Journal of Catalan Studies/Revista Internacional de Catalanisme


[Ressenyes / Reviews]

Polifonia de la subversi. La veu collectiva de Vicent Andrs Estells
portada.jpg




KEOWN, Dominic, Polifonia de la subversi. La veu collectiva de Vicent Andrs Estells, "Arguments", 10, Tndem Edicions, Valncia, 2000, 182 p., ISBN: 84-8131-318-1.
Albert Garcia i Hernndez
Consell de redacci d'Acheronta.org i Ausias.net Valncia
albert.garcia@wanadoo.es

Si el ttol del treball de Dominic Keown denota una gran bellesa rizomtica, cap a la diversitat des d'un sol concepte, el subttol "La veu collectiva de Vicent Andrs Estells" sembla fer un cam de tornada, gaireb centrpet, que ens pot inquietar: de quin collectiu es tracta susceptible, primer, de parlar amb una sola veu i, segon, amb la veu del poeta de Burjassot. Qestions, si ms no, que ja animen la lectura del llibre.

La segona sorpresa -desprs parlarem de la primera- s descobrir que, si b el treball est dirigit a la producci literria d'Estells, ofereix alhora un material interesantssim al voltant d'uns altres poetes entre els quals, personalment, destacaria el referent a Salvador Espriu i totes les reflexions sobre l'exili.

La tercera sorpresa s la lectura latent dels poetes esmentats que es pot fer des d'una perspectiva temtica, essent el tractament de l'amor un dels principals; encara que jo m'inclinaria ms a dir-ho aix: el tractament de la dona des "d'un" amor. Si el treball de Dominic Keown ens mostra els diferents escrits d'Ausis March, Salvat-Papasseit, Estells, i apunta la subversi del llenguatge d'aquest darrer respecte dels anteriors, sobretot del primer, hom no pot evitar evocar un altre parallelisme: la subversi de Georges Brassens respecte de Franois Villon on, s una opini personal, crec que tant l'amor, com la dona, com la poesia ixen ms inclumes. Hi ha referncies a l'amor corts que el lector pot ampliar amb els treballs sobre el "Das Ding" de Jacques Lacan.

I ms sorpreses que una ressenya no pot abastar. Des de la destillaci d'un humor elegant que l'autor hi degoteja amb discreci, cosa que cal agrair des d'aquesta terra sorneguera quan no directament grollera, fins a all que podrem anomenar la preciosa joia (amb el seu doble sentit) que comporta tenir a l'abast una lectura comparativa de la manera d'escriure uns mateixos temes per part de diferents poetes. Aix ens permet anar ms enll de la interpretaci proposada per l'autor. De nou, doncs, grcies per la invitaci generosa a qualsevol tipus de reflexi -una porta inslita, ats el moment globalitzador que ens toca viure- lluny de receptes i respostes presentades com a paradigma contra el malestar i el desconcert, quan no, directament, com el darrer crit en "terceres vies".

Per la primera sorpresa ja est anunciada en les pgines inicials. Hi trobarem una perspectiva nova per a encetar aquestes qestions.

N'hi ha ms, per en subratllar dues:

  1. L'eina emprada per Keown per a presentar la seua estructura de treball: el rizoma de Guattari i Deleuze.
  2. La qesti de la creativitat plantejada a partir d'unes afirmacions de Harold Bloom.

He estat parlant de sorpreses i continuar fent-ho perqu crec que la sorpresa s l'nica possibilitat oberta a all que anomenem progrs en qualsevol camp on s'hi presenta.

Trencar les lnies que tenen en com el respir tranquillitzador d'obeir, en ltima instncia, una llei -qualsevol-, ja em sembla un pas a tenir em compte. On tothom persegueix l'objectiu consistent en el fet que les coses quadren, de la manera que siga, sempre hi ha algun element que trenca l'expectativa. De fet, s precisament una de les qestions que ms literatura ha provocat -el buit, all que no arribem a cercar per, hlas, no parem de buscar, etc.- i que cal saludar amb alegria: efectivament, l'afany d'encasellar els autors sempre troba una falta rebel al cercle organitzador.

A la pgina 10 i segents de l'obra, tothom pot trobar elements per a, si ms no, arribar a temps de frenar aquesta tendncia. Ho sent per les editorials, antologies, nous, novssims, etc., per es tracta d'una altra cosa.

Coherent amb la tesi de treball de Dominic Keown, he compartit el seu viatge, com ara cercar la comunicaci rizomtica entre els autors que cita i he comenat per tornar a Freud perqu de la seua lectura -i relectura- sempre cal esperar una sorpresa.

Ja l'any 1896, podem trobar aquest fragment dels Estudis sobre la histria: "La cadena d'associacions posseeix sempre ms de dos elements, i les escenes traumtiques no formen sries simples, com ara les perles d'un collar, sin conjunts ramificats, d'estructura arbria, car en cada nou succs actuen com a records dos o ms d'anteriors".

Aquesta cita podria incloure's dins d'all que Keown (seguint Guattari i Deleuze) posa en qesti enfront del rizoma: estructura arbria. Per, cal dir que aquesta visi va ser abandonada per Freud perqu va descobrir que "l'element causal feia diferncia en la srie", conclusi que ja suggeria arrels de les quals els autors francesos se'n podien fer servir.

Per el vell analista no era amic de conformismes i trobem ms tard, en "El deliri i els somnis" en 'Gradiva', de W. Jensen"(1906-7), un esgla ms: "el poeta obra molt justificadament en no penetrar en aquesta profunda causalitat interna i en limitar-se a romandre en la valuosa semblana que la seua subtil sensibilitat li fa percebre entre un tros de vida psquica individual i un fet allat de la histria de la humanitat."

Lectures fragmentries que ens aporten unes idees desenvolupades per Guattari, Deleuze, i, per qu no?, Keown. Llinatges rizomtics.

Per i Bloom?

En la pgina 26 del text de Keown, podem llegir: "(...) aquest comentarista -Bloom- arrib a la conclusi fascinant que l'originalitat creativa s una impossibilitat (...)". Idea antiga ben a prop d'un concepte de creaci ex nihil, s a dir, prcticament ofici de Du. Excepte alguns casos ms o menys psictics -o, simplement, delirants-, no crec que els poetes inicien el seu ofici amb pretensions tan divines.

Noms assenyalaria que la possibilitat de pensar l'originalitat creativa est, com ha estat sempre, en l'estil. All ms inconfusible, personal, intransferible, subjectiu, etc., que ens permet detectar quan emergeix una creaci. Humana, si volen, per creaci sense cap dubte. Curiosament, un home que sol apassionar-se, quasi a la manera valenciana, s a dir, que viure a l'estranger no es cap garantia, contra alguns pensaments i que ataca una pretesa manca de llibertat en ells cau en el determinisme ms ofegador del qual noms en pot concloure: "(...) en el llarg corrent potic d'Europa tot est ja dit." (item).

s probablement tot el contrari.

En la poesia, s, per, ja que estem parlant-ne, tamb en la psicoanlisi car, si fem un recorregut per la seua literatura, podem arribar a la conclusi que les niques veritables anlisis sn aquelles que van fracassar. Una prova evident, entre moltes d'altres, que el gnere hum, tot i fer la impressi d'un conjunt d'individus semblants, mostra una particularitat personalssima en la manera de ser neurtic. Heus ac, tamb, una creaci infinita: un a un. Poc futur per als intents globalitzadors, doncs.

Dominic Keown obre una perspectiva que ens invita, si ms no, a plantejar-nos les coses de sempre (el bloomi "tot ha estat dit") d'una manera diferent. Ara ja s qesti del comproms de cadasc en aquesta proposta que ens convoca.

Per exemple, continuar una de les seues tesis: l'actitud edpica dels poetes envers els seus "pares" particulars (una de les propostes ms atractives i suggeridores d'aquesta Polifonia). Actitud general o batalla personal d'Estells en cercar i cercar un estil sobre el qual l'estil d'uns altres li feia nosa ("No vull seguir. A mamar tots els versos!" No oblidem el ttol del poemari: "L'engan conech")?

El llibre de Keown tamb aporta claus d'aquest material. Cal comenar a esbrinar-les.