Simposi Internacional 'Joan Brossa o la revolta poètica'
La creativitat lèxica en la poesia escènica de Joan Brossa. Anàlisi dels processos metafòrics [*]
Sandra Cuadrado Camps

Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili.
acc@fll.urv.es


Resum : En aquesta comunicació, presento un esbós de l'estudi lèxic de Joan Brossa que estic duent a terme amb l'objectiu d'aprofundir, concretament, en les imatges plàstiques que descriu el poeta en el seu discurs escènic. Una gran majoria de les imatges més creatives de la poesia escènica brossiana gira al voltant dels lexemes que designen diferents parts del cos humà (mà, ull, cara, cap, etc.). Així són molt productius els processos metafòrics que associen una part del cos humà a una part anàloga en els elements naturals. La interacció permanent en el discurs brossià entre el cos humà i els elements naturals posa de manifest la centralitat del cos humà en la concepció del món. A través del cos s'absorbeixen les impressions que sustenten els processos metafòrics i que reflecteixen alhora la concepció ontològica i les intuïcions lingüístiques que segueix la ment en l'articulació del discurs verbal. Des d'aquest punt de vista cognitiu, analitzaré les metàfores brossianes relacionades amb les parts o òrgans del cos, tenint en compte que el cos humà esdevé un element permeable que canalitza totes les experiències quotidianes.

0. Introducció

En aquesta comunicació m'he proposat d'estudiar el tractament que fa Brossa en el seu discurs d'un fenomen lingüístic, la metàfora; té, per tant una doble base teòrica, discursiva per un costat i lingüística per l'altre: en primer lloc es basa en la proposta brossiana de construir un discurs escènic totalment innovador que se centra fonamentalment en la creativitat que ofereixen les seves imatges. En segon lloc, es basa també en els pressupòsits de la lingüística cognitiva, sobretot en els establerts per Lakoff i Johnson (1980, 1987) a propòsit d'aquests fenòmens, en els quals ens aturarem més endavant.

Per a fer aquest estudi he partit de sis peces escèniques: Quiriquibú (1945 i revisada el 1962), Ahmosis I Amenofis IV Tutenkhamon (1947), Missal de Caragat (1950), Cortina de muralles (1951), El Sabater (1957) i Cavall al fons (1962)[1]. He centrat l'estudi en les metàfores generades en el discurs brossià a partir de dos camps semàntics: els elements naturals i els mots que designen diferents parts o òrgans del cos humà[2], atès que aquests són els mots que presenten un índex de freqüència més elevat en el corpus lèxic analitzat (cf. Cuadrado 2000a).

En les metàfores incorporades a la llengua quotidiana el cos humà manté també un paper molt rellevant. A partir de la interacció corporal amb el nostre entorn, incorporem certes pautes que han de regir després bona part del nostre sistema conceptual. Aquestes metàfores que tenen lloc en el nostre llenguatge habitual són objecte d'estudi de la lingüística cognitiva. Aquesta tendència fonamenta les seves teories en el substrat conceptual del coneixement del món, essent el cos humà un element permeable que canalitza totes les experiències quotidianes. A través d'ell, absorbim les impressions que sustenten els processos metafòrics i metonímics, que reflecteixen, alhora, la concepció ontològica i les intuïcions lingüístiques que segueix la ment humana en l'articulació del discurs verbal.

El marc conceptual de la lingüística cognitiva constitueix una base idònia per a comprendre i explicar els processos metafòrics complexos a partir de certes estructures bàsiques. Per a la semàntica cognitiva, la metàfora no és senzillament un joc de paraules, sinó un procés mental específic en el qual entenem un domini d'experiència en termes d'un altre (cf. Johnson 1987, Lakoff 1987, Lakoff&Turner 1989, Turner 1991, entre d'altres). No es tracta, doncs, d'un simple recurs retòric, sinó que, al contrari, s'entén com un procés cognitiu que impregna d'una manera no aleatòria el llenguatge quotidià, cosa que resulta sovint tan usual que no ens adonem de la seva presència en la percepció que posseïm sobre el significat de les paraules.


1. La metàfora en la lingüística cognitiva

1.1. Metàfora convencional i metàfora de creació
Les metàfores impregnen el llenguatge quotidià. En el nostre discurs habitual són totalment previsibles construccions lingüístiques, com ara: 'no penso empassar-me una altra mentida' o 'i això com es menja?'. Aquestes expressions tan comunes en el llenguatge general es coneixen amb el nom de metàfores quotidianes o convencionals, atès que el seu significat és percebut per al parlant com un sentit propi de la llengua.

De la mateixa manera que quan un parlant diu cara, sol, lluna, arbre, té una imatge mental prototípica de cadascun d'aquests elements, si algú, referint-se a un comentari, diu: 'no m'ho empasso', és obvi que ningú pensarà que aquella persona ha ingerit alguna cosa. El llenguatge quotidià està ple de construccions metafòriques, tot i que, com a parlants, sovint no en som concients.

Si prenem l'exemple que he esmentat, ens adonarem que no es percep l'existència d'un ús metafòric a partir del pressupòsit que 'les idees són aliments', sinó que concebem aquesta expressió com un ús propi de la llengua (cf. Cuenca&Hilferty, pp. 101-102). El caràcter metafòric, però, es fa evident si tenim en compte que les entitats abstractes, com les idees, no es digereixen, almenys des d'un punt de vista fisiològic. Aquestes metàfores, que es perceben com a llenguatge literal, són expressions lingüístiques constituïdes sobre la base d'estructures metafòriques (en el cas que comentàvem, les idees corresponen als aliments, és a dir, es projecten uns conceptes des d'un domini conceptual 'les idees' [domini origen] a un altre domini conceptual 'els aliments' [domini destí]). Així, l'existència d'aquesta i d'altres metàfores convencionals (p. ex. 'em costa pair tanta informació' on digerir l'aliment correspon a comprendre una idea, 'em bull el cap', on coure un aliment a un nivell molt alt de temperatura correspon a percebre un nombre elevat d'informació, etc.) no ens resulten alienes, atès que fonamenten les seves arrels en les nostres experiències quotidianes. Aquestes expressions metafòriques convencionals formen part d'un sistema coherent que impregna la llengua i, per tant, no són expressions arbitràries sense cap motivació.

Però, per què no percebem anàlogament una construcció brossiana, com 'velles inflades es transformen en arbre', si és una expressió lingüística constituïda també a partir d'un procés metafòric?

Possiblement perquè no és una metàfora convencional sinó que es tracta d'una metàfora de creació. Davant el text brossià, el lector ha d'interpretar les expressions metafòriques per primera vegada, atès que, per una banda, no formen part del nostre sistema conceptual quotidià (o convencional) i, per l'altra, la persona que es troba a l'altra banda del text no posseeix cap experiència prèvia que el permeti de reconèixer les correspondències entre els dos dominis que estableixen la metàfora. I és molt probable que d'aquí sorgeixin algunes de les dificultats a l'hora d'abordar el discurs escènic de Brossa.

Les metàfores poètiques o de creació[3], a diferència de les convencionals, són processos conceptuals que els poetes exploten a partir de mecanismes lingüístics similars. Ara bé, els escriptors, com a creadors de la llengua, en fan un ús diferent: activen les mateixes expressions lingüístiques però les fan extensives a altres camps semàntics (cf. Lakoff&Johnson 1980: cap. 11):


The study of novel, creative or literary metonymic or metaphorical expressions can be seen as an extension of the study of conventional everyday language because writers basically make use of the conventional metonymies and metaphors used in everyday language to elaborate and activate them in new linguistic expressions (Lakoff&Turner 1989: 67-69; Lakoff 1993: 203/210).


En la metàfora del llenguatge quotidià no s'aprofiten tots els elements possibles que conté un determinat domini origen[4]. Això constitueix una de les diferències fonamentals entre el llenguatge quotidià i el literari. La principal distinció rau en què el llenguatge literari té una gran capacitat d'incorporar metàfores, i altres figures, no convencionalitzades, cosa que no succeeix en el llenguatge quotidià (Cuenca&Hilferty 1999: 103; Lakoff&Johnson 1980: cap. 11).

Convé tenir en compte, però, que tot i que el llenguatge de Brossa s'hauria d'encabir dins el marc global del llenguatge de creació, té unes especificitats pròpies que el separen del discurs literari tradicional. El discurs brossià es regeix per uns altres paràmetres que l'acosten sovint a les tècniques d'escriptura surrealista, tret que es reflecteix en la construcció de les estructures metafòriques, en la combinació inusual dels sintagmes i en el joc lingüístic que ens ofereix en les seves propostes escèniques.
1.2. Metàfora conceptual i metàfora d'imatge
Per a l'anàlisi dels processos metafòrics em baso en els pressupòsits de la lingüística cognitiva, sobretot en els establerts per Lakoff i Johnson (1980, 1987) a propòsit d'aquest fenomen.

Segons els paràmetres establerts per Lakoff (1987), es poden distingir dos tipus diferents de metàfores: conceptual i d'imatge. Una metàfora conceptual, segons Lakoff, és un esquema abstracte que adquireix sentit en el moment en què es projecten les correspondències entre el domini d'origen[5] (DO) i el domini de destí. (DD). El concepte de 'projecció' (en mapping) és fonamental per a establir les correspondències entre els dos dominis (Cuenca&Hilferty 1999: 102). Així, per exemple l'ús del mot cap per a designar la 'persona que ocupa un lloc de preferència, que presideix o que té els altres a la seves ordres, capitost' es basa en una metàfora conceptual fonamentada en el concepte de jerarquia. Les característiques del DO (el cap com a òrgan que ocupa la part superior del cos humà) es projecten en el DD (nivell més alt en una organització -> cf. Alsina&Cuadrado 2000).

Les metàfores d'imatge, a diferència de les conceptuals, són metàfores concretes que projecten l'estructura esquemàtica d'una imatge sobre la d'una altra. Mentre que una metàfora conceptual proporciona un patró per a un sistema determinat d'expressions metafòriques, una metàfora d'imatge, és, segons Lakoff (1987), una expressió metafòrica 'única', basada en una imatge més aviat visual (p. ex: 'Itàlia és una bota' on la forma global d'una bota [DO] es projecta sobre la forma global de la península Itàlica [DD]). És a dir, cada imatge esquemàtica té, en virtut de la seva organització interna, la seva pròpia lògica (Cuenca&Hilfery 1999: 108).

La meva intenció és, doncs, posar a prova aquestes idees posant-les davant per davant les construccions brossianes. Des d'aquest punt de vista cognitiu, analitzaré els processos conceptuals que sostenen el desenvolupament dels sentits metafòrics dels mots que corresponen al camp semàntic del cos humà.
2. Anàlisi dels processos metafòrics
L'anàlisi que presento en aquesta comunicació té com a objectiu oferir una síntesi de l'estudi global de les metàfores en el discurs brossià. Aquesta mostra esdevindrà representativa del que resultarà en l'estudi del corpus teatral sencer de Brossa, que serà l'objectiu d'un estudi molt més complex que presentaré més endavant com un dels capítols de la meva tesi doctoral.

Perquè aquesta mostra fos prou representativa he pres com a corpus sis peces escèniques que abasten tot el cicle productiu del teatre brossià. La primera que podem veure és Quiriquibú 1945, que s'integra en la primera etapa literària del poeta. Segueix Ahmosis 1947, que ja pertany a la segona etapa, així com també Missal de Caragat, que data de l'any 1950. De la tercera etapa he seleccionat Cortina de muralles de l'any 1951, i de la quarta he triat, en primer lloc, El sabater, de l'any 1957 i, per últim, Cavall al fons 1962, que gairebé se situa en el tancament del cicle teatral del poeta. En aquestes peces són molt nombrosos els processos metafòrics que es poden documentar. Els diàlegs estan impregnats tant d'usos figurats, propis d'un ús convencional de la llengua, com de metàfores imaginatives, fruit de la creativitat associativa de Brossa.

He acotat el camp d'estudi a les metàfores que giren al voltant dels mots que designen elements relacionats amb l'home i als mots que designen elements naturals, tenint en compte que, com he pogut comprovar a partir de l'estudi lèxic que estic duent a terme, aquests dominis conceptuals tenen una incidència molt rellevant en el corpus lèxic brossià (que ara no em puc entretenir a comentar, per als resultats us remeto a Cuadrado a). Posteriorment he observat els contextos d'ús (concordances[6]) de cadascun d'aquests substantius que integren aquests dos dominis, cosa que m'ha permès de visualitzar les estructures metafòriques que s'hi relacionen sense haver de rellegir el text. També vull assenyalar que per qüestió d'espai els exemples que comento a continuació són el resultat d'una selecció d'algunes de les estructures brossianes més representatives pel que fa al tractament d'aquests fenòmens.

Com a resultat de l'anàlisi dels sentits metafòrics examinats, he arribat a la conclusió que, per al camp semàntic analitzat (vegeu nota 3), aquests significats s'han desenvolupat a partir d'un nombre de processos conceptuals diversos, que són els següents:
2.1. Metàfores d'imatge
Aquestes metàfores es basen en la imatge visual d'una entitat, de manera que projecten l'estructura esquemàtica d'una imatge sobre la d'una altra. És a dir, aquest tipus metafòric té raó de ser a partir de l'emparellament de la imatge esquemàtica d'un domini origen amb un domini destí. S'estableixen, per tant, correspondències entre facetes perceptives del domini origen i del domini destí (Cuenca&Hilferty 1999: 105). En aquest tipus de metàfores hem trobat els següents subtipus:

a. Les que parteixen d'un subjecte inanimat com a domini d'origen per arribar al cos humà com a domini de destí. Es projecten les característiques que defineixen el cos humà a diferents elements naturals. Així s'ha generat, per exemple, un nou sentit del mot arbre, que és vist com un cos, les branques del qual corresponen a les extremitats superior del cos humà.

AMO: (...) els arbres tenen tres mans. "Ringo mitjum sacabú niro nanga" (Sa1)

Figura 1. Representació de la metàfora d'imatge 2.1a. DO: element natural: arbre -> branques DD: cos humà -> mans

b. Les metàfores que prenent com a domini d'origen [DO] un element natural (cel, terra, lluna, sol) prenen com a domini de destí [DD] una entitat física (cobertor, cistella, tronc, poma, respectivament):

EMPLEADA: El cel és el cobertor de la terra (Co1)
EMPLEADA: La terra és una gran cistella verda (Co2)
EMPLEADA: També la lluna és un arbre de tronc molt llarg (Co3)
EMPLEADA: Digues: de quin arbre el sol és poma? (Co4)

Figura 2. Representació de les metàfores d'imatges 2.1b. DO -> entitat abstracta: cel (Co1), terra (Co2), lluna (Co3), galàxia -> sol (Co4) i DD -> entitat física: cobertor (Co1), cistella (Co2), tronc (Co3), arbre -> fruit (Co4)

En tots aquests casos es projecten les característiques d'un domini cognitiu a un altre. Així, per exemple, la lluna és vista com un tronc, les extremitats de la qual corresponen a les branques de l'arbre; el cel és vist com un cobertor i la terra com una cistella, atenent, respectivament a la seva imatge composicional.

Cal tenir en compte també que el sentit documentat en les obres lexicogràfiques catalanes per als mots tractats coincideix amb el significat que Brossa vol transmetre a partir dels processos metafòrics, tot i que només s'activen algunes parts conceptuals. Així un cobertor que és descrit com 'peça de drap, de tela, de pell, etc, que hom estén sobre alguna cosa per cobrir-la o perquè faci més goig', s'ajusta amb el sentit que Brossa revesteix per al mot cel. O bé el significat de cistella: 'recipient portàtil fet de vímets, de joncs, etc, entreteixits, generalment de base oval, amb tapadora o sense, i amb una nansa (a vegades dues) semicircular travessera a la meitat de la seva llargària', del qual Brossa n'activa només una part conceptual -que és la que posa èmfasi en la fragmentació de teixits vegetals que constitueixen una cistella per analogia amb l'heterogeneïtat d'elements de què es composa la terra-, per a projectar les correspondències entre un domini (DO: terra) i un altre (DD: cistella).
2.2. Metàfores conceptuals
Aquest procés metafòric resulta més productiu que l'anterior en la creació de nous sentits. Vegem els subprocessos que es poden distingir:

a. Les metàfores que, fonamentant-se en el concepte del temps, parteixen del cos humà [DO] com a domini d'origen per arribar a un domini de destí que és un element natural [DD], atès que s'estableix una analogia de correspondències entre una i altra entitat a partir del pas del temps (cf. Lakoff&Turner 1989 -> people are plants).

EMPLEADA: De nit, velles inflades es transformen en arbre (Co5)
DONA: Som arbres vells, però la nostra fusta és insubstituïble. (Co6)

b. Les metàfores que parteixen d'una entitat abstracta com a domini d'origen per arribar al cos humà com a domini de destí basant-se en el concepte d'eterització[7]. Es projecten les característiques que defineixen el cos humà a un element abstracte. Així, l'ànima [DO] és vista com una estructura humana sense peus [DD], cosa que posa èmfasi en el caràcter eteri i levitatiu que suggereix aquest element.

DONA: L'ànima no té peus (....) (Co7)

c. Les que parteixen d'una subjecte inanimat com a domini d'origen per arribar al cos humà com a domini de destí. Es projecten les característiques que defineixen el cos humà [DD] a un element natural que, en aquest cas, es concreta en un sol i un arbre [DO]. Es tracta de diferents expressions lingüístiques que corresponen a un mateix procés metafòric: es projecten característiques humanes a subjectes inanimats.

DONA; (...) però el sol té una mà d'or (Co8)
EMPLEADA: (...) Cada arbre té la seva veu particular (Co9)
PASTOR: A...a...aquell arbre prou veig que s'ennegreix els ulls i se'ls allarga (Q1)

d. Les metàfores que parteixen d'una entitat abstracta per a arribar a una entitat física fonamentant-se en el concepte de funció que aquesta du a terme. Amb aquest objectiu s'utilitza el verb contaminar amb un ús figurat, atenent a l'efecte que produeix. Des d'un punt de vista estrictament lexicogràfic, el verb contaminar ('impurificar, corrompre per contacte') regeix un objecte directe físic, mentre que en aquestes construccions l'acció recau en una entitat abstracta (es poden contaminar les aigües, els pinsos, però no els caràcters).

VELL: (...) Abans la gent no era com és ara; però els caràcters es contaminen (Sa2)
CELEBRANT: Per què el vostre pensament es contamina de ruìna fina a tant que de vegades arriba a tapar el sol? (Mis1)

El verb contaminar té implícita una connotació negativa, que en relacionar-se amb el substantiu neutre 'caràcter' fa que aquesta darrera unitat adquireixi un sentit negatiu, que evidentment no preveu, en cap cas, el diccionari. El poeta explota literàriament els usos habituals dels mots per crear nous efectes semàntics.

Un altre cas molt il·lustratiu el trobem en la construcció [AMO] 'expressar la lluna amb els dits' (Sa3). Si agafem el diccionari, veurem que el verb expressar apareix definit així: 'manifestar (el pensament, el sentiment) amb la paraula, actitud o qualsevol altre signe exterior'; és a dir, el que s'expressa sempre és una cosa abstracta, una idea, un pensament. En canvi, Brossa expressa la lluna fent formes amb els dits. I aquest és un dels recursos fonamentals en la seva obra. Brossa força la llengua, juga amb sentits totalment imprevisibles, en un desig d'acostament directe a la realitat. D'aquí que -com hem vist en l'exemple interior- insisteixi tant en l'aspecte visual de les coses.

Paral·lelament en la metàfora següent: [AMANT] Deixa que la nit arrenqui el bosc (Sa4), el verb arrencar requereix un subjecte animat. El procés metafòric sorgeix quan es projecten les correspondències entre un i altre domini a partir de l'efecte que produeix el DD: quan s'arrenca una cosa desapareix, anàlogament el bosc queda ocult quan apareix la nit.

Les expressions metafòriques següents reprodueixen, com en el cas anterior, un mateix esquema conceptual: s'atribueixen característiques humanes a elements naturals. Els verbs reposar, expulsar, dormir i aliar-se requereixen de subjectes animats que són els que han de dur a terme les accions, en canvi, Brossa fa recaure en l'arbre, el sol i la lluna l'animació d'aquestes activitats (cf. Cuadrado 2000b).

HOME: (...) l'arbre del món reposa en la seva nit maternal (Co10)
DONA: Però el el sol expulsa la nit (Co11)
DONA: De nit, el sol dorm en una pomera (Co12)
DONA: El sol i la lluna s'alien per empènyer-me a l'acció. (Co13)
CLOWN: El sol ens governa (Q2)
CELEBRANT: Astres fets brasa van caçant, i així es maten els uns als altres. (Mis2)
CELEBRANT: Sota el firmament, vent de tempesta acosta sol i lluna (Mis3)


e. Les metàfores que parteixen d'un element natural per arribar a una entitat abstracta basant-se en el símbol que evoca aquest element. En aquest cas, la metàfora arrenca del concepte de serp per arribar al concepte de malícia a partir del símbol verinós que evoca tradicionalment la serp. Cal tenir en compte que aquesta construcció conté un doble procés conceptual que s'ha constituït a partir de la suma d'una metàfora i metonímia, tot i que es fa difícil de reconèixer quin dels dos processos ha precedit l'altre (serp per malícia [MtC] + part de l'ull visible per tot l'òrgan [Mtn]: el tot per la part, que correspon a l'ús lexicogràfic: 'part visible d'aquest òrgan a la cara').

HOME: No espiïs la serp dels seus ulls (Co14)

Figura 3. Representació de la metàfora conceptual 2.2e. MtC: DD serp -> DO símbol i Mtn PR: ull -> ZA: part visible de l'ull


3. Conclusions

Les metàfores del llenguatge quotidià (convencionals) les entenem perquè tenen lloc dins un sistema conceptual acceptat convencionalment per la nostra comunitat lingüística. Així, per exemple una expressió lingüística com 'els preus han pujat el mes d'abril' només té raó de ser en tant que en el nostre domini de referència s'ha interioritzat el procés metafòric 'dalt és més, baix és menys'. Paral·lelament, el discurs que Brossa construeix en el teatre funciona si el contextualitzem dins el seu sistema conceptual. Les metàfores brossianes com a metàfores de creació adquireixen sentit en el domini ontològic que el poeta ha creat per a la seva poesia. Brossa força els usos habituals dels mots per a crear nous efectes totalment imprevisibles i és aquí on recau la creativitat lèxica del seu discurs. Ara bé, aquestes construccions metafòriques seran difícilment interpretables, si pretenem descodificar-les prenent com a referent el nostre sistema de referència convencional.

Així, doncs, tot i que estem davant d'una mateixa estratègia discursiva, que és percebre la metàfora com un procés en què s'entén un domini d'experiència en termes d'un altre, en el discurs brossià es poden entreveure clarament dos tipus de processos metafòrics[8].En un primer grup es poden incloure les metàfores quotidianes. És a dir, aquells usos figurats dels mots que mantenen, però, un fort arrelament amb el seu sentit literal. A aquest grup pertanyen construccions com ara: els caràcters es contaminen, la lluna i el sol s'alien, no espiïs la serp dels seus ulls, etc. Com es pot comprovar, totes elles són fàcilment identificables des d'ún ús convencional del llenguatge.

En el segon grup s'apleguen les metàfores imaginatives, que són les que tenen un pes més rellevant en el conjunt escènic. En aquest nivell, les paraules perden la seva base semàntica original i n'adquireixen una de nova que concorda amb la recreació conceptual brossiana. Aquest tret característic del discurs poètic coincideix amb els plantejaments surrealistes de reinventar els objectes. Efectivament, com explica Terry "és així que els surrealistes parlen del llenguatge com d'una força capaç de canviar el món i tot suprimint els papers convencionals i les propietat acceptades dels objectes, es dediquen a inventar objectes nous i, al mateix temps, a veure l'objecte per primera vegada (1977: 10)". D'aquí, la importància que donen a l'aspecte visual de les coses: segons la frase de Bréton, el fi de qualsevol activitat artística és "fer veure" i això és el que aconsegueix Brossa en el seu discurs lingüístic.

És evident que les regles del llenguatge han canviat. Brossa recrea tot un sistema conceptual on explota els recursos metafòrics que té a l'abast i activa parts conceptuals no utilitzades fins ara en el llenguatge convencional. Els mots perden tot contacte amb el sentit que mantenen en el llenguatge general. Ara, res és el que sembla: els subjectes inanimats adquireixen qualitats pròpies d'éssers animats ([DONA:] La nit és una vaca nocturna [Co], [DONA:] L'ànima no té peus però el sol té una mà d'or [Co], els arbres tenen tres mans [Sa], cada arbre té la seva veu particular [Co], [SABATER]: (...) aquell murmuri del vent i l'aigua s'havien tornat germans meus [Sa], AMO: L'aigua de la lluna té el cavall? [Sa], entre d'altres); els subjectes animats es transformen en subjectes inanimats ([EMPLEADA:] De nit, velles inflades es transformen en arbre [Co], [MINISTRE]: humà entre els arbres, amb fum cobriré el vent [Mis1], [MINISTRE]: sé que em projecto en les roques del desert [Mis2], DONA: (...) Ell és el cel; el cavall, el sol; jo sóc l'aurora. (Co), AMO: (...) Galls i cavalls dins el sol; bous i muntanyes dins la lluna [Sa]), i les entitats abstractes prenen qualitats pròpies d'entitats físiques ([DONA:] l'ànima no té peus, [EMPLEADA:] La teva ànima és àguila encesa que ha de cremar per ella mateixa [Co], [DONA:] Quan el sol desapareix a l'aigua, es converteix en una canya [Co]).

El processos metafòrics que projecten correspondències entre elements naturals i el cos humà són, com hem pogut veure, els més productius. L'adopció de nous sentits per a les parts del cos posa de manifest la centralitat del cos humà en la concepció del món. Així, gairebé totes les metàfores es fonamenten en un procés de correspondències entre aquests dos dominis que es tradueix en un itinerari metafòric bidireccional: el trasllat d'una part del cos humà a una part anàloga en els elements naturals i a l'inrevés. DO (cos humà) -> DD (elements naturals) i DO (elements naturals) -> DD (cos humà).

En aquests exemples s'entreveu de nou una costant en la poètica brossiana: el desig d'acostament a l'essència dels conceptes mitjançant la reinterpretació semàntica dels mots. És possible que la incidència metafòrica al voltant d'aquests dos eixos conceptuals tingui alguna cosa a veure amb la forta empremta que la filosofia zen va deixar en Brossa. La base del zen es fonamenta en la fusió dels conceptes amb l'experiència que rebem en percebre'ls (cf. El lenguaje del zen, p. 30: "la esencia del zen es el despertar. Por eso no se habla del zen sino que se experimenta (...)" Thich Nhat Hanh 1978). De la mateixa manera, Brossa parteix de l'experiència que percep del conceptes per a projectar les analogies entre el domini natural i el domini humà.

És prou sabut que en el llenguatge brossià es barreja la tradició i la modernitat. Brossa pren com a base el llenguatge quotidia però el reinventa. Els mots pateixen un procés de desarrelament semàntic en el qual perden el seu sentit primari. En aquest procés els objectes quotidians canvien d'identitat, les entitats abstractes prenen dimensions humanes i les correspondències entre subjectes animats i inanimats són constants, fet que proporciona un ritme màgic al discurs escènic. A l'hora d'abastar el discurs brossià hem de partir d'una perspectiva diferent de la que ens ofereix la comprensió convencional. La clau de volta ens l'ofereix el mateix discurs escènic. La comprensió ha pres també un altre sentit.

EMPLEADA: "Sí. No redueixo els signes del pensament a una anotació seca, a això que aquestes en diuen avui "comprendre". Ells comprenen que ells comprenen que comprenen. Tot per rutina." (Co)



Bibliografia :

ALSINA KEITH, Victòria i CUADRADO CAMPS, Sandra. "Lexicografía y lingüística cognitiva: lexicalización de metáforas y metonimias". IV Congreso de Lingüística General: Cadiz (futura publicació a les actes del Col·loqui).

BORDONS, Glòria. Introducció a la poesia de Joan Brossa. Barcelona: Edicions 62, 1988.

BORDONS, Glòria. "Estudi introductori". Poesia i prosa de Joan Brossa. València: Edicions 3 i 4, 1995.

BRETON, Andre. La escritura surrealista. Madrid: Guadarrama, 1976.

BROSSA, Joan. Teatre complet. Poesia Escènica (1945-1954) Vol. I. Barcelona: Edicions 62, 1975.

BROSSA, Joan. Teatre complet. Poesia Escènica (1955-1958) Vol. II. Edicions 62: Barcelona, 1975.

BROSSA, Joan. Teatre complet. Poesia Escènica (1958-1962) Vol. III. Barcelona: Edicions 62, 1975.

CUADRADO CAMPS, Sandra."Algunes consideracions semàntiques a partir d'un estudi lèxic de Joan Brossa." De viva veu. Beiträge zur katalanischen Literatur/Estudis de literatura catalana, Deutscher Katalanistentag. Freiburg im Breisgau 1998: Titz, 2000a.

CUADRADO CAMPS, Sandra. "Creativitat lèxica i avaluació lexicogràfica: contrastos entre el diccionari de Pompeu Fabra i el lèxic de Joan Brossa." La Lingüística de Pompeu Fabra. Vol. II Alacant: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; [Barcelona] Universitat Rovira i Virgili, 2000b.

CUENCA, M.J. y HILFERTY, J. Introducción a la lingüística cognitiva, Barcelona: Ariel, 1999.

FÀBREGAS, Xavier. "Introducció al teatre de Joan Brossa". Teatre complet. Poesia Escènica (1945-1954) Vol. I. Barcelona: Edicions 62, 1973.

GDLC : Gran Diccionari de la llengua catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1998.

GIMFERRER, Pere. "Temes i procediments de la poesia de Joan Brossa", en: Estudios Escenicos. Cuadernos de investigación teatral. Barcelona: Diputació provincial de Barcelona, 1972.

JOHNSON, M. The Body in the Mind: the bodily basis of meaning, imagination and reason, Chicago: University of Chicago Press, 1987.

LAKOFF, G. (1987): Women, Fire and Dangerous Things: what categories reveal about the mind. [Chicago]: University of Chicago Press, 1987.

LAKOFF, G. y JOHNSON, M. Metaphors We Live By. [Chicago]: University of Chicago Press, 1980.

LAKOFF, George y TURNER, Mark. More than cool reason: a field guide to poetic metaphor. [Chicago]: University of Chicago Press, 1989.

MEER, Geart van der. "Metaphors and Dictionaries: The Morass of Meaning, or How to Get Two Ideas for One". International Journal of Lexicography, 12, 3 (1999) [Oxford]: Oxford University Press, pp. 195-208.

NHAT HANH, Thich. Claves del zen. Salamanca: Ediciones Sigueme, 1978. cf. Las cosas y los conceptos, pp. 24-30.

ODGEN C.K. RICHARDS I.A. The meaning of meaning: a study of the influence of language upon though and of the science of symbolism. London, 1927.

RAND, David. Concorder. Concordance software for the Macintosh. Centre de Recherches Mathématiques. [Montréal]: Université de Montréal, 1995.

TERRY, Arthur. Pròleg a Poemes de seny i cabell de Joan Brossa. Barcelona: Ariel, 1977.

TERRY, Arthur. Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Barcelona: Edicions 62, 1991.

TURNER, M. Reading minds: the study of English in the age of cognitive science, Princeton, N.J: Princeton University Press, 1991.

VIANA, Amadeu. "Joan Brossa: Idees verdes incolores dormen furiosament. El significat del teatre?". Barcelona: Revista Anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura 11 (2000).



Enllaços relacionats:

Links to University Linguistic Pages:
http://www.geocities.com/CollegePark/3920/links.htm
The VIRTUAL LIBRARY - Linguistics:
http://www.emich.edu/#linguist/www_ul
The WEB concordances:
http://www.dundee.ac.uk/english/wics/wics.htm
Enllaç interessant a estudis sobre lingüística cognitiva:
http://www.um.es/~lincoing
Avantguarda a Catalunya:
http://www.xtec.es/~rsalvo/
[ Data de publicació : maig de 2001]


SUMARI
0.Introducció
1.La metàfora en la lingüística cognitiva
1.1Metàfora convencional i metàfora de creació
1.2Metàfora conceptual i metàfora d'imatge
2.Anàlisi dels processos metafòrics
2.1Metàfores d'imatge
2.2Metàfores conceptuals
3.Conclusions


Nota *:

El treball que presento en aquesta comunicació s'integra en un projecte més ampli que presentaré com a tesi doctoral i que té com a objectiu l'anàlisi lèxica del corpus escènic de Joan Brossa.
Nota 1:

A partir d'ara quan esmenti alguna d'aquestes obres m'hi referiré amb les abreviatures següents: Quiriquibú: Q; Ahmosis: Ah; Missal de Caragat: Mis; Cortina de muralles: Co; El sabater: Sa; Cavall al fons: Cav.
Nota 2:

Un dels resultats que he obtingut de l'anàlisi lèxica realitzada és que el 45% de categories lèxiques que constitueixen el corpus escènic són substantius que s'articulen al voltant de dos camps semàntics concrets, que, precisament, coincideixen amb els que Glòria Bordons va establir per a la poesia en la seva tesi doctoral (BORDONS: 1988, 151 i ss.). Al llarg de l'obra de Brossa apareixen tota una sèrie de mots-clau amb una empremta simbòlica molt forta que arrosseguen el pes semàntic de tota la poètica. Així, gairebé tots els mots pertanyen a un d'aquests dos camps: el primer el constitueixen els elements o objectes relacionats amb l'home: mà, home, ull, dona, vida, braç, peu, muller, cara, sabata, senyora, trapezista, criat, esquena, mare, desig, amor, coll, mirada, gent, ministre, vella, casa, llibre, paraula, barret, màscara, por i mort. I, el segon, els mots que designen elements relacionats amb la natura: dia, terra, nit, firmament, muntanya, lluna, sol, hora, temps, arbre, força, pedra, aigua, cavall, foc, camí, déu, llum, roca, silenci, món, llop, vent, cel, or, bosc, flor, llamp i ocell. Alhora cal assenyalar que de tots els substantius que constitueixen el corpus lèxic analitzat (constituït a partir de les peces escèniques esmentades en la nota anterior), el que té un índex de frequència més elevat és el substantiu , que s'ha pogut documentar en 77 ocurrències (resultat de comptabilitzar el nombre de vegades que un lema apareix en el text). És molt interessant que aquest sigui precisament el mot més reincident en aquest corpus lèxic, tenint en compte la gran influència que té en Brossa l'art de la prestidigitació i el món de la màgia, on els jocs de mans són la base fonamental. Això justifica el fet que les peces escèniques del poeta tinguin un efecte lingüístic tan visual. Com comenta X. Fàbregas (1973: 30) la metamorfosi és al fons del concepte que Brossa posseeix de la realitat circumdant; per això, Brossa veu en la prestidigitació i el transformisme, on és el mateix actor qui es prestidigita, una forma lúdica i, tanmateix, autèntica d'intuir la veritat de les coses (cf. Cuadrado 2000a).
Nota 3:

Com assenyalen Lakoff&Johnson (1980: 93), aquestes metàfores també anomenades imaginatives (o no literals) són metàfores que no s'utilitzen per a estructurar part del nostre sistema conceptual, sinó que es tracta d'una nova manera de pensar en alguna cosa (...). Cadascuna d'aquestes subespècies se situa fora de la part utilitzada d'un concepte metafòric que estructura el nostre sistema conceptual normal.
Nota 4:

Aquestes expressions com tota la resta de paraules i expressions lexicalitzades del nostre llenguatge es fixen per convenció. Així, en un expressió com 'el peu de la muntanya', és un exemple de concepte metafòric en què només s'activa una part del concepte, tenint en compte que en el discurs habitual no parlem del cap, els troncs, les espatlles de la muntanya, tot i que, segons els contextos, podria resultar possible construir expressions lingüístiques noves, basades en aquestes parts no utilitzades. (cf. Lakoff&Johnson (1980: 94). I això, precisament, és el que construeix Brossa en el seu discurs: explota els recursos metafòrics per a activar parts conceptuals (sovint aparentment desconnectades) no utilitzades en el llenguatge convencional.
Nota 5:

A partir d'ara quan esmenti aquest terme, domini d'origen, o el terme relacionat domini de destí m'hi referiré amb les abreviatures següents DO i DD, respectivament. Utilitzo també altres abreviatures que fan referència als termes següents: Mtn -> metonímia, MtC -> metàfora conceptual, MtI -> metàfora d'imatge, PR -> punt de referència i ZA -> zona activa.
Nota 6:

El programa que he utilitzat per fer aquest estudi (RAND: Concorder) permet de seleccionar un mot determinat i observar quins són tots els seus contextos d'ús. Les concordances resultants ofereixen la possibilitat de visualitzar i comprovar d'una manera molt directa quines són les combinacions de mots més freqüents, alhora que resulten extremament interessants per establir d'una manera objectiva quines són les imatges més usuals en la producció teatral del poeta, cosa que resultaria totalment impensable des d'altres vies d'estudi. Mitjançant l'anàlisi de les concordances de les unitats semànticament plenes es poden descobrir tots els seus possibles significats i sobretot quina és la visió del món que Brossa ha volgut reflectir a través del llenguatge.
Nota 7:

Eterització: 'acció d'eteritzar' -> Eteritzar: 'sotmetre a l'acció de l'èter' -> Èter: 'substància fluida, d'existència hipotètica, que hom suposava en repòs absolut omplint tot l'espai i a la qual hom atorgava propietats contradictòries: subtilitat, imponderabilitat, elasticitat, etc.' (GDLC).
Nota 8:

Voldria apuntar que tant un tipus de metàfora com l'altre (és a dir, metàfora convencional -> llenguatge quotidià i metàfora imaginativa -> llenguatge de creació) tenen lloc en l'estadi B de les tres fases de metaforització que descriu van der Meer (1999: 203). Segons assenyala, no tots els mots que pateixen un procés metafòric es troben en un mateix estadi de creació lèxica. Per aquest motiu, distingeix aquests tres estadis en la constitució d'aquests fenòmens lingüístics:

A.sentit literal,
B.sentit literal, però a continuació transferència metafòrica amb la seva interpretació; l'associació amb el sentit literal (original) és rellevant i forta;
C.desmetaforització total: sorgeix un nou sentit totalment independent, que va acompanyat de la pèrdua d'associació rellevant amb el sentit literal (original).