|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Xavier Rull i Muruzabal | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Resum Oferim una descripció del funcionament del sufix {-ist/m} en català. Intentem demostrar que les dos variants —amb m i amb t— són precisament això, dos variants d’un únic sufix, i no pas dos sufixos diferents. També detallarem la relació que hi ha entre les dos variants i la corresponent adjectivació amb -´ic i, de retruc, amb altres sufixos.(1) 1. Formulació 1.1.
Descripció Malgrat que tots els gramàtics han parlat de dos sufixos, -ista i -isme, considerem que es tracta d’un únic sufix, {-ist/m}. Aquest sufix amb doble forma és fonològicament /is_/, on /_/ indica, aquí, un espai que només pot ser cobert per dos fonemes: /m/ per al paper gramatical de substantiu i /t/ per al paper gramatical bàsic d’adjectiu. Segons aquesta formulació, un derivat obtingut amb aquest sufix sempre es pot manifestar de dos maneres. (1) humà > humanisme i humanista modern
> modernisme i modernista social > socialisme i socialista Gramaticalment, el sufix {-ist/m} només té definit, en principi, que el derivat és nom, però tant pot ser un substantiu com un adjectiu:
La variant adjectiva (b) ofereix més possibilitats, i pot desglossar-se per designar: • l’adjectivació neutra • la persona • l’adjectivació marcada Per tant, hi ha tres subvariants dins de (b):
El fet que la representació (b) estigui composta per tres parts s’explica per evolució de significat. Un mot amb la variant amb /t/ només és, en principi, un adjectiu amb el sentit de ‘relatiu o pertanyent a’; anomenem aquest ús adjectiu neutre (b´). Aquest mateix adjectiu neutre es pot aplicar a persones; així, la construcció [algú Xist] és ‘algú que té relació amb X’: una advocada penalista, un músic pianista. Com que tot adjectiu, en principi, pot substantivar (p. e., fuster, ferrer, blanc, negre, lacti, menjador, dormitori), podem tindre el substantiu Xist ‘algú que fa X o que és partidari de X’: un futbolista, una esteticista (b´´). Aquest fet fa que l’expressió adjectiva es faci en alguns casos amb l’ajut del sufix -´ic, que és un dels més rendibles per a aquesta funció gramatical: artístic, logístic. A la formulació que acabem de fer s’hi pot objectar que no hi ha parelles perfectes; és a dir, si el sufix té dos variants complementàries gramaticalment i semànticament, podríem esperar que sempre hi hauria parells (comunista/comunisme), però en realitat no sempre hi ha parells (futbolista però no *futbolisme; atletisme però no *atletista). Aquesta manca de correspondència, però es pot explicar per restriccions degudes a la praxi (més avall en donem compte). 1.2. La
qüestió de la vocal final El fet que, en totes les paraules resultants, tinguem —almenys visiblement— les formes -isme i -ista pot fer pensar que els morfemes especificadors són -me i -ta; considerem, però, que les vocals finals no formen part del morfema en qüestió. D’una banda, la e d’-isme és epentètica per permetre la resil·labificació. En efecte, en català un element com -ism costa de pronunciar en una sola síl·laba i, per evitar l’esforç, la distribució sil·làbica és /is.m/; com que el so /m/ no pot constituir síl·laba tot sol, perquè és consonàntic, es proveeix d’una e.(3) Pel que fa a la -a d’-ista, hem de convindre que només és present, actualment, en la llengua escrita. En la llengua parlada el que trobem és -iste/a, amb diferenciació per a masculí i femení en els dialectes occidentals, on hi ha reducció vocàlica menor i, per tant, es distingeix el timbre de la a i de la e.(4) La e, en aquest cas, és epentètica, ja que la marca de gènere és Ø, i la a indica femení. El segment -ist també és difícilment sil·labificable, com podem comprovar amb els demostratius aquest i est, pronunciats, respectivament, aquet (caiguda de la sibilant) i este (epèntesi) —tot i que això no vol dir que sigui de sil·labificació impossible: al costat dels exemples reportats, trobem trist, abast, rebost, gust, etc. Que no hi ha cap -a subjacentment ho demostra el sufix compost -ístic /-ist + -’ik/ (del qual parlarem més avall). És clar que en els dialectes orientals, amb reducció vocàlica major, no es podria saber si és -iste/a, -ista, o bé directament -ist amb epèntesi; però aquí prendríem una perspectiva interdialectal, de manera que la solució d’un dialecte és vàlida per a un altre dialecte —per al qual hi pot haver més d’una explicació per fenomen— sempre que no contradigui els principis generals d’aquest dialecte. Per tant, la descripció feta per al bloc occidental és aplicable al bloc oriental; en conseqüència, segons la nostra formulació, el català té, subjacentment, /-ist+Ø/ per al masculí i /-ist+a/ per al femení. (Postulem un únic morfema de gènere Ø per al masculí, només en competència amb -o en alguns noms com ara moro, tonto, gerro, gitano, moreno, etc. En aquest sentit, la e només pot ser epentètica. Cal dir, però, que hi ha estudis que postulen que, en alguns parlars occidentals, la e pot prendre valor com a morfema de masculí en mots com ara gendre, sogre, etc., per oposició a gendra i sogra, encara que en origen fos una epèntesi resil·labificadora. Segons aquesta hipòtesi, la variant -iste contindria un morfema de masculí -e.) Arribats en aquest punt, només ens resta dir que potser convindria que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans es decidís definitivament a adoptar la grafia amb doble gènere (-iste -a) per a aquesta variant del sufix, tal com argumenta Casanova (1984)(5) 2. Classificació semàntica dels derivats i dels
primitius als quals s’adjunta 2.1. Orígens
del sufix i aproximacions descriptives El sufix {-ist/m} ens ha arribat per via culta. Durant els segles xv i xvi el trobem sobretot en textos jurídics i eclesiàstics, i es popularitza a partir del xix (Casanova 1984), de manera que passa a formar part del cabal de la llengua general. L’augment de l’ús ha anat acompanyat amb una extensió d’usos (Veny 1991: 29-30): “Un
sufix que compta amb el favor popular és -ista.
D’origen culte, ja el trobem el s. xiii-xiv
(jurista, sofista) i més endavant (s. xv:
psalmista; s. xvi: cronista, artista); a partir del s. xviii pren més volada i es popularitza
(calvinista, organista, humanista). El
segle xix apareix terrista i fins el malformat sometista ‘sometent’; li donarà més
força la introducció de gal·licismes (lampista)
i, més tard, d’anglicismes (activista,
individualista, proteccionista, etc.). Les filiacions polítiques afegiran noves
unitats (tatcherista, pujolista, fraguista), així com les especialitzacions professionals: dentista, alienista, galerista, semantista, fonetista, arabista, romanista, etc. [...] Tampoc havia de
faltar, l’any del Tirant, una profusió de tirantistes.” Avui dia aquest sufix té uns determinats usos, que mirarem de tipificar. Cabré & Rigau (1986: 64-65) ja n’han fet una aproximació, i afirmen que aporta un sentit afegit de ‘creença’ o ‘doctrina’ i que s’aplica a mots comuns (comunisme) i a noms propis (marxisme). També es pot adjuntar a adjectius, en el qual cas és independent que sigui un primitiu (simple > simplisme) o un derivat (Crist > cristià > cristianisme). Més tard, Cabré (1994, v. II: 39) aprofundeix una mica més en aquesta definició i assenyala que la variant amb /t/ no pot adjuntar-se a noms col·lectius, noms abstractes ni noms d’éssers únics. Al mateix temps, aquestes autores posen damunt de la taula el problema de la correspondència entre la forma amb t i la forma amb m: “S’hauria de determinar en quines situacions l’alternança isme / ista aplicada a radicals adjectius o nominals és possible.” 2.2.
Definició dels primitius i de la natura semàntica dels derivats resultants Els sentits bàsics del sufix {-ist/m} són sis:(6) I Tasques humanes a Oficis b Activitats de lleure: esports c Activitats de lleure: interpretació musical d Conducció de vehicles e Participació en un grup f Accions de la religió catòlica g Altres activitats II Actituds humanes a Tendències o actituds (és a dir, maneres de mostrar-se o de comportar-se) b Doctrines, moviments i ideologies de caire sociopolític i d’organització humana c Corrents científics, teories, marcs d’estudi o mètodes d Moviments i ideologies de caire artístic e Doctrines i ideologies de caire religiós f Moviments d’afició esportiva III Elements o fenòmens lingüístics a Designació de la mena de fenomen b Designació de provinència d’un manlleu IV Afeccions i estats patològics a Estats morbosos b Intoxicació per consum accidental c Intoxicació per addicció V Fenòmens físics a Estats i propietats de la natura b Tipus d’organització dels éssers vius VI Conjunt que forma un tot operant S’ha de dir que, de fet, si mirem aquesta classificació amb ulls crítics podem trobar que, en més d’un cas, es tracta d’un contínuum de significats. Efectivament, la intoxicació per addicció (IVc) no deixa de ser una variant de la intoxicació per consum (IVb); però, de fet, tots dos són hipònims d’un estat morbós (IVa). Una altra objecció possible és la separació entre religions, moviments sociopolítics i moviments artístics. En aquest sentit, hem de convindre que els criteris per establir les subclassificacions es fan, en part, per la base a la qual s’adjunta el sufix i, en part, per les referències culturals. De moment mantenim la classificació feta, admetent que és, com qualsevol altra, arbitrària. Només deixem fora el camp semàntic ‘tècnica’, que alguns autors recullen, perquè es pot considerar una ‘tasca’ (per això hem posat l’apartat altres activitats) o bé com a ‘doctrina’, en funció dels casos. Cal dir, també, que algun exemple potser no s’ajusta bé a aquesta classificació (fruit del contínuum de què parlàvem); és el cas d’alimentista (subst.) ‘persona que té dret a percebre aliments’, o bé cateterisme, que vol dir ‘acció d’introduir un catèter (a una cavitat del cos humà)’, sinònim de cateterització. Ara bé, els casos que designen pròpiament accions són rars —només recollim les accions de l’església catòlica, que tot i així és un camp poc rendible.(7) Posem tot seguit exemples de cada àrea semàntica i la tipificació de la base a la qual s’adjunten (a la primera columna hi ha el primitiu i a la segona exemples de derivats): I Tasques humanes
COMENTARIS: [1] L’anglès empra sobretot la variant -ist per designar les persones (en forma substantiva) que fan una feina (o que tenen una actitud, també) quan el primitiu és un compost culte: bigamist, bacteriologist, agronomist, arboriculturist, biochemist, geologist, physicist, botanist, cardiologist, graphologist, manicurist, numismatist, misogynist, etc. El català empra Ø (biòleg), -or (viticultor) i algun més (com -´ic, a tècnic), però també tenim neologista ‘neòleg’, patologista ‘patòleg’, mitologista ‘mitòleg’, antologista ‘antòleg’, cronologista ‘cronòleg’, etimologista ‘etimòleg’ i fonologista ‘fonòleg’. Hi ha, també, mineralogista ‘expert en mineralogia’ i genealogista ‘expert en genealogia’, però els diccionaris no recullen *mineràleg ni *geneàleg, potser perquè una regla fonològica ho impedeix (la presència de la a; tot i així, existeixen catàleg, diàleg i anàleg; aquests, però, no es refereixen a éssers humans). II Actituds humanes(8)
|