metapotica, viure, al capdavall, i imaginar "aquest infinit curullat de prodigis i de mirades latents" i comprendre que la mort no s negaci de la vida sin part integrant, centre i orgen del nostre ser. Els assenyats personatges de Foix es posen "de cara a la paret" no com un cstig sin amb el convenciment i l'arrogncia del que s vital i imprescindible, aquesta pantalla imaginria que s en molts moments la poesia i l'art, que no cau ni pot caure sin girar i acomodar-se al sentit de la nostra ex-sistncia. La relaci humana amb la mort -el-ser-per-a-la-mort heideggeri- s aix a l'orgen mateix de l'ordre simblic, no representat en el llenguatge, sin anterior i imprescindible al llenguatge. s l'exemple magnfic d'Empdocles precipitant-se a l'Etna, com ho asseyala Lacan, que "deixa per a sempre present en la memria dels homes aquell acte simblic del ser-per-a-la-mort."(20) I continua Lacan:

No s en efecte una perversi de l'instint, sin aquella afirmaci desesperada de la vida que s la forma ms pura en qu reconeixem l'instint de mort...
Per aix quan volem aprehendre en el subjecte el que hi era abans dels jocs serials de la paraula, i el que s primordial per al naixement dels smbols, ho trobem en la mort, d'on pren la seua existncia tot el sentit que t...
Dir que aquest sentit mortal revela en la paraula un centre exterior al llenguatge s ms que una metfora i manifesta una estructura. Aquesta estructura s diferent a l'esquematitzaci de la circumferncia o de l'esfera en la que alguns es complauen a esquematitzar els lmits del que s viu i del seu medi: respon ms aviat a aquell grup relacional que la lgica simblica designa topolgicament com un anell. (21)

Tamb Pere Gimeferrer, en un poema de El vendaval, "Himne d'hivern", sembla fer-se'n ress i confirmar-ho aix pel que fa a la seua visi potica personal:

Ahir va ser tot just la jornada de l'aigua;
avui, la del grans, i dem, la del foc.
Giravoltant, la neu ens promet les fogueres
i de la brasa eixuta en neix l'esclat del gla.
Arrecerats, veurem el bosc de la temena
i el cant dels ocells morts dir el nostre dest.

Hem arribat, amb la barreja subtil de l'aigua que dna lloc al foc i la brasa que esdev gla, al calfred dels "ocells morts", al cant que s el nostre crit -el crit dels paons - davant el buit, "l'entelament del mn a l'obaga dels morts", com diu Gimferrer en un altre moment. Uns pocs anys abans, en el darrer poema d'Els miralls, ens donava l'autor, potser sense adonar-se'n, la frmula exacta de la naturalesa primordial de l'art en un poema que s alhora una reflexi sobre la msica de Brahms:

Quan l'art s'anul.la, quan es fa transparncia
i s all que est dient, i noms diu el que s,
quan s'ha fet evident i alhora expositiu -la llum
que en t prou essent la llum- per qu, un cop ms, ens sobta,
ens fereix, ens demana, torna a ser art? El gir
s'ha acomplert en sentit invers, i aix la msica
restableix el silenci i la pintura el buit -i la paraula
l'espai en blanc?

No podem obviar ac el record de Foix, el de Stevens o el de Montale, per citar alguns dels exemples que hem tractat de seguir. Un joc subtil d'analogies i correspondncies no necessriament racional s'imposa potser sobre la mateixa visi i voluntat del poeta; intertextualitat total que s la gran xarxa que anima i conforma tota la literatura; interpolaci i extrapolaci entre el poema i els poemes, i entre el text o els texts i els lectors. I, al fons, la gran pantalla, la Paret, el poema, el llen, el pentagrama o qualsevol forma de manifestaci artstica que, "quan es fa transparncia", deixa albirar el seu autntic sentit: el silenci, el buit, l'espai en blanc, aquell "buit-ple sobir" que no s sin un trassumpte de la Cosa lacaniana, el das Ding freudi.