[Ressenyes / Reviews]

El mirall i la màscara és un títol d'allò més encertat per a un recull d'assaigs sobre l'obra literària de Carme Riera. Com recorda Luisa Cotoner en la seva introducció, l'escriptora mallorquina no solament utilitza sovint aquestes metàfores, sinó que ha dit més d'una vegada que "la literatura és un joc de miralls i de reflexos, de simulacres i de màscares" (p. 14). A més de la introducció, el llibre inclou disset reflexions crítiques sobre diferents textos de Riera, unes paraules inicials de Pere Gimferrer que sota l'epígraf de "Pròleg" prestigien el llibre (p. 7-9), i un excel·lent capítol final d'informació bibliogràfica de i sobre l'obra de Carme Riera a càrrec de Fernando Valls i Albert Lloret (p. 347-378), que té en compte tant la seva faceta de creadora com la de professora universitària, erudita i estudiosa de la literatura.

Dels disset treballs crítics, dos ja havien estat publicats en anglès en la col·lecció Moveable Margins: The Narrative Art of Carme Riera, editat per K. Glenn, M. Servodidio i M. S. Vásquez (Londres 1999). Un és el capítol d'Akiko Tsuchiya (p. 51-72) sobre Una primavera per a Domenico Guarini (1981). Amb l'ajut de Baudrillard, Tsuchiya analitza amb gran encert les relacions entre seducció i literatura, i proposa nous angles d'interpretació feminista per a la novel·la de Riera presentant-la com un text autoreflexiu que "dramatitza la naturalesa seductora del discurs literari" (p. 53), i exposa "la naturalesa patriarcal de la tradició literària occidental que dóna per fet la submissió de la dona als textos creats pels homes" (p. 58-59). L'altre és l'excel·lent assaig de Neus Carbonell (p. 261-274) sobre Dins el darrer blau (1994), la novel·la on Riera revisa part de la nostra història i problematitza aspectes del nostre present en recordar els darrers jueus cremats a la Mallorca del segle XVII. Carbonell privilegia una lectura que s'articula a partir del feminisme i el postcolonialisme, com també dels discursos postmoderns del poder que generen tant el seu exercici com la seva resistència. Carbonell indica la voluntat política de Riera de "qüestionar la barrera entre el jo i l'altre, que el jo pugui ser l'altre, que la posició lectora s'identifiqui amb els perseguits" (p. 270), i les dificultats i els guanys que comporta un exercici exemplar i complex com aquest. L'assaig de Mirella Servididio, "Navegar per Internet amb Borges i Carme Riera" (p. 179-200), ja s'havia publicat abans en Revista Hispánica Moderna (1996, p. 434-45). Es tracta d'una reflexió sobre estratègies com la intertextualitat i l'autoreflexió compartides per Borges i Riera, que, a Contra l'amor en companyia (1991), entén la literatura com a joc. Un altre dels assaigs també ha estat traduït, en aquest cas del castellà, i repescat per a aquesta edició quasi d'homenatge a Riera. És el capítol III de La búsqueda de la identidad en la obra literaria de Carme Riera (Madrid, 2000), de María Camí-Vela, sobre les estratègies tan rierianes del desdoblament, la màscara i la seducció en Qüestió d'amor propi (1988) i Joc de miralls (1989). El capítol de Sandra Schumm (p. 153-177), sobre les relacions entre gènere i llenguatge en Qüestió d'amor propi, també havia estat publicat en una revista nord-americana, Anales de la Literatura Española Contemporánea (1995, p. 199-214). Aquests cinc textos han estat inclosos per l'interès obvi que tenen i corroboren el que es desprèn de la llista d'especialistes en Riera que col·laboren en el llibre: que la seva literatura és estudiada, sobretot, a Catalunya i a Nord- Amèrica, com la de Rodoreda. En el cas de Riera també s'ha de parlar d'Alemanya, com demostren les diferents traduccions a l'alemany de la seva obra, la recepció crítica de la qual durant la dècada dels 90 és admirablement estudiada per Pilar Arnau (p. 315-345).

El procés d'edició sembla una mica precipitat: errors tipogràfics (gerundis sense t final, conjuncions perdudes) i algun oblit o imprecisió en les referències, que de vegades es donen en nota a peu de pàgina i d'altres, en llista final. Tot i que pot ser irritant, cal no exagerar-ne la importància i fixar-se en canvi en les excel·lents aportacions al cos crític de l'obra de Carme Riera que constitueixen les diferents contribucions al llibre.

Geraldine Nichols (p. 15-30) obre el foc amb una nova lectura del conte "Te deix, amor, la mar com a penyora" (1975). Nichols indica l'espai fora del patriarcat que el conte crea, però no pas llegint-lo com una història d'amor lèsbic, com s'havia fet prèviament, sinó suggerint que es pot interpretar a partir de la relació amorosa entre una mare i la seva criatura durant l'embaràs. El conte, doncs, narraria "la història amorosa primordial" (p. 23), i Nichols analitza les metàfores que reforcen aquesta interpretació: la finestra rodona com un ventre, la lluna i les seves connotacions de fertilitat, etc. Nichols encara va més enllà: utilitza un text no ficcional de Riera, Temps d'espera (1998), un diari del seu segon embaràs, com a eina hermenèutica per avalar la seva lectura. Mary S. Vásquez (p. 33-48) fa una vàlida reflexió de dos contes de Contra l'amor en companyia, "Un placebo anomenat Maria López" i "Retorn a casa", que relaciona a partir del tractament que s'hi fa dels processos de memorització i desmemorització, i de "la interacció entre les esferes nacional i personal" (p. 45). Una de les contribucions de més volada del llibre és la de Brad Epps (p. 73-95), tant pels temes que toca: el poder erosionador del temps, la precarietat de la llengua ("per 'realista' que sigui la seva presència, el castellà interromp el fluir del català […] i testimonia […] una interrupció de més envergadura històrica", p. 80), com pel nombre d'obres de Riera de què parla i per les connexions que estableix, no sols amb altres idees que viatgen pel llibre (com la voluntat política de l'escriptura de Riera, que menciona també Carbonell, o la identificació entre escriptura i gestació, que recorden Nichols, Janet Pérez i Neus Aguado), sinó també amb altres escriptors i escriptores, com Walter Benjamin o Montserrat Roig.

Francesca Bartrina fa una lectura incisiva del motiu del viatge en La primavera i en Joc de miralls. Aquest motiu adquireix una funció quasi teleològica i és analitzat com "una manera de connectar amb la pròpia subjectivitat" (p. 97) que fa possible l'escriptura, exercici que Batrina destaca en l'obra de Riera com "un alliberament vers la pròpia veritat" (p. 106). Horst Hina (p. 137-152), un dels artífexs de l'èxit de Riera a Alemanya, tracta el tema del doble en el conte "Mon semblable, mon frère" (de Contra l'amor en companyia), identificat aquí amb la pèrdua de la identitat. Hina explora intertextualment dues cites de Riera, la del conte de Juan José Millás "El pequeño cadáver de R.J." (1987) i la del text "Autorretratos" de l'argentí Ángel Bonomini (1985), on el narrador afirma que "[s]omos yo gracias a los otros" (p. 141), i ofereix una visió de la identitat basada en la interacció amb els altres i no en una suposada unitat interior. Com aquests dos textos, el conegut conte de Riera planteja "la problemàtica de la identitat del creador" (p. 142), però amb una novetat, la de la llengua, aspecte que l'escriptora tracta des d'una posició antiessencialista.

L'intel·ligent assaig de Meri Torras (p. 201-235) estudia la ironia en Contra l'amor en companyia on Riera "porta a la palestra la literatura com a institució" (p. 209). Torras fa un recorregut minuciós a través del recull que posa de manifest com funcionen les estratègies iròniques del distanciament i la dissimulació en els contes. Són particularment interessants els comentaris sobre la petja intertextual dels poetes de l'Escola de Barcelona, tan propers a la Riera lectora.

Janet Pérez (p. 275-290) i Neus Aguado (p. 291-299) llegeixen des d'angles diferents però compatibles una de les obres de Riera menys estudiades, Temps d'espera. Pérez qüestiona la denominació genèrica del llibre com a diari, afirma que té molt d'epístola (conclusió molt plausible en Riera) i repassa amb gran lucidesa la tradició autobigràfica del diari i de la representació literària de la dona embarassada. Aguado recupera la idea de la literatura associada a la gestació, present en altres capítols del volum, i estructura la seva anàlisi a partir de la relació entre cos de dona i paraula, d'extracció feminista francesa.

María Pilar Rodríguez (p. 237-259) analitza Dins el darrer blau com una metaficció historiogràfica i segueix les passes de Nichols i de l'article ja mencionat de Carbonell, que també es refereixen a la textualitat de la història, afegint-hi una sèrie d'interessants reflexions sobre la construcció de la doble identitat de jueus i mallorquins dels seus protagonistes. Un sol capítol, el de Fernando Valls (p. 301-314), parla de l'última novel·la de Riera, Cap al cel obert (2000), que tanca el breu cicle rierià de ficcions històriques sobre els jueus mallorquins i està ambientada al segle XIX, a Cuba i a Mallorca. L'article és un comentari sobre els múltiples aspectes que connecten Cap al cel obert amb l'obra anterior de Riera, des de l'ús de les cartes al joc de simulacions i a l'habilitat lingüística de l'escriptora no solament per "recrear el passat sinó [per] fer-lo versemblant als ulls del lector" (p. 302). El to entusiasta del capítol ens recorda el bon moment en què es troba la magnífica trajectòria literària de Riera.