Qui sóc i per què escric...

Pregunta doble: qui sóc i per què escric? Resposta simple: escric perquè no sé qui sóc. Palpejant a les fosques trobem la següent pregunta doble: què sóc i per qui escric? No diu per a qui sinó per qui, que és com si diguéssim per culpa de qui, però ja veurem més avall que el per qui i el per a qui tenen la mateixa resposta, en aquest cas. Anem al gra: què sóc? Sóc una resta de l'ànima de la molinera vella que en morir se li va quedar enganxada com un parrac en una branqueta del baladre que hi havia a la vora del portal i quan el van tirar a terra, el molí, aquell retall de drap blanc endut pel vent em va venir a la cara a encegar-me justament quan jo passava conduint la motoreta carraca que s'havia deixat l'Espinac jove i primer vaig estar a punt de relliscar en aquell caminet de terra d'entre aquells puigs pelats, després vaig estar a punt de redreçar la moto i al final efectivament vaig relliscar i em vaig clavar una santa patacada que no va ser res tampoc, però l'espant ja no me'l treu ningú i per això escric. El que va quedar més afectat va ser l'Espinac perquè no sé què de no sé quina peça i ell, aquella carraca, se l'estimava com si fos una cabreta que ve quan hom la crida i la pogués munyir, i per mirar d'evitar de trobar-me'l, perquè em mirava de través, vaig començar a quedar-me a casa i em dedicava a explorar els puigs pelats de l'escriptura, però no com una eina d'entreteniment sinó com una recerca del desconeixement, perquè sóc l'home llop que salta afamat cada cop que alguna cosa desconeguda li passa a l'abast de l'urpa. Sóc l'home gol entre setmana, quan no juga a futbol i li vénen idees estranyes amb forces magnètiques que desvien la pilota cap a fora: sempre el mateix maleït somni, sol davant la porteria xuto bé i quan està a punt d'entrar la pilota sola gira en angle recte i se'n va a les herbotes del camí ample, com a mínim, o fins a cal farmacèutic... i au, a buscar-la. Sóc el micropsicòleg que si t'agafa una bogeria en una milionèsima de segon te la curo abans que s'acabi i et pots passar la resta de la milionèsima pensant tranquil·lament en les musaranyes, que és una de les formes de la salut mental que encara estan permeses. Sóc el desconegut que passa pel carrer quan tothom es coneix, o a ell li sembla que tothom es coneix, tothom menys ell. Sóc un lloro que el tenen sempre en un balcó que dóna a la placeta de sota casa i es diu Darwin (el lloro). Sóc el pastor foraster que fa pasturar cabres del país i els encomana l'enyorament. I si sóc l'única pedra que casualment sobreviurà d'aquesta civilització? I si sóc la cella esquerra de l'home de les celles d'espart, l'home de l'entrepà de la guerra de la Rodoreda? Resumint, que sóc dels perduts en un mar de castanyes, dels perduts i prou, i com que els perduts potser són els únics que tenen una mínima noció de què va el festival aquest dels estels entre les branques, ho escrivim per als que saben on són, perquè som generosos i quan tenim dubtes ens agrada compartir-los. Per poder escriure aquestes coses ens fem molt petits: jo primer em faig molt petit, després, sense voler, quasi sempre recordo el noi Espinac, i després penso en un amic meu que és multiòpata i només escric frases o coses que ell les pugui entendre, que és un sistema que no falla quasi mai, però això era abans perquè el meu amic es va morir de moltes coses i puc afirmar i assegurar que tot el que jo havia escrit fins aleshores ho havia escrit per a ell i que tot el que he escrit després ho he escrit per ell. Arribat aquí ja puc contestar amb una mica més d'aire la primera pregunta (qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé.