Journal of Catalan Studies/Revista Internacional de Catalanisme

[Index / ndex]

"La tristesa com a estil": La rplica calderiana al realisme histric de Joaquim Molas

Maria ngels Francs
Universitat d'Alacant



SOBRE EL GUST PER LA POLMICA

El signe programtic de les teoritzacions de J.M. Castellet i J. Molas respecte del realisme histric ha estat, i s encara, objecte de les ms llargues i elaborades discussions. A banda de la desqualificaci global a qu exposen el realisme els crtics que, a partir dels setanta, en signen el certificat de defunci, (1) l’esquema rgid a qu Castellet i, sobretot, Molas, sotmeten l’anlisi de la realitat literria de postguerra provoca tamb certes protestes, algunes ms irades que d’altres, dels intellectuals de l’poca que no acabaven d’encaixar en els motlles de l’esttica —o seria millor circumscriure-ho a la ideologia?— literria de moda. s el cas de Joan Triad, Joan Fuster, Mari Manent, (2) i, sobretot, Pere Calders, que s’hi aplica en un conjunt de lcides crtiques literries publicades en Serra d’Or en moment claus de la vida de la teoria sobre el realisme histric: el bateig de la criatura (vers el 1963), la majoria d’edat (1966) i les decrepituds de l’etapa final (vers 1969). (3) Calders admira l’herocitat dels crtics i, sobretot, de l’agosarat intent sistematitzador de Molas en Literatura catalana de postguerra (1966), i es proposa acabar d’arrodonir el panorama amb la necessria tasca de contrast que ell, com a representant de la "generaci perduda" de postguerra i desorientat "notari del somni", est en condicions de dur a terme. Sota el signe, doncs, de l’enriquiment de la crtica del moment amb la representaci de totes les parts afectades en el litigi, i sense acabar de declarar-se part afectada en la discussi, Calders desplega una elaborada estratgia de defensa del dret a la volada lrica i la necessitat de copsar, tamb, la realitat agradable, sovint oblidada en nom de la missi de reflectir la cruesa d’aquesta vall de llgrimes en qu ens ha tocat viure. En aquests papers ens sumem a aquestes nobles intencions comparatives, amb la perspectiva que ens atorga l’allunyament temporal i les revisions crtiques del moviment realista que s’han succet a llarg de les ltimes dcades.

PRIMERES APROXIMACIONS AL PROBLEMA

Som en el 1963, any de publicaci de l’antologia Poesia catalana del segle XX, amb prleg de J.M. Castellet i J. Molas. En el panorama de la literatura catalana del moment les tertlies versen entusiasmades sobre el moviment literari, d’etiqueta acabada de sortir del forn, que proclama desafiant l’hegemonia d’un tipus de literatura de voluntat realista i engatjada en la jove poesia del moment: el realisme histric. L'any de naixement convingut: el 1959, quan tota un srie de factors histrics i culturals i la represa de diverses illustres temptatives realistes de preguerra i neorealistes dels cinquanta donen com a inexorable resultat, just i necessari, la creaci d’aquesta literatura que pretn, entre altres nobles propsits, traduir en lletres les angoixes i les misries de la societat catalana, maldant per sortir del pou a qu s’ha vist abocada per la guerra. Al darrere: el to triomfalista d’un programa d’actuaci amb un credo de set punts i l’espenta i la intelligncia d’uns crtics (Castellet (4) i Molas) que veuen i volen la modernitzaci de la producci literria autctona, estancada encara en les floridures postsimbolistes a causa de la desfeta bllica. S’ha acabat, diuen, el temps de la resistncia clandestina: s hora de baixar al carrer i dir les coses pel seu nom. Ja no hi ha lloc per a lriques evasions: la ptria reclama per a la seua causa la ploma del literat.

L’efecte catalitzador de l’antologia, presentada com un "intent d’interpretaci histrica" i una intencionada selecci dels poetes que, a criteri dels crtics, "podien inscriure’s […] en els plantejaments histrics de la poesia europea contempornia" (Castellet-Molas: 1963, 7) origina en les pgines de Serra d’Or una primera mostra de preocupaci, "La tristesa com a estil", de la m de Pere Calders. Aquest qestiona, de moment sense citar noms, la nova tendncia que associa la sinceritat a la part ms desagradable de la realitat humana, com si airejar amb delectana morbosa els components de la galleda de la brossa de la nostra existncia adquirira l’estatus d’nica veritat lcita per a ser narrada. I encara ms: per a ser descrita amb l’austeritat del llenguatge del carrer, sense cap concessi a la musicalitat del vers, no siga que esdevinga "evasiva, intransferible i decorativa" (Castellet-Molas: 1963, 136)— i, per tant, sense cap altre valor que l’ornamental.

En efecte, els poetes del naufragi i de la mort, en un dolors exili interior i a diferncia dels que troben en la poesia pura un recer en qu sobreviure (Riba, Vinyoli), es proposen "fer clara la pena que els havia arribat […]. El que tenim de dolent i el que s trist, que tothom ho vegi" (Castellet-Molas: 1963, 144). Vacances pagades (1963), de Pere Quart, representa aquesta dolorosa realitat quotidiana amb recursos ben planers i narratius, no gens lrics (Castellet-Molas: 1963, 189). I Calders s pregunta si el desig d’evasi no s tamb una porci de realitat; qui gosaria excloure d’aquesta mundanal existncia l’nsia d’alliberament, de recerca de la bellesa, tan humana d’altra banda? No s tamb la fugida vers la fantasia una manera de lluitar contra el patiment? (Calders: 1963, 103) No, sembla que no s’hi val, a fugir. Ni tan sols estan autoritzats a acceptar l’hospitalitat en aquest mn amb "un somriure cristi i occidental" (Calders: 1963, 104): cal patir, demostrar-ho i, a ms, de la manera ms crua possible. No hi caben —en el realisme histric— els esforos de Mrius Torres, massa lrics, ni el vitalisme positivista de Clementina Arderiu, realista de forma per intemporal.

3. L’OFENSIVA FRONTAL

"Realitat o fantasia?"

Si b la primera aportaci esmentada ads revela ms aviat un cert to de preocupaci i amable recordatori que la vida no sempre s tan trista com la pinten, el bloc d’articles que publica Calders el 1966 a les pgines de Serra d’Or descriuen una evoluci en ala de l’agitaci de la protesta i la mal dissimulada implicaci personal de l’autor, relegat a un segon plnol de l’actualitat literria per no combregar amb el realisme histric, cosa que prova l’xit, si ms no en l’mbit teric, de les propostes de Castellet i Molas. No vull dir, entenguem-nos, que el moviment en qesti actuara al ms pur estil inquisidor i efectuara un arraconament conscient dels escriptors que no entraren en nmina; simplement, amb la seua discriminaci sobre el que era convenient i modern en oposici a tot fruit de l’enyorana i la desorientaci evasiva dels qui visqueren la guerra no beneficia ni gens ni mica el tarann mgic i fantstic del realisme calderi. Altres circumstncies adverses de tipus editorial i la simbiosi entre cultura i poltica que amara l’ambient de l’poca contriburen, tamb, a un cert silenciament de l’obra de Calders (Melcion: 1997, 12-13).

En l’article publicat el febrer de 1966, sota un ttol tan explcit com "Realitat o fantasia?", Calders comena a prendre posicions, encara de manera vaga. Planteja la tasca de destriament a qu "alguns crtics" es dediquen, expedint certificats d’autenticitat segons si l’obra objecte d’anlisi reflecteix, al seu judici, la realitat palpable, o contrriament efectua una reprovable fugida d’estudi vers el somni. Els criteris d’aquesta classificaci, els lmits entre realisme i ficci, es presten a especulacions ms aviat metafsiques, i el pes o l’enamorament per una opci a l’altra varia al llarg de la histria en funci de les circumstncies locals. (Calders: 1966, 106)

I s que els mateixos crtics ja ens adverteixen del risc de les definicions quan s’autoqualifiquen les intencions programtiques, en el fams prleg a Poesia catalana del segle XX, de "temerries" (Castellet-Molas: 1963, 191), fora de qualsevol "elemental sentit de la prudncia" i d’invocacions a sobrenaturals inspiracions que els doten d’"habilitats proftiques" (Castellet-Molas: 1963, 195). Tot seguit redacten el codi del bon realista histric, en qu mesclen elements de tipus actitudinal (el poeta entre els homes), metodolgic (cal narrar histria) i lingstic (funci comunicativa del llenguatge). I, tot i aix, no es consideren pas dogmtics (ho eren ms els simbolistes, diuen); per a demostrar-ho, invoquen Brecht, que redueix el pedigree del realista a la bona voluntat de ser-ho: compta ms la intenci que no pas l’esttica. En qu quedem, doncs? Com s que "l’estil realista no significa renncia a la fantasia ni a una autntica creaci artstica" (Castellet-Molas: 1963, 198-199) i, tanmateix, desacrediten les obres que es permeten velletats lriques? Com discriminen entre bones i dolentes amb aquest criteri de base? Per qu qualifiquen de fracs la poesia de l’alqumia de Josep Palau i Fabre? La qesti ens aboca a una certa perplexitat. La sistemtica i frria classificaci a qu sotmeten la producci literria de postguerra respon a un programa concret i contempla un punt de vista unvoc. El fet que contemplen amb una certa bonhomia i amabilitat les obres que no s’adiuen al cnon realista no lleva que n’apliquen amb contundncia el patr.

Reprenent l’argument de Calders, aquest acaba l’article amb una defensa de la qualitat literria com a sediment de l’obra, amb independncia de si el vestit programtic que l’abriga est de moda o no. I postula, com a ra de pes que desprs repetir en altres articles, la separaci que cal establir entre l’escriptor com a literat (i creador de mns de ficci, o no) i l’escriptor com a home (comproms, o no). Tot plegat, no resulta tan impensable l’existncia d’escriptors de vida doble (somniadors en el paper i poltics en el carrer), com tamb hi ha lectors que lligen el peridic i s’enlairen en les ales de la fantasia de la m d’un novellista.

"L’exploraci d’illes conegudes"

Sota aquest epgraf Calders aglutina un total de sis articles, amb ttol independent i concebuts com a parts d’una nica missi reivindicadora, publicats del juliol al desembre de 1966 en Serra d’Or. Abandonant la prudncia que caracteritzava les publicacions anteriors, caient de vegades en alguns dels mateixos vicis observats en l’enemic, potser profundament decebut de veure l’xit del moviment que ell s’ha esforat a criticar, Calders desemmascara el destinatari de les seues imprecacions, abans subtilment alludit amb eufemismes, i es dedica meticulosament a rebatre els arguments de Joaquim Molas en Literatura catalana de postguerra. L’assaig, que pretn fer un cop d’ull a la producci literria de l’poca i focalitzar, especialment, "les relacions entre els fets histrics i les formes literries que aquells han condicionat", adverteix ja en el prleg que la visi oferida s volgudament parcial, amb la modstia del qui no pretn fer una anlisi exhaustiva. I acaba amb un vetllat i engrescador desafiament al lector, en relaci amb aquests objectius: "Espero que [...] li seran una mica tils. Si ms no, per a discutir-los." (Molas: 1966, 5) I tan tils, certament. Ben seriosament es pren la tasca, Calders.

La primera part de l’article es titula "La llei del pndol", i amb aquesta imatge reitera la idea de la histria de la literatura com el recorregut d’un gran pndol que oscilla inexorable entre els extrems del materialisme ms mund i l’idealisme ms enlairat. La crtica calderiana parteix, en principi, de la classificaci per generacions efectuada per Molas. L’art de seccionar el perode literari segons l’edat dels escriptors que hi figuren t l’inconvenient, com s ben sabut, que no sempre una certa quantitat d’anys correspon a una certa tendncia esttica, que no hi ha frmules matemtiques vlides per a determinar amb exactitud en quin punt inserir el cisell. Ara b, potser els avantatges del mtode mereixerien ms atenci per part de Calders si no fra perqu ell mateix t "veu i vot" en la generaci perduda compadida i superada per la nova embranzida de la joventut, substituci que provoca no pocs drames personals, que acaben en el silenci literari dels afectats o en intents desesperats d’adaptaci a la nova moda (Calders: 1966, 82).

Sense deixar d’apreciar l’esfor de Molas en una cultura tan mediatitzada com la catalana de postguerra, Calders continua atacant-ne el mtode sociolgic per jutjar les obres segons el valor d’aquestes en relaci amb el moment histric i no pels mrits estrictament literaris. Per, sobretot, l’acusa de parcial (amb la qual cosa el crtic probablement estaria ms o menys d’acord) i d’ignorar deliberadament qualsevol mostra literria que no passe pel seds realista. Ens acostem, progressivament, al vertader punt neurlgic de la indignaci calderiana: la consideraci, o millor, desconsideraci, que la seua tasca literria mereix en l’opuscle de Molas. En set escassssimes lnies, amb l’estil lacnic que caracteritza l’escrit, el crtic sintetitza l’obra de Calders en unes poques narracions curtes que "no fan sin traduir la desconjunci intellectual dels anys trenta per que, de vegades, contribueixen a la mitificaci del poble mexic" (Molas: 1966, 14).

L’ofensa adquireix encara dimensions ms dramtiques si tenim en compte que, si b l’escriptor s’ha guanyat un merescut prestigi com a contista, tamb ha guanyat algun premi com a novellista, concretament el Sant Jordi del 1963 amb L’ombra de l’atzavara (1964) que, curiosament, ha estat qualificada com l’nic intent d’aproximaci al realisme histric efectuat per l’autor. (5) Intent que Molas degu considerar fallit, per b que ni tan sols el considera digne de menci.

Aix doncs, comprensiblement indignat, Calders cita en l’article els mateixos mots que empra Molas per a caracteritzar-lo i, encara ms, aquells sobre el poeta que menysprea des de les divines altures les misries del mn que els envoltava. Els arguments per a rebatre la qesti sn ara una mica ms vagues i, diguem-ne, evasius: insinua que en realitat s que es tractava d’una altra mena de subversi compromesa —quina?— i, en qualsevol cas, qu t de dolent no enfonsar els peus en terra, en literatura? La sortida no s, ara, massa brillant; aix no obstant, ens quedem amb la idea de la validesa perdurable per damunt, o per sota, de les tendncies hegemniques o minoritzades i la invitaci als companys generacionals (s a dir, del bndol dels fantasiosos) a fer-li costat en la causa.

Acusat d’enyorads de les glries pretrites, el ttol que posa Calders a la segona part no podia ser altre que el de "El parads perdut". Recordem el que deien Castellet i Molas a propsit del poeta simbolista de preguerra, solitari i exquisit, satisfet i somnis, que pensa que el mn ja s prou ben fet: un parads (1963, 83). Calders es pregunta, perplex, quina mena de parads devia ser aquell a l’ombra de la tragdia vinent i com poden acusar ara aquells escriptors d’embadaliment culpable, quan ell mateix fou testimoni —i subjecte actiu, hauria d’afegir-hi— de la lluita, ben crua i palpable, d’aquests intellectuals fora de la torre d’ivori, "en fronts on la gent moria amb un clarssim realisme histric" (Calders: 1966, 85).

No parla, Calders, de les contaralles que ha escoltat des de la finestra del laboratori literari, no: parla com a cronista de la guerra en Unitats de xoc (1938), fruit de la seua experincia durant catorze mesos en la Divisi 41, el 1937, quan s’hi allista com a voluntari. No ens ha d’estranyar, pensem, que aquestes acusacions d’ahistoricitat, de silenci condemnable, facen remoure les entranyes d’un home que va veure la mort de front, que s’evad del camp de concentraci de Prats de Moll i que va viure molts anys en l’exili sense oblidar mai les arrels que l’unien a la terra materna, tan llunyana, a la qual apellava amb una frentica participaci en les activitats organitzades pels refugiats catalans i la collaboraci en diverses revistes a Mxic.

En suma, mentre Molas exigeix de l’home no sols la participaci activa en el redreament de la malaurada ptria, sin tamb la denncia a travs de la poesia com a eina de transformaci, Calders clama la necessitat d’establir una separaci entre l’home i l’obra. Que ja va b que el poeta s’alle en totes les bombolles de vidre que considere oport mentre, desprs de desar la ploma al calaix, baixe al carrer a cridar amb la resta. Justifica l’evasi, condemnada fins a la sacietat, per ser la conseqncia de la manca total de llibertat d’expressi, i desafia els joves, tan entusiasmats amb el caire messinic que s’atribueixen, a dur aix al paper amb la facilitat que prediquen els crtics. I acaba amb una defensa de la funci mgica del llenguatge literari, de la recerca profunda de l’essncia i la bellesa de les coses i de la manera subtil, sorprenent i inesperada de dir-les, que s, al cap i a la fi, on resideix l’encant de la literatura.

La tercera part de la srie d’articles enllaa amb la qesti del llenguatge i es titula "Els anys de prova". En opini de Molas, la narrativa ja ha trencat el cercle malfic de la poesia; Calders es proposa explicar ara aquest gust per l’orfebreria del llenguatge en qu ell, com tots sabem, s un mestre.

La primera invocaci legitimadora s, ni ms ni menys, que l’autoritat fabriana i les Normes del 1913. Els escriptors catalans, illusionats i meravellats davant les infinites possibilitats d’una llengua acabada de polir, neta i endreada de la m del mestre, es deleixen a principis de segle a fer-la servir amb la sinuositat del llenguatge miticosimblic. Aix doncs, aquesta recerca de "la mgia del mot, la rara suggesti metafrica, el misteri intraduble, en suma, el lirisme pur i tangible" que diuen Castellet i Molas que s la poesia pura de preguerra (1963, 83) queda justificada, segons Calders, com una simple preocupaci per la forma ben en consonncia amb la realitat cultural del moment. Ara b: hem d’entendre, doncs, que el realisme no es preocupava, tamb, per la forma? No ho creem pas; la discrepncia radicava en el tipus de forma, en l’s o el dess de la retrica. Segons Calders, la desintegraci idiomtica de qu acusa Molas els poetes (1966, 10) no s tal: de fet, precisament treballen per arrodonir-la millor.

Ms que en les delicades filigranes de la poesia pura, Calders basa la seua defensa, evidentment, en la superaci del sentimentalisme imperant a travs de dues armes ben distintes al realisme histric i, al seu parer, no menys eficaces: la ironia i l’humor com a frmules per a travessar la tendresa, la poesia i l’absurd, tot tan real i tan hum. I en proposa el model: els escriptors de l’escola de Sabadell, que reaccionen a travs de l’humor contra els prejudicis de la moral de l’poca, mantenint una viva conscincia de la tragdia collectiva.

El propsit d’aquests escriptors no era altre que, precisament, fer la seua contribuci al redreament i la normalitzaci de la cultura catalana supervivent al desastre; per qu, devia preguntar-se Calders, no era tan vlida aquesta via com l’estrictament realista? Com veiem, Calders introdueix ac un nou argument en la cadena de l’estratgia defensiva: s que tenien intenci realista, aquests escriptors i ell mateix, per adherir-se al conreu de l’humor com a forma d’evasi. Per si no hem quedat convenuts de la necessitat de separar l’home comproms de l’obra no necessriament militant, ell proposa exemples de literatura no lrica, ni realista estrictament, per s compromesa.

Encara ens t reservat, per, el cop d’efecte final: la pretesa novetat de l’etiqueta del realisme histric no fa ms que esborronar el nom, vell de mig segle, que hi subjau: el realisme socialista adscrit a les files del marxisme, que a sobre ni tan sols ha aconseguit guanys importants en el terreny artstic, diu Calders (1966, 91). s important la introducci del context europeu, tot i que el comentari, lleuger i despectiu, no acaba de fer justcia a la importncia del moviment realista nascut, o matisat, arran de la revoluci sovitica del 1917. En efecte, l’eufria de la utopia comunista i la concepci de la literatura com a eina fonamental per provocar i traduir el canvi en la societat inspiren, en part, el realisme histric que volen Castellet i Molas per a la nostra literatura. L’afany dels crtics s comprensible si tenim en compte que aquesta esttica oficial de l’URSS, on funciona com a dogma obligat, esdev tamb durant la primera les dcades centrals del segle XX la tendncia defensada no sols pels partits comunistes de tot el mn sin tamb per molts intellectuals i escriptors que participen dels principis alliberadors del marxisme (Broch: 2000, 14).

Sota el ttol "Una infinita xarxa de camins" Calders reprn el fil crtic respecte de la pobresa creadora del realisme socialista i s’apressa a diagnosticar-hi l’abandonament per part del escriptors sovitics ms joves, que es decantarien ara vers els laberints de la fantasia, la stira, l’humor i l’absurd. Sense perdre de vista, i ac s on radica l’mfasi Calders, la crtica profunda a l’aburgesament, la falta de principis, la falta de fidelitat a l’ideal revolucionari; tot plegat, una certa concepci lrica contra la burocrcia i la tecnocrcia. En un bonic resum metafric, "ells, com Mao Tse Tung en un altre extrem, deuen considerar que s possible de remar amb rems vermells en la barca de la poesia" (Calders: 1966, 92). El reps internacional no deixa lloc a dubtes: una ingent tirallonga de noms, entre joves escriptors i crtics d’autoritat, preconitzen i exemplifiquen les noves tendncies en l’mbit sovitic i en el nord-americ, que es defineix per les paraules manllevades a John Barth: "Em sento lliure del comproms social histric o de qualsevol altre comproms, llevat del de l’art" (Calders: 1966, 93).

En certa manera, no s descabellada aquesta sensaci d’anar a destemps respecte de la simfonia literria internacional, que deixa entreveure Calders en apellar a la retirada de les tropes realistes en la dcada dels seixanta. De fet, la mateixa proclamaci del realisme histric a Catalunya es produeix ja amb un cert retard, per culpa de l’etapa d’hivernaci durant la guerra i la manca de difusi de la ideologia marxista tan perillosa per al rgim; encara s sorprenent, assenyala Marfany, que tingus ress a Catalunya quan en les lletres hispniques entrava ja en franca decadncia (1985, 282). Aquesta mena d’obstinaci a contracorrent ser, a finals dels seixanta, una de les causes de la crisi del realisme que l’abocar a la clausura pels mateixos crtics que l’impulsaren. (6)

No content amb la invocaci internacional, Calders torna la vista a l’mbit ms casol i s’atura, de nou, en el grup de Sabadell com a pioner en aquest tombant vers l’humor com a filtre amable de la realitat. Recrimina a Molas la succinta referncia als joves universitaris redescobridors de Joan Oliver en Literatura catalana de postguerra; ara b, amb aquest retret es revela ms aviat poc informat o, com a mnim, demostra no s’ha detingut a fullejar les pgines de la Poesia catalana del segle XX per corroborar aquest oblit culpable de Molas. Perqu, a propsit dels anys cinquanta, una ms que satisfactria poesia d’intenci collectiva i de ress social amara les lletres catalanes, segons Castellet i Molas (1963: 163-164), que contribueix a la reincorporaci pblica de Pere Quart, el qual trob l’estmul extern que necessitava en els escriptors ms joves, que li reconegueren un mestratge inesperat per a molts, i tamb en els universitaris i joves lectors que, de sobte, descobriren un escriptor important, que les conseqncies de la guerra, primer, i una mena de silenci que s’havia teixit al seu voltant, desprs, havien escamotejat.

No acaba ac el balan, per, perqu engreixa la nmina d’aquest tipus de poesia "un altre representant illustre: Salvador Espriu. Ens referim a una poesia que, partint d’unes actituds ms o menys humorstiques, esdevenia, a travs de la ironia, de la stira o el sarcasme, una veritable crtica de la societat". Com podem observar, les conclusions a qu arriben els crtics i el seu aferrissat detractor sn, mats amunt mats avall, ben similars; a Calders aquesta mena de comproms o realisme humorstic li sembla lloable i ms que suficient; per a Molas s interessant per potser es queda curt, ja que no casa estrictament amb l’esttica propugnada.

Finalment, Calders acaba amb una proposta conciliadora de germanor, i afirma amb Triad que "ho necessitem tot, i tamb el realisme histric" (Calders: 1966, 94).

En "El coratge d’afirmar-se" Calders continua amb l’exploraci i la celebraci dels xits del grotesc i la ironia en l‘mbit europeu, per ni tan sols amb aquest bagatge legitimador de les seua opci personal s’atreveix, modest, a aconsellar els joves prendre-la com a opci preferent. O, com a mnim, aquesta s l’explicaci oficial, que no correspon exactament a la subtil i subliminar declaraci d’intencions que efectua al llarg de tots aquests articles. En un plnol ms aviat idealista, recomana la fidelitat a un mateix, "el comproms de comunicar una veritat que ha d’sser sincerament sentida" (Calders: 1966, 95).

La metfora de tren de la literatura i els bitllets ja adjudicats illustra la situaci: cadasc ha de seguir la prpia vocaci, i no necessriament les modes imperants. D’altra manera, ens arrisquem que un geni en el primer supsit puga esdevenir mediocre en el segon. "Crec en una infinita varietat de motius i de raons", continua, per tamb en fa una anlisi intencionadament parcial. Concedeix als realistes el dret a l’existncia per en qestiona la necessitat, si la fotografia i el periodisme han alliberat l’art i la literatura, respectivament, de la feixuga missi de reflectir la realitat. I acaba sentenciant que "el comproms temporal s l’home, sense que hi valguin excuses; l’obra, cal projectar-la en una altra dimensi" (Calders: 1966, 96) (El subratllat s meu).

I per qu cal triar aquesta opci i no una altra? De nou, el recurs a l’autoritat basteix un punt estratgic de suport teric. Ara s Antonio Machado qui aconsella els joves: "Feu literatura a pit descobert, sense disfressar-la de poltica, de filosofia, de religi". Si, tot plegat, aix no s prendre partit i recaptaci d’adeptes per a la causa, no sabem de quina manera qualificar-ho. Amb tot, l’mfasi calderi radica en el dret a triar, que ja s ms que el marge de decisi que deixa Molas (1964, 155):

La lenta consolidaci d’uns grups ms o menys avanats, estticament i ideolgicament, fa que el panorama ja no sigui tan uniforme i que tots prenguin conscincia del canvi operat. Que l’accepten o no s una altra qesti. El futur est en mans de la joventut. I aquesta ja ha triat .La invitaci de Calders arriba tard, doncs? s un procs irrevocable i una opci hegemnica, el realisme histric?

L’ltima part de la saga d’articles publicada el 1966 es titula "La histria continua" i recapitula per damunt les conclusions esparses de tot el fil argumentatiu. Una mica penedit, potser, de l’ofensiva frontal que desacredita la tasca crtica de Molas, Calders en reafirma el valor i justifica la seua obstinada reacci com a necessitat de contrast que dna la justa validesa a l’intent sistematitzador del primer. La invitaci de Calders s’adrea als dos collectius continuadors i artfexs de la vida de la literatura catalana futura: la crtica, que haur d’intentar tombar el mur que encara separa les generacions d’abans i desprs de la guerra, i els joves escriptors, que haurien d’explorar la producci literria prvia al 1936 i jutjar-hi per ells mateixos si aquests escriptors tan injustament acusats d’egoistes d’esperit realment es mereixen aquesta mena de campanya de descrdit que serveix de base a l’autoafirmaci del realisme.

UNS QUANTS ANYS DESPRS

Exactament tres anys desprs del gruix del debat en Serra d’Or, Calders en fa una mena de balan i hi posa el fermall definitiu amb el somriure de qui, al seu parer, riu l’ltim: en "D’un extrem a l’altre", publicat pel desembre de 1969, recorda el ferri control exercit per la colla realista histrica durant la dcada que tot just s’acaba i constata, no sense una certa satisfacci i un benvol aire burleta, la defunci, signada per Baltasar Porcel, del moviment en qu ha invertit tanta tinta. El mateix Porcel observa la dispersi dels ms irreductibles defensors del realisme, que ara es lliuren en braos del nou modernisme fantasis, i Calders adverteix, assenyadament i en una lnia coherent als postulats dels articles anteriors, del perill de precipitar-se, de nou, en el remol d’adhesions incondicionals a les noves tendncies i condemnar en el procs les anteriors, que ja no es mereixen la ms mnima consideraci.

Es tracta d’una postura solidria amb el realisme, que pateix les conseqncies de l’esmentada campanya de descrdit del sector crtic i literari ms jove (Marta Pesarrodona, Narcs Comadira, etc.). En efecte, poderosos vents bufen ara en sentit contrari al codi preconitzat per Castellet i Molas; el primer abandona tamb el vaixell, segons declara, com hem dit abans, en una entrevista en la mateixa Serra d’Or, i el segon admet anys desprs que, tot plegat, "el nucli ms nombrs [de poetes del realisme histric], tanmateix, convert la potica realista en un simple mitj de lluita i propaganda" (Molas: 1977, 5). Les causes de la crisi del moviment sn vries i de tots els gustos, perqu tenen a veure amb el rerafons ideolgic (la crisi de l’esquerra marxista) i amb la conjuntura intellectual i cultural dels setanta, que es caracteritza per l’expansi del mercat editorial i l’accs de les generacions ms joves a la literatura catalana (Broch: 1985; Marfany: 1985, 283).

Ara b, no crec que siga aquest l’espai per emprendre, de nou, una qesti tan delicada i tan rica en matisos com la crisi i liquidaci del moviment. Tot i ser segurament conseqncia directa dels seus mateixos orgens com a codi programat i, diguem-ne, manipulat per la crtica, pecarem de reduccionistes si noms amb aquesta explicaci donarem per acabada la discussi; justament per la seua intensa crrega ideolgica, el moviment es presta a anlisis que no perden de vista el paper que tingu en un moment histric, el de postguerra, determinat per un silenci traumtic i claustrofbic.

A TALL DE CONCLUSI

En conjunt, hem pogut observar que la crtica sistemtica i lcida de Calders traeix, com no podia ser d’una altra manera, el sentiment d’indignaci i tristesa d’un escriptor arraconat per l’embranzida de noves generacions que l’han desplaat i menysvalorat per la seua filiaci a la fantasia i l’humor com a forma amable de disfressar la realitat. Amb tot, l’estratgia de defensa es basteix en arguments menys sentimentals que fruit d’una percepci molt aguda i intelligent de la literatura com a creaci de l’esperit i com a manifestaci concreta en la societat catalana del moment. L’argument de pes que hi domina s la necessitat de separaci entre l’escriptor com a sser hum i l’obra de creaci com a fet no necessriament lligat a la realitat, que tindr una validesa perdurable en funci d’aquest concepte tan arbitrari que anomenem qualitat i no segons el grau de modern que li atribuesca la tendncia crtica hegemnica del moment.

Al costat d’una conciliadora proposta de convivncia de fantasia i realitat en literatura, duu a terme una sistemtica tasca de descrdit del realisme histric com a manifestaci del realisme socialista, recentment abandonat pels escriptors sovitics que l’expandiren arreu del mn; la stira, l’absurd i l’humor propis del grup de Sabadell i noves tendncies en l’URSS i els Estats Units hi sn l’alternativa ms aconsellable. Finalment, reclama la ms absoluta llibertat per al somni i el dret de l’escriptor a seguir les veus interiors que l’impelleixen a embrutar paper, l’nica i ms sincera manifestaci de la literatura com a creaci de l’esperit.

Tot plegat, ens preguntem si realment s requisit indispensable procedir a la sistemtica destrucci de les tendncies literries precedents per a avanar en literatura, si la pacfica convivncia de qu parla Calders s possible o l’autoafirmaci de moviments nous, que ballen al comps del temps, passa per la demostraci que els altres anaven lamentablement errats i aquesta s, que s la bona. En qualsevol cas, sembla que els dogmes, les aferrissades defenses d’ideologies d’un o altre signe, literries o d’altres mbits, han provocat ara i ads petits i grans drames, personals i collectius, en funci de la magnitud i de l’mbit d’aplicaci del catecisme en concret. Tenim la seguretat, amb tot, que encara resta molt a dir i que les fluctuacions, els amors i els desamors de la crtica literria segons els fulls s’esgrogueeixen amb l’avan inexorable de les agulles del rellotge, potser troben en un futur una soluci conciliadora que equilibre la balana i ens ajude a considerar el realisme histric en tota la seua dimensi com a literatura i com a ideologia, potser necessria, en un moment en qu, si ms no, va trencar el silenci tan dolorosament imposat a la conscincia nacional catalana.

Notes/referncies bibliogrfiques