Voldria no decebre si de bon començament anuncio que aquest article és un primer resum o una primera aproximació a una recerca "in progress". No obstant això, penso que els fonaments ja són ben sòlids. Com és natural, podré o hauré de canviar determinats perfils, elements auxiliars, establir més relacions entre els actors i entre ells mateixos i els fets, o acolorir perspectives potser encara amb poca llum. També hauré d'identificar persones que fins ara no he pogut localitzar en les enciclopèdies que uso, però que durant aquells anys tingueren el bon o mal costum d'escriure i m'ha semblat que els seus textos s'havien de tenir en compte.

I encara hauré de fer una altra consideració preliminar. Aquest treball no canviarà, difícilment podria fer-ho, la interpretació dels fets històrics establerts pels historiadors. Alguns d'ells, de gran prestigi, són anglesos: E. H. Carr, H. Thomas, P. Preston, R. Fraser i d'altres, que ara per falta de temps no puc esmentar, han fet aportacions essencials per a la comprensió de la guerra d'Espanya, però, que jo sàpiga, fins ara ningú no s'ha aventurat a repensar o a veure aquells fets a partir d'uns altres ulls i miralls. És a dir, amb els ulls dels creadors de l'opinió britànica i amb el seu propi mirall, la societat britànica. Veure i comprendre aquells anys en un o més miralls que no siguin els nostres propis, els locals i quotidians que poden distorsionar o no, permet veure amb més claredat i profunditat la realitat. I penso que és possible fer això, perquè la guerra civil a Gran Bretanya es va viure intensament. De diverses maneres, dins el camp de les idees i de les creences, aquella guerra va ser viscuda i debatuda per amplis sectors de la societat britànica.

En relació amb el títol d'aquest treball, haig de dir que segurament pot semblar ambigu per tot allò que pot abastar. El meu interès pel tema ve de lluny. Vaig tenir l'ocasió i la sort de conèixer Joan Mascaró, que, com és sabut, era de Mallorca. Amb motiu de la guerra civil, va exiliar-se a Anglaterra. No tenia cap motiu per a fer-ho, ja que era un demòcrata catalanista i pacífic, sense adscripcions partidistes de cap casta. Va ésser professor d'anglès a la Universitat de Barcelona i, per a una minoria d'alumnes, de sànscrit, matèries que uns anys abans havia estudiat a la Universitat de Cambridge. Posat en la tessitura d'haver d'elegir entre la llibertat i la servitud, va optar per la primera. Es va instal·lar a Comberton, poblet vora Cambridge, i en la seva universitat, sense vinculacions laborals permanents, va ensenyar anglès i literatura anglesa als anglesos. La seva vida, però, va ésser la d'un solitari, amb molt poques relacions amb les persones o les institucions britàniques que intentaven mantenir viva la memòria de la cultura i la llengua dels Països Catalans.

Tanmateix, obtingué una certa fama arran de publicar les seves versions angleses dels grans textos de l'Índia clàssica, el Bhagavad Gita (1962), els Hupanishads (1965) i el Dhammapada (1973). Aquestes versions tingueren molta acceptació i encara la tenen, però jo no estic gens autoritzat per parlar-ne. Va morir l'any 1987 a Comberton i, per raons d'ordre privat, la seva vídua m'autoritzà a examinar el seu arxiu i biblioteca familiar i de buscar-li un destí. Finalment, es va decidir que la biblioteca i la part de l'arxiu referit a la seva família mallorquina, així com la correspondència en català i castellà, restés a Mallorca. L'altra part, la de la família anglesa i la correspondència amb persones de l'índia i de Gran Bretanya, han estat dipositada a la Universitat d'Oxford, en el Harris Manchester College.

Fa dos anys que vaig publicar gairebé tota la seva correspondència en català i castellà. El treball previ m'obligà a estudiar l'època de Joan Mascaró i molt especialment la de la guerra civil, tema que, d'altra banda, jo ja havia treballat en altres ocasions, però no des de la perspectiva de la recerca actual. Amb ell n'havia parlat sovint de la guerra, encara que era una qüestió que no li agradava recordar. Un dia li vaig demanar si no seria interessant fer un estudi sobre com es va veure aquella tragèdia, i d'una manera especial els esdeveniments de Catalunya, des d'Anglaterra. Ell va contestar-me, més o menys, que podria ser un treball molt interessant "perquè Catalunya no volgué aquella guerra: la hi imposaren des de fora gent no catalana i als anglesos va costar-los molt entendre això, si és que finalment ho entengueren."

Fa més de vint anys que vaig tenir aquella conversa, que si ara recordo és perquè el títol d'aquesta conferència n'és una conseqüència. També havíem parlat, i em va proporcionar molta informació, sobre els hispanistes i catalanòfils de llavors. D'una manera especial es va estendre amb E. Allison Peers, a qui havia conegut personalment, encara que no li tenia gaires simpaties, especialment en tot allò que es referia a la guerra civil, ja que Joan Mascaró es va mantenir fidel a la República i Peers, segons es deia, va fer un doble joc. Però d'això en parlaré més endavant. Quan l'any 1996 vaig començar a ordenar l'arxiu i la biblioteca de Mascaró aparegueren articles de periòdics o de revistes de fora sobre la guerra. Press-cuttings que no sempre eren complets; és a dir, que els mancava alguna identificació de data, autor o font, però així i tot vaig fer-ne fitxes. Quan vaig ordenar-les per preparar l'edició de la seva correspondència vaig adonar-me que podien ser molt útils per a un treball com el que ara estic fent. Vaig recordar la seva afirmació que l'hispanista-catalanòfil més important en relació amb la guerra havia estat E.A. Peers, ja fos pels llibres que va publicar durant la contesa o per la seva direcció del Bulletin of Spanish Studies.

Per aquesta raó, vaig creure convenient conèixer l'arxiu d'E. A. Peers. Aprofitant llargs caps de setmana o dies de vacances, aquests últims anys he anat a Liverpool i a Leeds, on només he pogut consultar una petita part dels seus arxius, el contingut dels quals en bona part també són press-cuttings. D'aquesta manera, entre els arxius de Joan Mascaró i els d'Allison Peers, vaig poder fitxar un centenar d'articles apareguts a diaris, setmanaris, publicacions mensuals i trimestrals durant la guerra civil, referits directament o indirectament a Catalunya i a Barcelona, publicats en una quarantena de publicacions angleses, les més importants d'aquells moments, ja que representaven opinions públiques consolidades i influents. També n'hi havia sobre les Balears o el País Valecià. A més d'aquests articles, jo n'he "descobert", si és pot dir així, un altre centenar referits a la mateixa qüestió i que provenen de recerques personals a biblioteques molt diverses i de la lectura d'obres de tota casta publicades a Anglaterra durant els anys de la guerra. No cal dir que gairebé tots aquests documents són desconeguts fins ara.

Aquest treball, per tant, segurament s'hauria d'haver titulat "Catalunya vista des dels més importants mitjans de comunicació anglesos durant la Guerra Civil d'Espanya" ja que no abasta altres fonts ja que fa poc que he començat a investigar: em refereixo, és clar, als arxius del govern britànic, dels partits polítics i de les organitzacions sindicals. Òbviament, tampoc no puc tenir en compte l'obra i l'acció d'alguns il·lustres catalans, exiliats o no a Anglaterra, com Joan Gili, Josep M. Batista i Roca, Joan Mascaró, Josep Trueta o Carles Pi i Sunyer, que per ells mateixos ja es mereixen una o més obres com la que jo estic intentant portar a terme.

Crec que havia de fer aquesta explicació prèvia i encara n'hauré d'afegir una altra, encara que hagi de ser breu. Em refereixo als hispanistes britànics, ja que és a través d'ells que es va produir a Anglaterra el coneixement i la transmissió de la imatge de Catalunya, o fins i tot dels Països Catalans, com a societat nacional diferenciada. Com és sabut, aquests hispanistes i catalanòfils aparegueren pels voltants de la dècada dels vint del segle passat quan començaren a crear-se càtedres de llengua i literatura castellana. El 1916 es va crear la càtedra Cervantes al King's College de la Universitat de Londres, inaugurada per J. Fitzmaurice-Kelly i de la qual també en va formar part, més tard, E.M. Wilson. Després trobem E. A. Peers a la Universitat de Liverpool; William J. Entwistle, a la de Oxford; John B. Trend, a la de Cambridge; William G. Atkinson a la de Glasgow y Gonzalez Llubera a la de Belfast. També cal citar l'historiador H. J. Chaytor, de la Universitat de Cambridge, que va publicar una obra important sobre la història de Catalunya.

Desconec si hi ha més hispanistes o catalanòfils - alguns d'ells "iberistes" ja que també eren especialistes o coneixedors de la llengua i cultura portuguesa - de la mateixa importància que els esmentats. Tampoc no sé si hi ha cap estudi sobre Salvador de Madariaga i les seves relacions amb els hispanistes britànics. Crec que, en aquest context, seria una injustícia no recordar-lo. L'any 1928 va ocupar la càtedra de literatura espanyola a la Universitat d'Oxford. El mateix any, en anglès, havia publicat el llibre Englishmen, Frenchmen, Spaniards, sembla que amb un notable èxit editorial. L'any següent, també en anglès, Spain, llibre fet sense perspectiva específica d'historiador, - només era un "assaig d'història contemporània"-, però que durant uns anys va ser un referent inevitable per a molts sectors dirigents britànics i també per a quasi tots els hispanistes que abans he esmentat. Suposo que no cal recordar que Madariaga no solia estar d'acord amb els nacionalistes catalans.

Abans de l'aparició d'aquells hispanistes, he de recordar obres com la de R. Thuirlmere, Letters from Catalonia (1905) o la de H. Ellis, The Soul of Spain (1908), en les quals Catalunya es tractada d'una manera distinta - tenen en compte la seva historia, cultura i llengua - de com ho era usualment en els llibres de viatges que solien descriure-la com una província amb més o menys personalitat, un county al cap i a la fi, potser d'una manera similar a com era o és vista la Península de Cornualles. I el mateix passava amb els estudis històrics: Catalunya havia format part de la Corona d'Aragó, aquesta s'havia unit a la de Castella per formar Espanya. Catalunya era un fet del passat. Catalunya, com entitat nacional, no existia.

Des d'uns altres àmbits que no fossin els literaris, lingüístics o historiogràfics, podria citar estudis publicats prioritàriament a revistes especialitzades sobre aspectes de la cultura catalana, en especial aquells que fan referència a les tradicions artístiques, musicals o arquitectòniques, que ara no interessa relacionar. Sí que cal esmentar el llibre Dancing Catalans, publicat el 1928, de l'escriptor i periodista John Langdon-Davies, que anys després editaria a Anglaterra una de les primeres obres sobre la guerra civil, Behind Spanish Barricades, de la qual parlaré més endavant.

Com he dit, d'entre tots hispanistes en relació amb el contingut d'aquest article el que més sobresurt és Allison Peers, encara que altres personatges esmentats també publicaren articles sobre i durant la guerra. I sobresurt, en primer lloc, per la seva bibliografia referida a aspectes de la cultura i la història dels Països Catalans; i, també per la que va escriure més específicament amb motiu de la guerra. Però, en la seva obra hi ha un aspecte sobre el qual fins ara ningú no s'ha fixat. Em refereixo a la seva "militància activa" a favor del catalanisme. Fins allà on han arribat les meves investigacions, ell és el primer en plantejar a Anglaterra la qüestió catalana en termes de nacionalisme.

En efecte, l'any 1926, en el Liverpool Daily Post, va publicar un comentari al llibre que a París havia publicat, en plena dictadura del general Primo de Rivera, el professor belga G. Dwelshauvers - que havia col·laborat amb la Mancomunitat de Catalunya -, titulat Catalogne et le Problème Catalan. Crec que és interessant reproduir part del seu escrit perquè ens pot mostrar el grau de coneixement que llavors es tenia a Anglaterra de Catalunya. Amb certa ironia escriu:

Where and what is Catalonia?" Even Macauly's schoolboy might come to grief on so simple a question in general knowledge, and replay with no great assurance that is one of the new European States created since the war. On which he would be entirely wrong. More exactly, Catalonia consists of four of the north eastern provinces of Spain, and, since her renaissence, she has been to Spain what Ulster has been to Ireland. There has been still, a Catalan problem. The Catalans, by virtue of distinctive racial característics, claim either full and complete autonomy or such measure of it as they think it possible to obtain … Armed with this book, in short, one can not only answer a general knowledge paper on Catalonia, but begin the study... of the contact of the Catalan and the Castilian: two peoples both intensely noble and attractive, and each possessing vast treasures of culture, yet sufficiently unlike one another as to make the continuance of the Catalan problem for long years to come a practical certainty.(1)

Allison Peers, alhora que treballava sobre el misticisme i el romanticisme espanyol, va traduir a l'anglès obres de Ramon Llull, de qui va publicar l'any 1929 una llarga i excel·lent biografia. Els seus contactes amb Catalunya i Mallorca eren freqüents. L'any 1923 havia iniciat la publicació del ja esmentat Bulletin of Spanish Studies en el qual de seguida es publicaren treballs sobre aspectes de la història cultural catalana. Crec que paga la pena ressenyar que arran de la proclamació de la II República va publicar un article de títol ben significatiu, "The Liberation of Catalonia", en el qual dóna notícia de la història de Catalunya i del que va significar la Renaixença, on finalment acaba dient que "if one thing, amid all the confusion of the Spanish stage, stands out clearly, it is the Catalonians will only surrender whith their lives the autonomy which after so long a period of waiting they can now call their own".(2)

Tenia una enorme simpatia per la figura de Francesc Macià. Però no seguiré ara parlant de Peers, que, segons la versió extraoficial però comú entre els hispanistes britànics, a més de tenir una gran capacitat de treball, va ser una persona de caràcter més aviat difícil i complicat.

Molt breument haig de referir-me a l'historiador, ja citat, D. J. Chaytor, que el 1933 va publicar a Londres A History of Aragon and Catalonia. A la meva manera de veure-ho, dins la historiografia hispànica anglesa és una obra important ja que explica com catalans i aragonesos són dos pobles diferents, que formaven dues entitats polítiques distintes. A l'epíleg del llibre diu:

Catalonia and Aragon were never really united. The one bond of union was the royal house of Barcelona. The two provinces preserved separate administrations; they spoke different languages; they cherished different laws and privileges, and the outlouk upon social and political life of an Aragonese noble and a leading merchant of Barcelona cannot have had much in common. The association of two provinces was at no time more than federal.(3)

I també hi explica tot el que havia significat el procés renaixentista i la lluita per l'autonomia. Acaba posant un èmfasi especial en la recuperació de la llengua catalana:

The outstanding feature of Catalan political movements is the manner in which they have [the Catalans] accompanied and, indeed, created by literary developements. Catalan nationalism owes everything to the Catalan language and literature.(4)

Altrament dit, història, cultura i llengua definien una entitat nacional, Catalunya, que existia i era diferent a les altres que hi havia en la Península ibèrica.
Paral·lelament a les manifestacions de professors universitaris com les que ara he citades, en els mitjans de comunicació, a partir de la proclamació de la II República, l'actualitat espanyola i amb ella la catalana hi apareix amb freqüència. La desaparició de la monarquia i la victòria republicana foren fets celebrats pels sectors liberals i d'esquerres anglesos. Crec que no és exagerar dir que en menys d'una dècada a Gran Bretanya la qüestió catalana, o simplement Catalunya, no era una qüestió desconeguda per part dels creadors d'opinió pública ni pels dirigents socials; però, jo no sabria ara mesurar el grau d'aquell coneixement ni si la comparació que va fer Peers entre el problema de l'Ulster i Irlanda era adequada al de Catalunya i Espanya. Penso que no del tot, però, en qualsevol cas, la qüestió catalana ja tenia perfils propis que es feren totalment evidents a partir de l'Estatut d'Autonomia de l'any 1932, document que Peers va traduir a l'anglès.

Un Estatut d'Autonomia que no pogué tenir en compte els altres països catalans i que es va implementar en una època de crisi espanyola, però també europea. La dècada dels trenta del segle passat va ser crucial i el seu punt de màxima tensió va ser l'any 1936. Hitler va reocupar el Rhin i va liquidar d'aquesta manera el Tractat de Versailles. Abisínia va ser conquerida pel règim feixista italià i això va produir una greu crisi de credibilitat de la Societat de les Nacions, que tantes esperances havia suscitat com a garantia per la pau quan uns pocs anys abans havia estat creada. Es va formar l'Eix Berlin-Roma; es va signar el Pacte Alemanya-Japó; els països de democràcia liberal havien de fer front a les conseqüències econòmiques i socials de la depressió; la política soviètica de formació de "fronts populars" contra els feixismes havia tingut èxit a França i Espanya. Però, entre tots aquests fets, ja prou significatius per ells mateixos, la guerra civil espanyola que s'inicià el juliol d'aquell any esdevingué la màxima expressió de la crisi europea.

No faré una descripció d'aquella crisi a partir de les fluctuacions econòmiques i socials que es produïren aleshores. Les crisis profundes de les societats no sempre poden ser totalment compreses a través dels estudis estructurals. Sovint s'ha d'anar a cercar la llum més brillant en els moviments artístics i/o literaris, com crec que és el cas a Gran Bretanya, on, la que s'ha vingut a denominar "Auden Generation", és un testimoni excepcional de com la guerra d'Espanya va ser percebuda per una nova generació d'escriptors, poetes i intel·lectuals. El seu testimoniatge crec que és molt important per tres raons diverses:

1. Aquell grup d'escriptors es planteja per primera volta a Anglaterra la idea del compromís polític i s'allunya i/o romp amb les placideses del Bloomsbury de la generació de T.S.Eliot. Davant la pregunta de si la literatura i la revolució eren o no incompatibles, responen que no ho són i que el creador literari s'ha de comprometre amb les causes i els valors de l'esquerra.
2. La creixent i decisiva influència que durant uns anys va exercir el partit comunista sobre aquell grup d'escriptors.
3. La participació d'alguns d'ells a la guerra d'Espanya.

Bona part d'aquells escriptors durant la guerra viatjaren a Espanya i en deixaren testimoniatge en la seva obra literària. És obligat ara recordar el poema "Spain", escrit per l'autor que dóna nom a aquella generació, W.H. Auden, publicat el 1937, després que visités la zona republicana. Altres moriren en els camps de batalla: J. Cornford, el desembre de 1936; R. Fox, el gener de 1937 i Charles Cauldwell, el febrer del mateix any. George Orwell va ser greument ferit mesos després. Reproduiré els versos finals del poema de J. Cornford, "Letter from Aragon", perquè crec que mostren amb molt poques paraules, el significat i els elements de la lluita que s'establí entre el seu grup generacional:

En molts de sectors de la societat britànica s'havia produït una pèrdua de fe en els valors de la democràcia liberal. La Guerra d'Espanya va exercir una extraordinària atracció sobre la imaginació de l'artista ja que era en l'únic lloc d'Europa on el feixisme havia trobat una resposta popular que havia estat efectiva. Una resposta diversa i no sempre homogènia ni compresa. Vull suposar que els prejudicis, el desconeixement històric, el clima emocional del moment, l'existència de poderosos i nous mitjans de propaganda i els interessos polítics ajudaren o condicionaren els creadors d'opinió pública en el sentit que aquella guerra era sols una qüestió de feixisme contra comunisme o a l'inrevés. Precisament la simplificació de la guerra com a revolució contra reacció o de dretes contra esquerres va arraconar altres factors que també eren causa i efecte de la guerra, com era la qüestió catalana i, també, però amb unes altres dimensions i percepcions, la d'Euskadi. Vull dir que aquella guerra, alhora que fou una confrontació violenta entre ideologies també ho va ésser sobre la concepció d'Espanya.

La lectura de llibres i mitjans de comunicació anglesos d'aquella època palesen com des de la Revolució Francesa la societat britànica mai no havia estat tan dividida com ho va estar amb motiu de la Guerra d'Espanya. Va estar-hi la dreta sociològica representada pel Partit Conservador, que amb Neville Chamberlain com a primer ministre, veia en el comunisme i no en els feixismes, el principal perill per a la pau europea. Els sectors de la dreta política i mediàtica, amb poques excepcions, tendien a mirar els feixismes com una "revolució de les classes mitjanes" que havien aconseguit el poder a causa de la greu crisi econòmica i social posteriors a la I Guerra Mundial i a la depressió; però, alhora, eren vists com instruments valuosos i necessaris per evitar l'ascens dels partits d'esquerra.

Aquella divisió també va produir-se dins el Partit Laborista i en les organitzacions sindicals, aquestes més partidàries d'una intervenció més activa en favor de la República. La divisió va manifestar-se també en les esglèsies. Són uns testimoniatges prou sòlids els editorials dels diaris i les nombroses cartes als editors de les publicacions de més tiratge i influència. Amb paraules de Churchill, escrites el 1938, es pot dir que "as between Spanish Nacionalists and Republicans, British sympathies are divided, strong elements in the Conservative Party regard the cause of Franco as their own. All the Parties of the Left feel outraged by its triumph. But only a small minority would have urged that Britain should actively intervene, and in fact the division is so deep and balanced that no coherent action was at any time possible."(6)

Penso que havia de fer aquest resum per tal de contextualitzar el que a continuació diré i que només pot entendre's si tenim en compte aquella profunda divisió, la qual no sols s'explica pels interessos que hi havia en joc, que eren molts, sinó també per prejudicis històrics, miopies ideològiques o ignorància sobre la realitat espanyola i, amb ella, catalana.

Serà la guerra la que donarà a conèixer als britànics una Catalunya diferent. En primer lloc, a través dels mitjans de comunicació, que, al principi, quasi només parlen de Barcelona, però que acaben fent-ho de Catalunya. Crec que és important assenyalar aquest fet que va respondre a diverses raons:

1. La singularitat que fossin sectors populars de Barcelona els que venceren un exèrcit professional revoltat contra la República.
2. La presa de facto del poder a Catalunya per part dels partits i organitzacions sindicals d'esquerra.
3. La independència amb que actuà el nou poder polític català respecte del govern republicà de Madrid i, després, de València.
4. L'inici d'un procés de canvi revolucionari a Catalunya.

Un procés revolucionari que s'identifica amb una "revolució anarquista" - recordem el poema de Cornford abans citat - i alhora de terror. Expressions com "Revolutionary Terror in Barcelona", "Red Catalonia" o "Proletarian Revolution" eren usuals durant els primers mesos de la guerra i no sempre s'utilitzaven per designar altres parts del territori controlat pel legítim govern republicà. És obvi que la seva utilització era determinada per la ideologia que cada periòdic representava. Per exemple, des dels dretans Daily Mail o Daily Express fins a l'independent Manchester Guardian o el comunista Daily Worker hi havia notables diferències en el tractament de les notícies, l'anàlisi dels fets i els plantejaments editorials.(7)

He dit abans que es va començar parlant de Barcelona i s'acabà fent-ho de Catalunya. Una Catalunya nova i desconeguda per la gran majoria, però que ja de bell antuvi es presentava de dues maneres diferents: els que la particularitzaven identificant-la amb la revolució i aquells altres que, sense negar els fets revolucionaris que s'hi havien produït, volgueren explicar-la d'una altra manera, com si aquella revolució fos un fet sobrevingut i no desitjat pels catalans.

D'entre els nombrosos documents procedents de publicacions periòdiques que tinc dels primers mesos de la guerra, crec que els que he seleccionat poden ser significatius per entendre el que acabo de dir. El primer és d'un autor que encara no he pogut identificar, F. L. Kerran, publicat al setmanari The New Statesman and Nation, de molt prestigi i influència dins els corrents d'esquerres. Va dedicar molta atenció a la guerra, sempre al costat de la República, i per aquest motiu l'he seleccionat. Kerran va fer una visita d'un mes a Espanya, després d'entrar-hi per Port-Bou. En el seu escrit, fa una descripció correcta dels fets que s'havien produït a Barcelona arran de l'alçament militar i de la nova fisonomia política que se'n derivà. "The Anarchists are, at the moment, the dominant force in Barcelona"; però "within the ranks of the Anarchists there are some fine types of men, and also, undoubtedly, some criminal elements." Entre totes les forces polítiques "they appeared to be the best organised". A Barcelona, "there is a spirit of enthusiasm and determination that I have not seen equalled even in Russia". L'autor, després de visitar el front d'Aragó i València passa a Madrid on "affairs are very diferent. Here, the Anarchists had very little power and held few positions of responsability."(8)

La preeminència dels anarquistes, els paral·lelismes amb la revolució soviètica i la percepció que a Catalunya i a Barcelona s'havia creat una dinàmica revolucionària pròpia, diferent de la de resta de la zona republicana, formarà part del discurs analític d'altres comentaristes d'aquells primers moments. Nogensmenys, com ja he dit, alhora també es donà una altra explicació de Catalunya. Es tractava, per exemple, de la que exposa W. Horsfall-Carter, un analista polític que, em sembla, era especialista en assumptes espanyols o que almenys tenia bons coneixements del període anterior a la rebel·lió militar. En un dels debats que periòdicament organitzava la revista International Affairs, del Royal Institute of International Affairs, de Londres, amb el títol de "Spain and the Social Revolution", aquest comentarista analitzava, a partir de l'experiència soviètica, el context revolucionari en tota la zona republicana on "there is no Lenin, no Trostky, in sight." I quan es refereix a Catalunya diu no sense perspicàcia

there is another obstacle which I think is very often overlooked, and that is Catalanism itself, which represents a very different element in the revolutionary forces from the rest of Spain. The Catalans have got their Home Rule. For the moment they are content. The ruling elements are bourgeois and petit-bourgeois. They are not a bit social-revolutionary. Some ofthem used to have direct connections with the Syndicalists, but they have never had any connections with the Marxists, and they have now quarrelled badly witn the Syndicalists... The Catalan workers as a whole are well paid, and are entirely bourgeois in their make-up. They like to have allotments and small savings of their own. Very few people in Catalonia as a whole would welcome a 'dictatorship of the proletariat.'(9)

Tanmateix aquesta visió de Catalunya, per a mi en bona part encertada, no era la que es transmetia majoritàriament. Vull suposar que els assistents a les sessions del Royal Institute of International Affairs eren una minoria, suposo que influent en altres minories i fins i tot en determinats nuclis del govern britànic, però allunyada del debat que la guerra havia produït entre sectors amplis de la societat britànica.Un debat que sovint també es feia sense un coneixement directe o indirecte de la realitat i que no sempre tenia en compte ni la història ni els fets més immediats. D'això en seria un exemple l'article publicat al setmanari independent Time and Tide, llavors molt llegit, per un altre analista de la situació espanyola i catalana, E.H.G. Dobby, autor que tampoc no he pogut identificar encara. El títol del seu article, prou significatiu, és "Catalonia. A New State?". L'escrit comença dient que "for practical purposes Catalonia is now a State apart from the rest of Spain. It has its own President and its chamber of representatives. Its sovereignty may yet be put to the test in the war against the rest of Spain. Internationally Catalonia is endangered by the decision of Italy and Germany not to recognize such independence". Evidentment no existeix cap documentació relativa a un possible reconeixement de la independència de Catalunya per part d'Itàlia o d'Alemanya, ans tot el contrari. Els acords internacionals que van signar durant la guerra els sublevats amb aquests estats, deixaven molt clara la integritat territorial d'Espanya, amb les colònies africanes incloses.

Dobby també feia un recorregut per la història recent de Catalunya, poc rigorós, i acabava el seu escrit dient que "events show that the Catalan is not merely a Spaniard who lives on the Mediterranean coast. He has a new State with new ideals. How they will work out, no one can say. Nor, for that matter, could anyone foretell the result of the Russian experiment. It is clear that Catalan anarchists seek a form of State which is quite distinct from totalitarianism of either Fascist or Communist types" (10). Crec que es evident que la percepció de la realitat catalana en aquells primers mesos de guerra era d'una gran confusió. Era evident, però, que a Anglaterra s'havia descobert Catalunya com una realitat diferent de l'espanyola.

La visió que identificava Catalunya i anarquisme i aquest amb revolució era unànime. Poques setmanes després de l'article abans ressenyat, l'escriptor i novel·lista Cyril Connolly, al New Statesman and Nation, en va escriure un altre també sobre Catalunya, titulat "Barcelona". L'article, literàriament excel·lent, però amb errors factuals notables, és una exaltació de l'anarquisme i de tot allò que suposa de novetat:

Afterwards there is the Café of Oriente. It is huge and badly lit; three enormous coffee machines glitter in the darkness and there is a counter which sells cakes and sausages. It is used almost entirely by men and women of the militia, what clank their rifles up against the bar. It is sitting there at night that one gets the completest picture of the world's youngest nation, anarchist Catalonia, fighting its first war.

I més endavant expressa que "one thing is perfecly clear, after seeing Barcelona, is that, in ultimate sense, it cannot be conquered. Catalonia, unlike the rest of Republican Spain, is a compact country; its language frontiers are now its class frontiers, and the whole population of the Eastern coast, so rich in industry and man power, are now racially and politically solid."(11)

No seguiré comentant més articles d'aquells primers mesos de la guerra, o, per ser més precís, fins als Fets de Maig, que identifiquen Catalunya, "la més jove nació", amb l'anarquisme i aquest amb una "nova forma de revolució" que té la màxima expressió a Catalunya, encara que, com és sabut, en altres zones republicanes també es produïren iniciatives revolucionàries. Tampoc insistiré amb articles o comentaris dels diaris en els quals primer només parlaven de Barcelona i lentament ho feren de Catalunya. Abans he fet esment a la visió de Catalunya que tenia el Sr. Horsfall Carter, molt diferent sens dubte a les altres suara comentades. Però, qui realment va transmetre al lector anglès una altra manera d'entendre la realitat de Catalunya, va ser Allison Peers, que no sols va publicar llibres durant la guerra i sobre la guerra, sinó que també va col·laborar amb la premsa periòdica. Fins ara li he localitzat setze articles publicats aquells anys de guerra en diversos mitjans de comunicació britànics - alguns, pocs, a Irlanda - , dels que només set foren relacionats en la seva bibliografia publicada, pòstumament, en el Bulletin of Spanish Studies, que, com és sabut, és una font primària decisiva per a un treball com el present. Sens dubte que hi ha altres escrits seus d'aquells anys encara no localitzats.

E. A. Peers i la guerra civil espanyola és un tema que dóna per moltes conferències i fins i tot per un bon llibre. Ara, però, només pretenc situar-lo en una posició equidistant, perquè volgué ser realista, tant dels favorables als revoltats contra la República com dels que ho eren de les conseqüències revolucionàries que havia provocat aquella rebel·lió miltar-feixista, especialment dels anarquistes. Dono per sabut que la seva obra The Spanish Tragedy (1936-1937), ha estat considerada, per part de sectors historiogràfics, com una de les més importants d'entre les escrites sobre les causes de la guerra. En tot cas, durant aquells anys i els posteriors, fou una de les obres més citades en les monografies sobre el tema que es publicaren tant a Gran Bretanya com a Nordamèrica. Ara vull comentar un dels primers articles que va publicar en relació a la guerra. Va sortir al setmanari catòlic The Tablet, molt influent entre la minoria catòlica anglesa i que ja de bon principi, i per raons derivades de la persecució de què va ser objecte l'Església, es va posar a favor del rebel·lats contra la República. L'article, que sembla ser una rèplica a una carta al setmanari provocada per un altre article seu, es titula "Autonomy and Federalism in Spain". Peers hi considera que per bascos i catalans la guerra té una explicació dirigida a defensar les seves nacions: "A fortnight ago I tried to give some idea of the position of the Basques and the Catalonians, peoples to whom the Civil War means primarily a figth for Home Rule and for a recognition of their traditional rights and their language." En relació amb Catalunya situa el principi del conflicte històric amb Castella en el regnat de Ferran el Catòlic: "The truth is that repression began... when in 1479, Ferdinand, afterwards the fifth Spanish king of that name, an Aragonese prince, born of the Castilian parents and with a personal claim to the throne of Castile, married a Castilian princess, and, bringing about a union of the kingdoms which was never a marriage of true minds, began the long attempt to castilianize Catalonia and eradicate her sense of nationality".

A continuació descriu la història posterior i l'esforç de Catalunya per aconseguir l'autonomia. "There was no real unity in Spain under the Monarchy", explica i considera que amb la II República s'havia iniciat un camí correcte per superar les tensions de Catalunya, i també d'Euskadi dins l'Estat espanyol. Però, quina autonomia? Hi havia tres qüestions a tenir en compte, la del separatisme, la del federalisme i la de l'autonomia unitària. En relació al primer, el separatisme, considera que a Catalunya era una minoria no representativa la que el representava. El problema de fons, en la seva opinió, és que "almost all Catalonians...and a very large majority of Basques (other than Navarrans) are autonomists. Where they divide is on the question of federalism". Però, quin tipus de federalisme? El que contemplava la constitució republicana, és a dir, un sistema d'autonomia unitària estructurat sobre la base de les nacions històriques i no sobre les provincies. Així diu que "my opposition to federalism is based on misgivings as to the capabilities and the probable attitude of the other Hispanic peoples... Unitary autonomy is much easier to organize: for one thing, it is in itself a simple matter; for another, the autonomous regions will all have voted by large majorities for self-goverment and will therefore have an interest in making a success of it, while the regions not desiring autonomy will remain undisturbed."(12)

Aquesta visió del problema era la que havia exposat en el seu llibre The Spanish Tragedy, i ben bé podia coincidir amb la de molts dels seus amics catalans, tant d'Esquerra Republicana de Catalunya com d'Acció Catalana o de la Lliga Catalana. Catalunya era una nació, una comunitat històrica definida per una cultura i una llengua pròpies que en el passat havia estat independent dels altres regnes peninsulars. Aquesta concepció, òbviament, era molt allunyada de la que es divulgava en determinats cercles i mitjans de comunicació britànics, que havien "descobert" només una Catalunya revolucionària i anarquista.

En dos articles que va publicar a l'influent periòdic el Daily Telegraph, llavors considerat òrgan oficiós del Foreign Office, i que tenia la fama de comptar amb els lectors més intel·ligents, Peers va tornar a analitzar la qüestió catalana. El primer, és una anàlisi a partir de "the persistent rumours that a move is afoot in Catalonia to propose a separate peace in exchange for the recognition of Catalonian independence are of the greater significance". Aquells rumors existien i altres mitjans de comunicació se n'havien fet ressò, fins i tot en la direcció que Catalunya podria ser objecte d'una protecció especial per part de Gran Bretanya, que, com és sabut, hi tenia importants interessos econòmics. Però, quina Catalunya?(13)

A l'article Peers fa una brevíssima explicació del que és Catalunya: "Catalonia, in north-eastern Spain, might suitably be described as the 'Spanish Free State'. Its people, except from compulsion or convention, do not speak Spanish, but a language more akin to French: Catalan... Except in the political sense, they are not Spaniards, but, like the Basques and the Galicians, an Iberian people wha have formed part of superficially 'united' Spain for four and half centuries. Before their absorption and subjeccion they had a splendid history as an independent nation." Seguidament descriu com a Catalunya, la II República va ésser un règim majoritàriament acceptat; per això, "when the army rose in Barcelona, the republican cause found more supporters than in most other places. The man in the street felt that there was little justification for the rising: the Catalonians were, for the most part, contented with their lot, provided they were allowed to get on with their experiment in self-government. Progressives and liberals in various parts of Spain... have given their support to the insurgents. But not in Catalonia".

A continuació descriu els fets de guerra, polítics i econòmics, que es produïren una vegada que la rebel·lió militar va ser vençuda: "By the end of October it had completed plans for the reorganisation of commerce and industry, throughout Catalonia, on a compulsory collective basis". Peers, de mentalitat antirevolucionària, en relació amb tot això comenta: "This will give some idea of the kind of State for which the Catalonians are proposing to claim independence". En tot aquell procés, els anarcosindicalistes són el fonament real del poder autònom que s'estableix a Catalunya, que mai no podria ser acceptat pels insurgents. Franco "would never tolerate the setting up within Spain of a collectivist State dominated by extremists and completely opposed to their traditions, ecclesiastical and secular, for the restoration of which his Junta principally stands... to expect him now or ever to recognise the type of State over which the puppet-President Companys now presides is out of the question".

E.A. Peers, criticat pels que a Gran Bretanya eren partidaris i donaven suport a la República, acaba el seu article dient que "if in time the Nationalist forces capture Madrid and sweep eastwards, they are likely to find that Catalonia, too, has nationalists, and that, since they will be fighting for their very existence as a separate people, they will have a more determined resistence to offer than that of any other part of Spain."(14)

Abans he dit que a Gran Bretanya la guerra d'Espanya, dins el món de les idees i les actituds personals, es va viure intensament. Peers volgué distanciar-se d'uns i altres i alhora volgué defensar Catalunya com a nació. També, ell que era anglicà, es va posar al costat de l'Església Catòlica, i produí abundant bibliografia sobre aquesta qüestió. Tot plegat fa que la seves actituds, vistes des de la perspectiva actual, fossin o puguin semblar contradictòries, però llavors no crec que ho semblessin. Per exemple, en un altre article també publicat al Daily Telegraph aquella contradicció, que no estava allunyada de la malèvola manipulació dels fets, s'hi fa palesa. L'escrit és encapçalat per una nota del diari: "As author of the most authoritative book on Spain's political history published by an Englisman since the outbreak of the war, Prof. Peers writes with special insight of the significant clash of motives wich are inspiring Catalonia's resistance to the Nacionalist forces." En primer lloc, Peers opina que el que passa a Catalunya, dos o tres anys abans era impensable que pogués passar: "The successive crisis in what is still nominaly the Government of the Generalitat and the continual conflicts between the extremists groups wich control it cannot obscure the fact that Catalonia now stands for something which two or three years ago not even small fraction of Catalonians would have desired, if indeed if they desire it now. That is, to quote a letter written to me last February by one of the few Minister of the Esquerra (Republican Left) still remaining in the Government of the Generalitat. 'A highly-advanced social democracy which will put all the means of production into the hands of the people'".

Paga la pena aturar-nos un moment sobre aquesta cita de la carta que li va enviar el Conseller de Cultura del Govern de Catalunya Antoni M. Sbert, carta que vaig trobar a l'arxiu d'E.A. Peers. Era la següent:

Barcelona, 9 de Febrer de 1937

Senyor E Allison Peers
Liverpool

Distingit amic,

Corresponc a la seva amable felicitació.

Ens és molt necessària la col·laboració de bons amics com vostè i li agraeixo molt el
seu oferiment. Respecte a les nostres coses de cultura li envio unes publicacions que li
poden ésser útils per a orientació.

En quant a les línees generals és molt important remarcar que no ens proposem de
cap manera implantar l'anarquisme ni el comunisme; per la divisió de les dues sindicals
això seria certament impossible; tampoc ho vol, però, la majoria del poble català
constituïda pels menestrals, pagesos i petita burgesia. Volem, de comú acord, una
democràcia social molt avançada i que posi en mans de la col·lectivitat els mitjans de
producció que són font vital per a la vida nacional, respectant la petita propietat.

El saluda afectuosament

(Signat, Antoni M. Sbert)

La manipulació de Peers em sembla evident, ja que només cita la part que més podia impactar sobre el lector moderat del Daily Telegraph. No diu, per exemple, que Esquerra Republicana de Catalunya no era partidària ni de l'anarquisme ni del comunisme; tampoc no esmenta el respecte a la petita propietat. El "programa" que A. M. Sbert li explicava era el mateix que llavors defensaven els socialdemòcrates europeus, incloent-hi el Partit Laborista britànic. Molt pocs jugaren net en relació amb la Guerra d'Espanya, en la qual la propaganda escrita - i també la radiofònica - va jugar un paper importantíssim. Peers durant la guerra va defensar bona part dels posicionaments de la Lliga Catalana liderada per Francesc Cambó, llavors exiliada a París, amb Joan Estelrich com el seu principal interlocutor.

Tornem al seu article, que per subtítol du "Whoever Wins, Home Rule Ideals are Doomed". És a dir, tant si guanyen els "revolucionaris" com els nacionalistes de Franco, els ideals d'autogovern hauran estat vençuts, perquè "Catalonians are fighting not only in defence of one type of government against another, but for their very existence as a people." En canvi, ni els revolucionaris ni els nacionalistes mai no acceptarien els plantejaments del catalanisme. Així, tradueix part d'un discurs del ministre anarco-sindicalista Juan López en el qual es diu que "the old regionalistic idea - the bourgeois idea - of federalism was another form of nationalism: it was dead; it could never return to Spain". Aquesta manera d'entendre el problema "is reminiscent of the language of Gen. Franco. Both the Nationalists and the Anarcho-Sindicalists are sworn foes of regionalist aspirations, and the unhappy Catalonians, who have fought so patientely and so constantly for Home Rule, will find their desires, recorded with virtual unanimity in the plebiscite of August, 1931, completely disregarded, whichever of the extreme groups now in conflict gains the victory".

Després d'analitzar la moral de resistència que existia a Barcelona, especialment entre la classe treballadora, que considera alta, el seu escrit acaba dient: "The probability of a stern struggle in Catalonia between Nationalists and Reds seems stronger now than ever", i dóna a entendre al lector anglès que a Catalunya també hi havia una profunda i soterrada divisió entre els que eren partidaris d'una República democràtica i els revolucionaris que volien un règim de nova planta.(15)

A les poques setmanes d'haver publicat aquest darrer article, a Barcelona es produïren els denominats "Fets de Maig", les conseqüències dels quals significaren un canvi notable en el sistema d'hegemonies polítiques que havia imperat des de la revolta militar. L'enfrontament, per una part, dels anarquistes de la CNT-FAI juntament amb el POUM contra els comunistes del PSUC, ERC i el Govern de Catalunya tingué com a conseqüència una progressiva pèrdua d'influència dels anarquistes i la pràctica desaparició dels poumistes, considerats trotskistes pels comunistes. A partir d'aquells fets, amb el Govern de la República instal·lat a Barcelona, i la progressiva influència dels comunistes, la imatge de Catalunya que fins llavors havia predominat en els mitjans de comunicació, lentament s'esvaeix. Tornaria ser objecte d'atenció informativa arran dels bombardejos aeris; a causa del desplaçament i assentament de milers de persones procedents d'altres zones republicanes; quan les primeres forces franquistes hi entraren. En relació amb la Batalla de l'Ebre i l'ocupació final, però, aquella "la més jove nació" que havia visionat Cyril Connolly, i amb ell, tants d'altres, ja no existia. Es parlava de Catalunya, fins i tot se'n parlava molt, com si finalment l'haguessin descobert, però ja d'una altra manera.

Deixo per un altre moment comentar més articles dins la línia que he intentat mostrar d'una Catalunya revolucionària i la d'una altra Catalunya que no volia ésser-ho. Tanmateix, necessàriament hauré de fer referència, encara que sigui de passada, a uns llibres, molt importants, que es varen publicar a Anglaterra, sovint al mateix temps que als Estats Units, sobre la Guerra d'Espanya. Són llibres fonamentals i prou coneguts, però que per arrodonir aquest treball, haig d'esmentar en tant que també tingueren notable influència entre el lector britànic. Per ordre d'aparició, són els següents: The Spanish Tragedy 1930-1936, amb sis edicions, la primera de les quals va sortir per l'octubre de 1936 i la última l'any següent; Behind the Spanish Barricades, de John Langdon-Davis, que sortí pels mateixos mesos que l'anterior; The Spanish Cockpit, de Franz Borkenau, publicat durant l'estiu de 1937; Red Spanish Notebook, de Mary Low y Juan Breá, de la tardor del mateix any, com Catalonia Infelix, d'E.Allison Peers; i Homage to Catalonia, de George Orwell, que sortí durant la primavera de l'any següent. A Anglaterra, òbviament, durant els anys de la guerra es publicaren molts altres llibres i opuscles de tota casta. He seleccionat els que acabo de relacionar perquè tenen en compte Catalunya d'una manera especial, ja sigui com a realitat nacional ja sigui per la dinàmica revolucionària que s'hi va desencadenar a partir de la rebel·lió militar-feixista.

The Spanish Tragedy, de Peers, en publicar-se va merèixer molts de comentaris i ja hem vist que, per determinats sectors, era considerat com una obra de referència. Com ja he dit al principi, va ser un llibre molt citat. Per què el va escriure Peers? No li faltava raó quan hi diu:

to-day, as long last, Spain is in the international news and a country which for centuries had maintened a none too splendid isolation has become the chief centre of interest in Europe. 'Intellectuals', eminent in other spheres, rush wildly into print about Spain where experts fear to tread. Popular novelists pronounce dogmatically upon problems which students have considered impossible of solution. Heterogeneous collections of people speaking no Spanish visit small areas of Spain for a few days and on their return report with a confidence to which those who for long years have known the entire country would never aspire.(16)

I no crec que anés desorientat Peers en tot això, però, és clar, en aquell moment el gran debat que es va produir dins la societat britànica no era acadèmic, sinó popular i viu. Com sol passar amb els escrits i obres de Peers relacionades amb la guerra, el seu realisme i distanciament podia resultar molest, fins i tot irritant, especialment per a tots aquells que no coincidien amb el seu "centrisme" i amb el fet que fos partidari d'una gran entesa entre els dos bàndols en guerra. En el "desgovern" del Govern del Front Popular de mesos abans de la guerra, Peers veu la causa inmediata del conflicte. Però, no crec que ara hagi d'aprofundir sobre aquesta qüestió. Simplement diré que a l'obra, Catalunya hi és tractada extensament i com fins llavors ningú, en anglés, havia fet, en la línia que ja he explicat.

El llibre John Langdon-Davis es l'obra d'un escriptor i periodista que coneixia i estimava Catalunya. Hi defensa la legalitat republicana i descriu amb encert i passió la particularitat nacional catalana. Aquesta visió del fet diferencial català, encara que des d'una perspectiva revolucionària, també és en el llibre de Mary Low i Juan Breá. L'obra de F. Borkenau, és més una anàlisi feta a partir de la sociologia política que no del procés històric, cosa que el porta a explicar que "speaking quite generally, Catalonia is not Spain."(17) Totes aquestes obres, durant i després de la guerra, foren tingudes molt en compte i encara són citades com a fonts autèntiques. Però, allò que realment em va cridar l'atenció és que amb pocs mesos de diferència a Londres, i no a cap altre lloc del món, s'hi publiquessin dos llibres en els quals en els seus títols de portada apareixia en nom de Catalunya. Em refereixo a Catalonia Infelix, de Peers, i a Homage to Catalonia, d'Orwell, tan diferents l'un de l'altre. Allison Peers mateix explica el per què del seu llibre:

In planning the book, I have had in view two aims. The first of these is to make it clear tho those who have always thought of Catalonia as a mere 'county' or 'province' of Spain thar she is in reality a nation; and to this end I have outlined her past history and achivements as a nation so that the reader may measure against her former greatness the nature and extend of her present ambitions and desires. My second aim has been to trace the new growth of Catalonia from the moment of the revival of her national consciousness to her attainment of polical autonomy and thence onward through the agony which she is now suffering.(18)

I ja, dins la seva línea que abans he intentat explicar, diu que "unhappy indeed is the people which, after centuries of subjection, attains some degree of freedom at the cost of a century more struggle, only to find itself, at the end of four short years, plunged suddenly, and at the same moment, into a war and a revolution, the only possible outcome of which is the loss of thar freedom, either for a time or for ever". Considero que el llibre es excel·lent com a informació històrica. Les seves darreres paraules, suara citades, donen compte del seu derrotisme davant la situació que en aquells moments vivia Catalunya, però, sens dubte, no crec que fossin compartides per molts dels seus amics catalans que seguien treballant amb grans dificultats per la democràcia i l'autonomia de Catalunya. Com també és totalment insuficient l'últim capítol en el qual l'espai nacional dels Països Catalans és vist i analitzat amb poca convicció.

George Orwell, en canvi, no té en compte en cap moment la realitat nacional de Catalunya. En el seu llibre, sens dubte magnífic des d'un punt de vista literari i d'anàlisi d'una situació històrica determinada que ell va viure intensament, Catalunya és Espanya. La seva concepció revolucionària no li permet entendre el fet nacional. O, dit d'una altra manera, per a ell en un procés revolucionari com el que es va produir a Catalunya i Espanya, els nacionalismes no hi tenien cap sentit. De fet a Homage to Catalonia, les referències a Catalunya pràcticament no existeixen, suposo que en part perquè no en tenia prou informació i en part perquè els esdeveniments que va viure eren tan extraordinaris per ells mateixos que no exigien explicacions més complexes. Penso que el que acabo de dir no és exagerat. En un comentari crític d'Orwell sobre el llibre d'E.A. Peers Catalonia Infelix, diu que "el professor Peers és la primera autoritat anglesa sobre Catalunya. El seu llibre és una història d'una província, però, en aquest moment, els capítols més interessants són aquells que descriuen la guerra i la revolució."(19)

Les dues perspectives no poden ser més precises. Per a Orwell, Catalunya és una "província" que ni tan sols valora com a tal. Per a Peers és una nació que no es mereix aquella guerra. Orwell veu Catalunya com un espai on s'hauria pogut dur a terme la revolució desitjada, però que els comunistes ho feren inviable. Tanmateix, la primera edició del llibre d'Orwell només va ésser de mil cinc-cents exemplars, dels quals se'n vengueren uns vuit-cents. Va ésser anys després que la seva obra seria valorada altament per la crítica i els lectors. De la de Peers, en desconec el nombre d'exemplars que se'n tiraren a la primera edició, però també posteriorment es va reeditar.

No puc seguir parlant ni del realista Peers ni de l'utòpic Orwell, dues persones que sense conèixer-se personalment, pel que he pogut deduir dels seus escrits, es tingueren un gran respecte. Els seus llibres, les seves col·laboracions periodístiques, les seves actituds personals d'alguna manera polaritzen les dues visions que es tingueren de Catalunya a Gran Bretanya, encara que naturalment no esgoten el tema de la guerra. Perquè no deixo de tenir-li simpatia, citaré unes paraules de Churchill, escrites dies després que Barcelona fos ocupada per les forces franquistes, que demostren la importància que Catalunya tenia per a determinats sectors britànics: "Even a few months ago, when Catalonia, mountainous and separate, was still unconquered, the British recognition of Franco's Spain would have been an act of partisanship. Now all stands on a different footing." Una Catalunya "muntanyosa i separada", era la visió de l'home que mesos més tard havia de dirigir o havia de ser un dels directors de la guerra contra els feixismes que havien fet possible la victòria de les forces rebel·lades contra la II República.(20)

I ja per acabar, atès que he fet aquesta primera exposició de la meva recerca amb motiu de la invitació de l'Anglo-Catalan Society, que agraeixo profundament, espero no equivocar-me si dic que aquesta per tants de motius honorable associació és una de les millors conseqüències d'aquells anys certament tràgics que, amb necessària modèstia, he intentat analitzar a partir d'una perspectiva britànica. Els temps actuals poc o gens tenen a veure amb els de la Guerra d'Espanya. En un món de cada vegada més interrelacionat, els valors i ideals que mogueren tantes intel·ligències i sensibilitats, com poden ser els de dretes o esquerres, conservació o revolució, compromís o no compromís de l'intel·lectual, han canviat notablement. En canvi, l'espai territorial i cultural amb el qual ens sentim identificats, potser llavors no tan precís, els Països Catalans, segueix essent el mateix i de cap manera no es mereixia aquella guerra. És el que va definir Josep Trueta en el seu llibre, que hagué de publicar a Anglaterra, The Spirit of Catalonia (1946), escrit des d'una concepció no partidista però altament patriòtica. Crec no estar equivocat si dic que la seva obra va significar, després d'acabada la II Guerra Mundial, el reinici d'aquell procés d'intercanvi cultural i de coneixement mutu entre anglesos i catalans que s'havia iniciat, no sense dificultats, feia quasi tres dècades.

Notes/referències bibliogràfiques