Journal of Catalan Studies/Revista Internacional de Catalanisme

[Index / ndex]

La poesia de Joan Maragall

Arthur Terry
University of Essex



Joan Maragall visqu entre 1860 i 1911 -una vida relativament breu, i, segons les aparences, poc dramtica. No era exactament un poeta prolfic: les seves poesies tan sols ocupen dos dels vint-i-cinc volums de l'Edicio dels fill - la resta est feta de correspondncia, traduccions i d'una enorme quantitat d'assaigs en catal i castell.

Retrospectivament, la seva joventut sembla una srie de pistes falses: el seu pare era un fabricant de teixits que volia que el fill el segus en el comer; Maragall s'hi refus i, amb perms del seu pare, es pos a estudiar dret. Tanmateix, la seva carrera d'advocat es va acabar aviat: el 1891 es va casar - quelcom que havia de portar-li una certa estabilitat - i tres anys ms tard va comenar de servir de secretari de Ma y Flaquer, el director del Diario de Barcelona, un dels diaris ms importants de l'poca. Els prxims deu anys el veuen al cim dels seus poders com a periodista, comentant les qestiones socials, poltiques i literries, i seguint pas a pas el desastre colonial de 1898. Abans de deixar el diari el 1903, s'havia convertit en el mentor de tot un sector de la societat catalana, i aix va seguir, amb certes variacions, fins a la seva mort el 1911.

A primera vista, aix representa una progessi regular; tanmateix, si tornem als inicis de la seva carrera, aquesta sembla plena d'incerteses. Una de les raons que l'induiren a rebutjar les intencions del seu pare era el desig d'escriure poesia; malgrat aix, les primeres poesies que va publicar no sn gaire impressionants: tcnicament insegures i plenes d'afirmacions ambicioses que encara no tnen res a veure amb l'experincia. De fet, la seva esciptura ms convincent d'aquesta poca no s la seva poesia, sin les Notes autobiogrfiques en prosa que va escriure quan tenia vini-i-cinc anys. Aquestes constitueixen una mena d'inventari molt conscient, i hi s molt remarcable la franquesa amb la qual Maragall assessora la seva situaci a all que era, evidentment, una crilla de la seva vida. A un cert punt, per exemple, escriu:

... el meu carcter s indolent: repugna tot lo prctic: est constitit per una sensibilitat exagerada, a voltes fins extravagant, i un amor propi que va molt ms enll de lo que poden pensar els que em tracten...

Tot i que, dins el context, Maragall sembli considerar aquest amor propi com a defecte, en retrospectiva, hom podria tenir-lo ms com a la veu de la conscincia, demanant que resti fidel a la seva vocaci literria. I en un altre punt, suggereix all que vindr a sser tot un programa per la seva obra futura: '... Naturalesa, Art, Amor, redits a superior unitat: s a dir, la Bellesa. Heu's aqu mon ideal.' Aquestes, evidentment, encara sn unes abstraccions, que tans sols l'experincia posterior ha d'omplir. No obstant aix, hi ha en les Notes uns senyals de quelcom de ms concret: la seva admiraci per Goethe -'Goethe es mi poeta' escriu en una carta del 1881- i sobre tot per la novel.la Werther, que fins a un cert punt reflecteix les indecisions del propi Maragall. (Aquests, per cert, sn els primers indicis de quelcom que vindr a caracteritzar una gran part de la literatura catalana moderna: l'atracci vers el nrdic, la qual en el cas de Maragall ser confirmada ms tard per les seves traduccions de Nietzsche i de Novalis.) I tres anys desprs de les Notes, el 1888, Maragall tradueix les Elegies romanes de Goethe: quelcom que t un efecte directe sobre la seva prpia poesia. Aquestes poesies sn molt ms expansives que tot el que havia escrit fins aquest moment: eixamplen la lrica ntima, fent-la ms discursiva i a vegades sentenciosa.. Heus aqu, per exemple, la versi maragalliana del comenament de la Segona Elegia:

Parleu, pedres: conteu, palaus altvols,
digau, vies, un mot, geni, desvetlla't.
Tot dintre els teus sants murs, eterna Roma,
s animat, pro a mi tot calla encara.
Qui em dir a cau d'orella la finestra
on jo vegi a la dola criatura
que, abrusant-me amb son foc, me reviscoli?


Podem comparar aix amb uns versos de 'Nuvial', el poema sobre el seu casament, escrit el 1892:

No sols d'amor han bategat mos polsos:
altres afanys han governat ma vida,
i em seran tos esguards als ulls ms dolos,
si els tinc oberts a una claror sens mida...,


Aix, per cert, no t res de la sensualitat de Goethe; s ms aviat que la seva combinaci de lirisme i de discursivitat fan l'efecte alhora d'estendre la visi de Maragall i de donar-li ms confiana en els seus propis poders potics.

En el curs dels anys 90, aquests poders vnen a posar-se a prova en relaci amb altres escriptors estrangers i catalans. Aquesta, en fi, s l'poca del Modernisme, les relacions de Maragall amb la qual sn prou complexes. No hi ha cap dubte que compartia molts dels propsits dels modernistes -la fe en la intuici, la intenci de fer de la cultura catalana quelcom d'autnticament europeu, tot quedant-se inequvocament catalana- i, com demostra el seu primer assaig sobre Nietzsche, hi ha una tendncia anti-autoritria a la seva obra que coincideix amb altres escriptors ms obertament modernistes. Al mateix temps, amb els anys demostra una actitud ms crtica envers els productes ms tpics del Modernisme. A diferncia del seu entusiasme inicial, ve a trobar certs defectes a les obres d'Ibsen i de Maeterlinck, tot identificant les limitacions d'un escriptor com Rusiol. Com diu d'aquest

La tristeza parece ser el resorte esttico de nuestro poeta-pintor; el humorismo, la blague, tan caracterstico de su personalidad en muchas de sus obras, se nos figura simple distensin de unos nervios que han vibrado demasiado en la belleza de las cosas tristes.

En contra d'aix, Maragall insisteix contnuament en la necessitat de la salut mental: la mena de tristesa que representa Rusiol s anti-vital: en un cert punt diu que l'artista que se sent infeli hauria de callar-se; el seny, en canvi, s un senyal de salut, i l'artista sa s el que respon al mn exterior sense imposar-hi la seva prpia personalitat. Malgrat aix, crec que Maragall, en veritat, mai no va abandonar el Modernisme del tot. La primera part de El Comte Arnau, publicada el 1900, mostra Arnau com a rebel contra la societat -de fet, com una mena d'heroi modernista- i vers el final de la seva vida, com hem de veure, Maragall torna un cop ms a la idea de l'individu com a crtic de la societat.

Tornnant als anys 90, no hi ha cap dubte que les millors poesies maragallianes de l'poca tendeixen a centrar-se en els temes del nuviatge i del casament. Com ha dit Carles Riba, potser aquests poemes sn massa felios; s cert que no demostren cap senyal de conflicte, i hom es pregunta com haurien pogut continuar-se. De fet, hi ha una discrepncia considerable entre la serenitat d'aquests poemes i les idees molt ms radicals expressades a l'assaig sobre Nietzsche que va escriure el 1893. All, per exemple, escriu:

Adems, tras tanta democracia y tantas instituciones democrticas que por temperamento nosrepugnan y nos cansan, el radicalismo aristocrtico de Nietzsche, con toda su genial brutalidad,nos refresca y nos infunde consuelo y fortaleza.

Tot aix queda bastant abstracte, i ms tard Maragall havia de rebutjar el seu primer entusiasme per Nietzsche. Malgrat aix, el 1893 un cert esdeveniment va posar a prova d'una manera prctica els seus sentiments nietzscheans. Maragall estava present quan una bomba anarquista es va explotar al Liceu i va matar un nombre de persones. Poc desprs, va escriure el poema segent:

PATERNAL

Tornant del Liceu en la nit del 7 de
novembre de 1893

Furient va esclatant l'odi per la terra,
regalen sang les colltorades testes,
i cal an a les festes
amb pit ben esforat, com a la guerra.

A cada esclat mortal - la gent trmula es gira:
la crudeltat que avana - la por que s'enretira,
se van partint el mn...
Mirant el fill que mama, - la mare que sospira,
el pare arruga el front.

Pro l'infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell, - se mira an ella,
i riu brbarament.


Aquest s el primer poema en qu Maragall intenta tractar el tema social. i ho fa de tal manera que acaba incorporant el tema personal dels poemes anteriors. Al final del poema, com veieu, l'infant resol la tragdia col.lectiva tot fent valer -'brbarament' -el seu dret a la vida i al riure. De fet, la fora d'aquesta imatge final ens pot distreure de l'excel.lncia del poema en conjunt. Des del punt de vista mtric, em sembla esplndid: a la primera estrofa, el vers curt dna nfasi al mot 'festes' aix intensificant el contrast amb 'guerra' al vers segent. A la segona estrofa, la mtrica regular, amb els seus hemistiquis ben equilibrats, crea un to gaireb sinistre; i a l'estrofa final, el parell d'hemistiquis curts a l'ltim vers produeix un moment d'hesitaci abans de la imatge que la conclou.

Aquesta imatge final -ms estrictament, el mot 'brbarament'- ens refereix directament a Nietzsche. La pregunta ms bvia s si l'ultratge anarquista no era una reflexi de la 'vuelta refrescante a las grandes sinceridades del barbarismo' (la frase s del mateix Maragall) que elogia al seu assaig.. De fet, la fora del poema consisteix, no en el simple contrast entre la vida pblica i la privada, sin en l'associaci entre dos tipus de barbrie: la de la violncia civil i la de l'infant innocent. No hi cap dubte que Maragall s'escandalitz davant de l'esdeveniment pblic, i en altre lloc denuncia qualsevol tipus d'acci negativa que no sigui finalment constructiva. No obstant aix, la imatge de l'infant s ben diferent, i aqu, altra vegada, la referncia essencial s al mateix Nietzsche. En una secci d' Aix parl Zarathustra que el propi Maragall havia traduida, Nietzsche es refereix als 'lleons riallers' que, segons ell, sn els creadors de la llibertat. Per aquest sn inferiors a l'infant, que s el creador de valors nous. I prossegueix:

Per digueu-me, germans: qu pot fer la criatura ms que el lle? Per qu el lle devorador ha d'esdevenir un infant? La criatura s la innocncia i l'oblit, un nou comenament, un joc, una roda que es mou per ella mateixa, un primer moviment, una afirmaci sagrada.

Aix Maragall, tot registrant la seva condemnaci de la violncia intil, se serveix d'un smbol que segueix vibrant, com al mateix Nietzsche, amb una sensaci de renovaci moral.

Aquest s el primer de tota una srie de poemes que culmina en la magnfica 'Oda nova a Barcelona' de 1909. Al mateix temps, Maragall segueix escrivint una srie d'all que, a falta d'un terme millor, podem anomenar 'poemes paisagstics', poemes que, el ms sovint, contenen un element hum prou fort. A vegades, com a 'Vistes al mar', no sn ms que uns apunts de quadern, tot i que els millors sn perfectament autosuficients, com ho s l'epgraf de quatre versos que obre la seqncia:

Tot ho torno a trobar: una per una
les barques en son lloc, i els pescadors;
la platja, al vespre, igual, plena d'olors,
i la mar rebolcant-se al clar de lluna.


Tals poemes sn com unes petites cpsules d'energia: aqu Maragall est celebrant el seu retorn a una font coneguda de poder imaginatiu; res no ha canviat, tot resta en el seu lloc: en altres mots, es limita a reconixer els elements bsics d'un paisatge que, en circumstncies anteriors, li ha proporcionat unes experincies potiques.

Per, qu passa si el paisatge queda centrat en una criatura vivent, humana o no-humana? Aquest s el cas de 'La vaca cega', un dels seus poemes ms coneguts, per l'efecte del qual resulta una mica difcil de descriure. Heus aqu el poema:

Topant de cap en una i altra soca,
avanant d'esma pel cam de l'aigua,
se'n ve la vaca sola. s cega.
D'un cop de roca llanat amb massa traa,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca s cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no, ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Per torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Desprs aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto trgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llnguidament la llarga cua.


Un cop ms, Maragall es mostra sser un mestre de la sintaxi. s evident com, a la primera meitat del poema, el moviment de la meditaci queda trencat ms d'una vegada per una frase isolada: 's cega', 'la vaca s cega', 'ella cauria'. En canvi, a la segona meitat, la divisi s ms irregular. Vers el final, hi ha una altra frase curta: 'i beu calmosa', per aquesta no interromp el moviment, sin que serveix de trampol a la frase segent: 'Beu poc, sens gaire set' Aqu no es tracta pas de puntuar la meditaci, marcant la pausa entre una etapa i l'altra, sin d'empnyer-la en una nova direcci.

En la seva ressenya del volum que inclou aquest poema, Soler i Miquel, l'amic de Maragall, va observar els 'sentimientos tcitos' que constitueixen una part fonamental de la seva tcnica. Aix es manifesta sobre tot a la seqncia d'adjectius: 'sola' (dues vegades), 'cega' (dues vegades), 'no amb el ferm posat d'altres vegades', 'l'herba fresca' (aquesta pertany al mn del qual la vaca queda privada), l'esmolada pica (el curs del temps), 'afrontada', 'calmosa', 'enorme, l'embanyada testa', 'un gran gesto trgic', 'les mortes nines', 'orfe de llum', 'camins inoblidables', 'la llarga cua'. La majoria d'aquests adjectius no porten cap sensaci visual; en canvi, incls aquells que semblen tan sols descriptius, com 'el ferm posat', poden tenir una implicaci moral. Tals implicacions, el ms sovint, sn noms suggerides; segons la frase de Soler i Miquel, queden tcites, ms que explcites. Tanmateix, hi ha una nica excepci a aix: la frase 'amb un gran gesto trgic'. I aqu hom ha de reconixer que s el poeta, i no pas l'animal, que s conscient de l'element trgic. En altres mots, s el poeta que, en el curs d'interpretar la seva visi, crea la 'tragdia' (i, per cert, la 'resignaci' de l'animal), aix com en altres poemes ve a personificar els elements inorgnics de la naturalesa. Al mateix temps, cal admirar el tacte amb el qual Maragall prepara la seva interpretaci, la manera en qu, all que en d'altres poetes podria donar lloc a tota mena de fals patetisme, s tractat amb una falta d'exageraci absoluta. No hi ha cap suggesti que la ceguesa de l'animal sigui una cosa extraordinria; tampoc no es tracta de censurar l'individu que n'ha estat la causa. En una carta a Soler i Miquel que inclou el poema, Maragall el descriu com a 'flor de salut ociosa'. All que vol dir, em sembla, s que l'absncia de tot desig d'exageraci noms s possible si hom ha aconseguit una posici d'equilibri fsic i mental. s aquest estat de salut (en el sentit ms ample del mot) que assegura la sinceritat de la seva compassi: una compassi restringida que correspon en una certa manera a la resignaci de l'animal. Arribat a la darrera visi de la vaca que se'n va -'vacil.lant pels camins inoblidables, / brandant llnguidament la llarga cua'- Maragall es nega a tot intent de teoritzar: l'nica cosa que li resta de l'experincia s la seva coneixena renovada del misteri de la vida. En altres mots, tot ordenant la seva reacci a l'espectacle de l'animal, ha arribat a transmetre quelcom de la fora vitalitzadora que ve de la compassi.

El 1900, Maragall va publicar el seu segon llibre de poemes, Visions i cants. Aquest cont alguns dels seus poemes ms remarcables: 'El mal caador', 'Joan Gar', 'La fi d'En Serrallonga', junts amb la primera part de 'El comte Arnau', que deixar de moment. En una carta al compositor Felip Pedrell, explica el sentit general de les Visions

... es decir, figuras de personajes legendarios catalanes tales cuales puede verlas un poeta de hoy. Me hice la ilusin que dentro de estas Visiones, de su conjunto, se podra encontrar algo de las madres del alma catalana y de su evolucin.

I en una carta de 1902, escrita mentre treballava en la segona part de 'El comte Arnau', posa una certa distncia entre ell mateix i els temes dels poemes:

La lluita repugna a la meva naturalesa que en tot cerca un centre d'harmonia i serenitat, per els lluitadors m'interessen fortament perqu frueixen de la vida un aspecte que m's desconegut.

No obstant aix, s conscient que la majoria dels temes d'aquests poemes ja pertanyen a la tradici folklrica i, en alguns casos, han estat tractats per uns poetes vuitcentistes anteriors. s cert que aquest s el cas de 'El mal caador', tot i que la seva manera de tractar el tema sigui molt diferent de la de les balades antigues.

El poema queda massa llarg per citar sencer, per heus aqu els versos inicials:

La missa matinal
la diuen all dalt
aixs que es fa de dia.

La missa de l'estiu
el capell la diu
amb les portes obertes.

S'oeix de tots costats
quan enflaira els serrats
el ginestar de Corpus.

El caador es deleix.
De fora estant l'oeix
amb un genoll a terra.

Al bell punt d'alar Du,
li bota all al bell peu
la llebre endiastrada.

S'esventa el gos lladrant,
la llebre fuig botant,
i el caad al darrera.

'Corres i corrers.
Mai ms t'aturars.'
Aquesta s la sentncia.

'Doncs, corro i correr.
Mai ms m'aturar.
Alegre s la sentncia.

S'allunyen amb el vent,
perdent-se en un moment
els crits, la fressa, el rastre...


Un cop ms, cal notar la mtrica: Maragall s'ha distanciat de la balada tradicional, tot servint-se d'estrofes de tres versos, el dos primers dels quals rimen, mentre que el tercer es deixa lliure. Aix evita el ritme tpic de la balada, i el moviment deliberadament monton crea un efecte gaireb hipntic. I aquest queda subratllat per l'absncia de qualsevol efecte dramtic, com al moment en qu el caador queda condemnat: '"Corres i corrers. / Mai ms t'aturars" / Aquesta s la sentncia.'

En all que segueix, ms d'un moviment fa contrapunt: les estacions dnen voltes, gaireb amb una sensaci de vertigen, mentre que el caador persegueix interminablement la seva presa; per en contra d'aix, hi ha all que passa a l'esglsia. I aqu hi una mena de moviment doble: l'esglsia mateixa poc a poc es va esquerdant, per l'Hstia puja cada cop ms amunt, fins que -d'una manera sobrenatural- s'ala ella sola. Aix el smbol espiritual va cobrant una fora independent, mentre que l'essencial de la situaci del caador s que no pot canviar. I a la darrera estrofa, la seva separaci de la grcia divina queda subratllada per les dues situacions paral.leles:

L'Hstia per 'n al zenit,
t l'espai infinit,
i ell, per ca', encisat,
t el temps, l'eternitat.


Aix acaba el poema, sense comentari i sense cap possibilitat de redempci. Al mateix temps, cal observar que ambdues accions, la del caador i la de l'Hstia, si mai no arriben a coincidir, es desenrotllen totes dues en l'eternitat: la terra resta endarrera. En altres mots, s com si Maragall hagus tingut la primera besllum d'una idea que es far evident alguns anys ms tard, quan termina 'El comte Arnau'. Com va escriure el 1911, pocs mesos abans de la seva mort:

El fer de la vida humana, terrena i ultraterrena, una sola cosa, ve-li aqu el sentit ms personal meu del poema, que no s sin la preocupaci fonamental de la meva vida.

Haur de passar una mica rpidament per sobre el mateix 'Comte Arnau': tot i sser el seu poema ms llarg, amb l'excepci del drama en vers 'Nausica', i el que el va preocupar durant uns dotze anys, no es presta fcilment a la cita. En canvi, penso que demostra molt clarament la manera en qu evolucionaven les seves idees potiques durant aquesta poca, i com aquestes idees corresponen a la seva actitud envers la vida mateixa. El poema consisteix en tres parts, cada una de les quals es va publicar amb separaci. A la primera, Maragall parteix de la visi romntica d'Arnau; s un rebel contra la societat que ha abandonat la seva muller, Elvira, i ha seduit la monja Adalaisa. I s aqu que hom veu una connexi amb el Modernisme. Arnau representa una mena d'heroi modernista que trionfa sobre el misticisme estril d'Adalaisa. A la segona part, en canvi, tot aix canvia: el trionf d'Arnau ja s'ha acabat; ara parla de ms all de la tomba, i Maragall cita la balada original en la qual torna a la seva muller desprs de la mort i confessa els seus pecats. s com si Maragall hagus rebutjat l'Arnau de la primera part, amb els seus ecos modernistes, i hagus acceptat un estil de vida ms equilibrat i ms moral. I aquesta segona part acaba amb una secci intitulada Esclium, una mena de residu de la part principal de poema, en el qual el mateix poeta entra en dileg amb Adalaisa. Tamb constitueix un residu en un altre sentit, com que Adalaisa mateixa, que no apareix a la balada original, resta residual dintre del poema ; el poeta confessa que no pot reconciliar el desig que t Adalaisa d'un amor terrenal amb la resta del poema, i aix ella ha de desaparixer, encara insatisfeta.

La tercera part, un cop ms, s diferent. Tot i que en certa manera sembla una cointinuaci de la segona part, Arnau hi emergeix poc a poc com una mena de redemptor. En un cert punt s descrit com 'un despert entre adormits': l'nica persona que est despert entre una societat que dorm. Hi ha poc dubte que Maragall, en aquesta etapa, s'estigui identificant amb Arnau: com hem de veure, vers el final de la seva vida, s'assembla fora a un profeta que predica al desert, alg que se sent sempre ms isolat en la seva visi de la societat. I no s cap exageraci, em sembla, pensar que Maragall ara est tornant a una de les actituds principals del Modernisme, a la seva insistncia en l'individualisme, no en el sentit radical de Nietzsche, sin dintre d'un context cristi igualment radical que a vegades s'aproxima a l'anarquisme. I quan el mateix Arnau queda redimit al final, un cop ms s mitjanant l'acci d'un individu, la 'noia amb la veu viva' que canta la balada tot desconeixent el seu sentit original.

Aquesta alusi a la 'noia amb la veu viva' ens hauria de recordar una ancdota semblant a una de les seves dues declaracions principals sobre la poesia, l'Elogi de la paraula, que data de 1903. (L'altra s l'Elogi de la poesia, acabat el 1907.) Seria un error considerar aquests dos assaigs com presentant una teoria potica. El mtode de Maragall no depn d'uns arguments lgics, sin de definir, tan exactament com pot, certs termes clau com 'sinceritat' i 'poble'. (En aix, s'assembla a certs poetes-pensadors del segle XIX com Carlyle i Emerson, ambds dels quals havia llegit.) Tot i que l'Elogi de la poesia, amb diferncia de l'assaig anterior, est expressat en termes obertament cristians -declara, per exemple, que la lluita per la perfecci a la poesia reflecteix la lluita de la mateixa creaci divina- el mtode d'exposici resta essencialmente el mateix. De fet, gaireb tot, en aquests assaigs, depn del to, i aix els fa difcils de resumir. En un nivell lgic, sn fcils de criticar. La confiana que demostra Maragall en el valor de la intuici potser va massa lluny, en negligir l'aspecte tcnic de la poesia; la seva fe en el 'poble' com a receptacle de l'autntica poesia tan sols perllonga una vella il.lusi romntica; la seva creena que la veritable poesia noms pot existir d'una manera fragmentria va en contra de la idea d'un poema llarg, i , per cert, fa molta injustcia a un poema com la Divina Commedia. No obstant aix, insistir en tals defectes seria errar el tret: tota la fora dels assaigs consisteix en dirigir la nostra atenci cap a la dignitat i la importncia de la poesia com a instrument de la regeneraci tica. O com ho expressa a l'Elogi de la poesia:

Ja ho veieu, si en podem fer, de b o de mal, amb aix del vers, que sembla un frvol joc, i ho s de vida o mort per a l'esperit.

Dos anys desprs de l'Elogi de la poesia, entre el novembre del 1902 i el febrer del 1910, Maragall va escriure el que vindria a sser el seu poema ms conegut, el 'Cant espiritual'. Molts crtics l'han considerat com el seu cant de cigne, la ltima declaraci important de les seves creences abans de la seva mort. Malgrat aix, l'evidncia apunta en altra direcci: el drama Nausica, la seva ltima obra principal en vers, no fou acabat fins l'agost del 1910, i ms d'un dels assaigs que va escriure als darrers mesos de la seva vida contenen unes declaracions que sn directament relacionades amb la poesia. Hi ha dues raons principals per tenir en compte aquesta visi ms ampla en comentar el poema. L'una s que totes les obres maragallianes tardanes, com ell mateix ho va reconixer, tendeixen a centrar-se en un sol tema, aproximadament, la creena que no hi ha cap contrast fonamental entre el mn espiritual i el natural, que, d'alguna manera, aquesta vida i la prxima es complementen l'una a l'altra. L'altra, que deixar de moment, s que hi ha certs aspectes del mateix poema que no queden clarament definits. Primer, doncs, el poema:

Si el mn ja s tan forms, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre
qu ms ens podeu d en una altra vida?

Per 'xo estic tan gels dels ulls, i el rostre,
que s'hi mou sempre... i temo tant la mort!

Amb quins altres sentits me'l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l'eterna pau
i no voldr ms que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digu: '-Atura't'
sin al mateix que li dugu la mort
jo no l'entenc, Senyor, jo que voldria
aturar tants moments de cada dia
per f's eterns a dintre del meu cor...
O s que aquest 'f etern' s ja la mort?
Mes llavores, la vida, qu seria?
Fra l'ombra noms del temps que passa,
la il.lusi del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perqu ja tot ho s tot?

Tant se val. Aquest mn, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal,
aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
s ma ptria, Senyor, i no podria
sser tamb una ptria celestial?
Home s i s humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperana aqu s'atura
me'n fareu una culpa ms enll?
Ms enll veig el cel i les estrelles,
i encara all voldria sser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per qu acluc'ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n'hi haur cap!
Ja ho s que sou, Senyor, pro on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aqu.
I quan vinga aquella hora de temena
en qu s'acluquin aquests uills humans,
obriu-me'n, Seny, uns altres de ms grans
per contemplar la vostra fa immensa.
Sia'm la mort una major naixena!


Vist de conjunt, el 'Cant espiritual' s un poema que tracta de la immortalitat personal, o sigui, dels termes en qu s lcit imaginar la perdurabilitat desprs de la mort. Potser la primera pregunta que hem de fer s perqu Maragall s'ha posat a escriure un tal poema; no s cert que el dogma de la resurrecci de la carn, en el qual afirmava constantment la seva fe, contesta definitivament els dubtes que sorgeixen del poema? Una resposta possible s que necessitava experimentar en termes d'imaginaci quelcom que ja havia acceptat com un article de fe. Qualsevol que sigui la veritat, el poema, malgrat l'opini d'alguns crtics, no afirma definitivament cap posici religiosa ni filosfica. El que Maragall afirma clarament s el goig que experimenta en la bellesa natural tal com els sentits la perceben, ensems amb la sensaci de trobar-se arrelat a l'experincia humana i terrestre. Un tal goig no t res d'hedonisme: Maragall no vol dir: 'la terra afalaga els meus sentits', sin 'la terra s bella als ulls del cristi que ja ha experimentat quelcom de la pau divina': '... si es / mira amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre'. Tamb s conscient que els seus mateixos sentits -que vol perpetuar- procedeixen de Du: 'el cos que m'heu donat'. En canvi, el que li torba s pensar que la vida terrenal, fins i tot quan els seus plaers semblen tenir una sanci divina, resta desvalorada per la mort i per la necessitat de creure en una existncia sobrenatural que s totalment diferent d'aquesta.

Ms endavant Maragall s'imagina una manera de resoldre aquest conflicte mental:

aquesta terra, amb tot lo que s'hi cria,
s ma ptria, Senyor, i no podria
sser tamb una ptria celestial?


I aquesta pregunta s justificada per un altre: 'Ja ho s que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap?'. Puix que les coses creades li sn un record de Du ('tot lo que veig se vos assembla en mi...'), no podria sser que Du fos present en una certa manera en la terra? I en els ltims versos del poema, Maragall prega que sigui aix. D'aquesta manera, la vida dels sentits podria seguir sense interrupci; la mort no seria un acabament, sin 'una major naixena'.

Tanmateix, aquest resum deixa de banda algunes consideracions importants. Si tingussim temps, podria mostrar com certs detalls del poema reflecteixen unes actituds anteriors expressades en els assaigs i la correspondncia, sobre tot la idea que hi ha una transacci constant -una sensaci de vides recproques- entre la terra i el cel. Al mateix temps, hi ha unes diferncies de to importants, com si l'optimisme i la confiana dels escrits anteriors es posessin ms severament a prova -potser, com alguns crtics han suggerit- sota una premonici creixent de la mort.. I s cert que el poema fa l'efecte de voler portar les conseqncies filosfiques de tals idees a l'extrem. A la prctica, aix vol dir que Maragall es dedica a sospesar unes solucions alternatives, i s aquest procs que determina l'unic passatge difcil del poema.

Segons sembla, cap crtic no ha examinat les implicacions filosfiques de la tercera estrofa, a causa, potser, d'una certa vaguetat d'expressi que ens impedeix de seguir amb precisi el pensament de Maragall. De fet, en aquesta estrofa dos corrents d'idees vnen a associar-se l'un amb l'altre. El primer ve de l'al.lusi al Faust de Goethe: 'Aquell que a cap moment li digu "Atura't" / sin al mateix que li dugu la mort, / jo no l'entenc, Senyor...'. (Al drama goethi, s el mateix Faust que ho diu). Aqu, sembla dir que les experincies que donen valor a la vida sn les que resten a la memria. Al mateix temps, la manera amb qu Maragall representa la memria t una certa ambigitat que forma part del seu dilema personal d'aquesta poca. La resta de l'estrofa elabora aquest dilema, tot introduint la idea d'un univers en que tot resta determinat per endavant:

O s que aquest 'f etern' s ja la mort?
Mes llavores, la vida, qu seria?
Fra l'ombra noms del temps que passa,
la il.lusi del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perqu ja tot s tot?


Maragall presenta aquest altre concepte de l'univers noms per a rebutjar-lo en els versos que segueixen. A primera vista pot semblar que noms manipula el smbol de Faust, b que podria haver-hi una influncia de Spinoza, que ell havia llegit l'any 1908. Malauradament, no tenim cap prova directa de la seva reacci davant Spinoza, Per no pot haver llegit moltes pgines de Spinoza sense haver trobat la seva frase famosa de Deus sive natura, en qu afirma que Du i la natura sn idntics, i que l'univers es compon d'una sola substncia. En un cert punt llegim que 'no s la natura de la ra considerar les coses com a contingents, sin com a necessries'. I d'aqu Spinoza dedueix que 's sols per mitj de la imaginaci que mirem les coses com a contingents en relaci amb el passat i el futur'. Aquesta darrera frase ens acosta a Maragall: per a la ra, 'tot ho s tot', puix que per a la ra no existeix cap contingncia.. Les distincions i les diferncies sn noms aparents, malgrat que puguin semblar reals a la imaginaci. Altra vegada ens acostem al sentit del poema:

[Fra la vida] la il.lusi del lluny i de l'a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perqu tot ho s tot?


Com en d'altres ocasions, s difcil de determinar si es tracta o no d'una influncia concreta. Si s veritat aix que acabo de suggerir, refora la impressi que Maragall vol defensar la imaginaci contra l'intel.lecte. A ms, seria interessant trobar-lo en l'acte de rebutjar el concepte spinozi, ja que aquells crtics que han subratllat el panteisme del poema -una interpretaci que Maragall no volia acceptar -semblen atribuir-lo precisament a una predilecci per les idees de Spinoza.

Cal reconixer que el 'Cant espiritual' representa noms un intent, entre d'altres, de tractar un tema com. Carles Riba, per exemple, el compara amb 'El comte Arnau', l'ltima part del qual fou enllestida el 1909, insinuant que el 'Cant espiritual' s un intent parcial d'incorporar el conflicte de 'El comte Arnau' a una forma obertament cristiana. I jo mateix afirmaria que mostra una relaci interessant, b que menys bvia, a l'altra obra principal d'aquesta poca, el drama en vers Nausica.

El mateix Riba ha demostrat clarament com Maragall es va servir del projecte de Goethe per a una tragdia sobre el tema homric, i com al mateix temps va modificar una quantitat d'elements importants per a acostar el tema als seus propis interessos. El drama mateix est basada en l'episodi de l'Odissea en qu Ulisses s endut a la costa de l'illa de Fecia i s descobert per la princesa Nausica que el porta a la cort del seu pare. B que resta incgnit la major part del temps, Nausica s'enamora d'ell, per a la fi la deixa i parteix cap a taca. El resultat, en la versi maragalliana, s un drama ric i complex, per hi ha un cert punt en qu sembla tenir una relaci especial amb el 'Cant espiritual' Aquest apareix al darrer acte, quan Ulisses es prepara a deixar l'illa per tornar a taca. Un cop ms, l'element trgic depn del contrast entre el mn visionari de Nausica i la seva conscincia de la seva natura mortal. Ulisses, que apareix com a smbol concret de les seves visions, no pot unir-se amb ella en termes humans, i el clmax procedeix de la renunciaci, tot i que Maragall insinua que llur veritable uni ja ha tingut lloc en el mn de la poesia. El punt decisiu s quan Nausica revela els seus sentiments veritables a Daim, mentre que esperen la marxa d'Ulisses:

Daim:

Voldreu, tal vegada,
anar-vos-en amb ell?

Nausica (A part)

Daim! ventura,
en 'quest instant, que no em pots veure el rostre!

Daim:

Princesa! qu dieu?

Nausica (Alt)

No, no ho voldria...
No ho s, lo que voldria... Estic molt lassa.

Daim:

Resteu, resteu en vostra llar, donzella,
enc que ara us sembli trista i desolada.
Serveu la visi gran del pas de l'hroe
davant dels vostres ulls: tota la vostra
vida en ser il.luminada; i, sia
vostra sort quina sia, sempre, sempre,
en pau reclosa, o b pel mn enduta,
en calma, en tempestat, en la vellesa,
en dolors, en salut, en malaltia,
sempre tindreu a dintre el cor la dola
memria gran d'aquest moment i hora
en qu heu amat a un hroe en puresa,
i la seva presncia fugitiva
haur signat per sempre ms, des d'ara,
vostre cor juvenil, bla com la cera,
amb segell immortal.


En aquest passatge, la significaci de la memria resta sense ambigitat, i la soluci em sembla ms rica que no la del 'Cant espiritual'. Aqu, com veieu, Maragall distingeix clarament entre dues funcions de la memria: per un moment, Nausica s temptada a lligar-se per a tota la vida a la seva experincia amb Ulisses. En termes de l'al.lusi a Faust, ella vol aturar la seva vida en aquest punt -'donar la vida per resolta'- i aix seria una vida morta. Per Daim la'n dissuadeix: ella ha de deixar que la seva experincia esdevingui una memria, la qual, a travs de la seva poesia i de la seva noblesa, li enriquir la vida. Amb altres mots: la memria deixa d'oposar-se a l'acci, i el dilema que pertorba Maragall a la tercera estrofa del 'Cant espiritual' queda resolt.

Nausica fou acabat alguns mesos desprs del 'Cant espiritual', i Maragall no va tornar a escriure cap poesia extensa. Malgrat aix, el tema de la renunciaci seguia preocupant-li als poemes finals de la seqncia d'Haid, escrits pocs mesos abans de la seva mort, i als.ltims assaigs, Los vivos y los muertos i La panacea, encara s'ocupa de la relaci entre el temporal i l'etern. I al final de la seva vida, Maragall sembla escriure amb una certesa nova, com si els problemes del 'Cant espiritual' haguessin deixat d'existir. 'Tratad de usar el cuerpo como alma y el alma como cuerpo' diu a La panacea - l'ltima mutaci d'all que una vegada havia descrit com el seu tema principal.

Com, finalment, haurem de jutjar Maragall? Evidentment, s molt ms que un poeta, b que, com he intentat demostrar, els poemes mateixos sn, en molts sentits, una destil.laci de les seves creences ms profundes. En situar-lo dins un context literari, hom ha d'admetre que el seu vocabulari, per exemple, s molt restringit en comparaci amb el d'un Verdaguer, el seu nic gran predecessor del vuitcents. Al mateix temps, se'ns revela com un poeta molt ms 'modern': 'modern' en el sentit que est reaccionant les ms vegades -sovint molt directament- a les seves circumstncies actuals en un llenguatge que reflecteix el discurs tpic de la seva poca. S'ha de confessar que el llenguatge dels seus poemes moltes vegades queda impur segons uns criteris moderns: hi ha uns castellanismes freqents -recordem 'un gran gesto trgic'- i bon nombre d'arcaismes i grafies curioses. Aix, naturalment, s en part un smbol de l'poca: la normalitzaci de la llengua catalana encara era cosa del futur, i mentrestant Maragall volia sobre tot comunicar amb els seus lectors d'una forma intel.ligible. De fet, cal dubtar si un major grau de correcci hauria aprofitat els seus millors poemes; com ha dit Pere Gimferrer, el catal de Maragall s 'pobre i aproximatiu, per honest i ple de convicci', i, les ms vegades, t una resonncia i un aire d'autenticitat que es sobreposen a qualsevol imperfecci.

Maragall es va morir el 1911 als cinquanta i un anys. En llegir els seus ltims poemes i assaigs, hom sent, amb una convicci creixent, que contenen les llavors d'altres obres per escriure. Poc abans de la seva mort, confessa que potser escriur poc ms poesia. I prossegueix:

No s si far gaires poesies ms. El que ara m'apassiona s l'ordre metafsic, ms aviat mstic. Em preocupa en gran manera l'home interior. Si segueixo escrivint poesies, seran molt diferents, en tot cas, de les que he escrites fins avui... Per aix no lliga gaire amb la meva manera de veure la poesia. Crec que escriur, ms que res, assaigs en prosa, a la manera dels mstics castellans...'.

Mai no sabrem com haurien estat els resultats, per una declaraci semblant s que suggereix que no havia vingut a la fi de la seva carrera.literria de cap manera. Al mateix temps, reconeix la necessitat d'un canvi, quelcom que deu molt, probablement, a les circumstncies de l'poca. El moment decisiu ve, em penso, una mica abans, com a conseqncia de la Setmana Trgica, la insurrecci anarquista del juliol de 1909. En un parell d'assaigs famosos escrits poc desprs de l'esdeveniment, Maragall es mostrava preparat a anar en contra de l'opini pblica molt ms obertament que abans. A La iglsia cremada, elogia la celebraci d'una missa a les runes d'una esglsia cremada com un retorn benvingut al cristianisme primitiu. I a La ciutat del perd, que Prat de la Riba es neg a publicar, implorava la clemncia per l'anarquista Ferrer i Gurdia, que desprs fou executat. D'aquest punt endavant, Maragall degu haver-se sentit totalment alienat de la poltica. I s ara, com ja he suggerit, que ve a considerar l'acci individual com a nica soluci a la mediocritat tica. I aix s'aplica tamb al nivell cultural; el seu poema cvic ms impressionant, l''Oda nova a Barcelona', acabat poc temps desprs de la Setmana Trgica, ofereix una visi de la ciutat, amb tots els seus defectes, que contrasta fortament amb la 'ciutat ideal' del moviment noucentista que tot just comenava, un moviment del qual la natura col.lectiva representava tot all que Maragall ara detestava.

Podria prosseguir... Tanmateix, all que he dit ser suficient, espero, per indicar la veritable importncia de Maragall dins la histria de la literatura catalana: com a alg que, malgrat les seves complexitats i vacil.lacions -i a vegades a causa d'elles -mai no deix d'insistir en la importncia de la poesia i en el seu poder d'influir sobre la conducta humana en el seu nivell ms profund, i que va produir un conjunt de poesia que, en el millor dels casos, va reeixir a igualar a aquesta visi.