Guerau de Liost

Olot, 1878 - Barcelona, 1933. Pseudònim literari de Jaume Bofill i Mates. Poeta, polític i periodista. Llicenciat en dret i filosofia. Ingressà a la Lliga Regionalista i a la redacció de La Veu de Catalunya, on signava sovint Puck.

Com a regidor de Barcelona combaté públicament la política lerrouxista (els seus discursos són recollits a La llengua catalana a l’Ajuntament de Barcelona, 1916). Es preocupà de l’ensenyament, dels museus i de la sanitat. En aquest període publicà una endreça a Les joventuts catalanes (1919). Membre de l’IEC (1918), fou un dels acusadors d’Eugeni d’Ors en la sessió que, de fet, el suspengué de tots els càrrecs públics (1920). Nomenat conseller de la Mancomunitat (1921-23), fou un dels fundadors d’Acció Catalana (1922) i redactor de La Publicitat. Tanmateix, per motius personals, ideològics i religiosos retornà a la Lliga (1933). Esdevingué polític per un deure cívic i patriòtic i se’l considera un dels primers oradors de la Catalunya contemporània. A part d’articles literaris, paradigma de la millor prosa, escriví molt sobre temes polítics des d’un angle d’un nacionalisme insubornable: L’altra concòrdia (1930), rèplica a Per la concòrdia (1930) de Cambó, i Una política catalanista (1933), que es publicà pòstumament.

Influït decisivament pel seu gran amic Josep Carner («sense la teva dolça companyia/ fóra enutjosa la immortalitat», va escriure Bofill), les seves primeres provatures en poesia foren, tanmateix, de caire modernista. Del mestratge carnerià li pervingué l’arrodoniment del pseudònim: el Liost (nom d’una masia del Montseny) fou completat amb Guerau, nom medievalitzant. La muntanya d’ametistes (1908) (reeditada pòstumament, revisada a fons i prologada per Carner) significà la descoberta d’un poeta del noucentisme pur: el culte a la muntanya del Montseny com a escenari on es mouen els homes, les bèsties i els éssers fantàstics (fades, paitides, follets) i on la natura pren un relleu humà, contrapunt de l’aire llòbrec i monumentalista del modernisme. Precís per l’afinament del burí i per la seva agudesa, els mots saborosos o cristal·lins, una imatgeria sovint preciosista i unes exactes observacions camperoles, etc., sobresurten d’aquest «missal o llibre d’hores de la fe montsenyenca», com el definí Carner. Xènius, al pròleg de la primera edició de l’obra, explica al·legòricament la seva teoria de l’arbitrarisme: el poeta empresona la Natura i, ja a la Ciutat, la sotmet a la nova estètica noucentista («l’alquímia de la tortura»).

En els Somnis (1913), que Alexandre Plana considerà un «llibre únic en les lletres llatines», el poeta empra el recurs de mesclar els plans històrics o de servir-se d’elements de la literatura medieval (viatge a l’infern, el bestiari) per tal de descriure, ja amb un pinzell realista, uns certs tarannàs humans.

La ciutat d’ivori (1918) representa l’urbs noucentista ideal («Barcelona, Catalunya, feta flor de civiltat»), sense estridències i mesurada, pariona de la que cantà Carner a Auques i ventalls (1914). Selvatana d’amor (1920) i Ofrena rural (1926) signifiquen una nova exaltació de la natura però menys fantasiosa i més humanitzada. Podríem dir que la influència de Francis Jammes ha substituït la de Ruskin. Els versos i les rimes, tan artitzats, tallants, expressen la seva voluntat d’elaboració i d’artifici.

Amb les Sàtires(1927), amb il·lustracions tan adients de Xavier Nogués, tot reprenent una antiga tradició satírica catalana, fustiga els vicis o exalça les virtuts dels humans sempre des d’una visió moralista. Personatges pintorescos, normals o tràgics, prenen un relleu insospitat i, talment un entomòleg o un director de teatre de putxinel·lis, es mira de la vora els homes o les dones amb ironia (de vegades «amb explosions d’ira gairebé dantesca», com escriví Jaume Bofill i Ferro) però mai amb sarcasme: el seu sòlid cristianisme i el seu esperit franciscà (féu una conferència sobre l’espiritualitat franciscana) li ho privaven. Hi ha versos intraduïbles de tan expressius i els jocs verbals i de rimes en caracteritzen la llengua i remarquen el seu virtuosisme, que de vegades pot arribar a fer difícil algun vers o alguna estrofa. Les Sàtires clericals (1978), darrera part de les Sàtires, que no volgué publicar, projecten al món eclesiàstic i eclesial les seves inquietuds i el seu rigor ètic. L’Obra poètica completa (1948, 1983) recollí, a més dels llibres coneguts i una selecció d’articles literaris, uns quants poemes inèdits, fonamentalment sobre l’amor i la mort, on s’afinen al màxim el seu do líric i el seu intimisme cristià, vibrant, i, malgrat la tendència a un cert barroquisme, cerca una expressió purificada, nua.