 |
Llucmajor, 1958
Paraula de poeta
Seria prou imprudent parlar, ara, en nom d'aquell qui va escriure alguns d'aquests poemes. Llegint-los, però, l'evidència em confirma que sempre he escrit cercant-me, que escric per fer-me, per dir-me, per escriure'm.
Que aquell nin que deia versos, que recitava poesies com un factor ritual, protocol·lari, del petit món que l'envoltava, ha conservat la idea de l'oralitat com un factor que sense exhaurir la poesia, n'és una referència essencial, genètica. I també l'evidència de la poesia com un dir que ha d'estar de part dels altres, mostrant el món, anomenant-lo, conferint-li sentit ( la profecia del present de Bonet, el mirall vora el camí de Brossa ). La poesia, així, com a recerca, desvelament, construcció de veritats de la veritat humana del món.
Una feina per la qual la matèria primera només es pot cercar a través del filtre de la pròpia consciència d'esser que existeix, de l'humà concret que sóm i tastam, laberíntic, entre la memòria i la fugacitat dels moments. I, això, posant a prova el llenguatge, sotmetent-lo a una violència codificada, en relació a una tradició, per forçar-lo a mostrar o provocar allò que no pot ésser dit, fer-ne mecanismes de paraules, artefactes portadors d'una veritat, formes que mostren, que aturen la vibració d'un moment, un eco, una correspondència. I una mica de joc, i així successivament...
—I, tu, què li demanes a un poema?
—... No vull que em conti la vida del seu autor, és la meva vida que vull que em conti. Que m'encomani com un calfred de llum, com un flash durant el qual alguna cosa de la meva vida sembli nova, més evident i clara i intensa. Alguna cosa que tengui a veure amb el més secret, íntim i essencial de mi mateix, amb allò que sovint no té paraules per parlar-ne... .
Però, ara, precisament, amb un joc de paraules que esdevé memorable, és a dir, susceptible de ser recordat, de comparèixer a qualsevol moment, recuperat per les curioses associacions de la memòria, a projectar la seva claror sobre qualsevol situació de l'anar vivint. Com la música del millor ball de la vida, o com l'orquestra del Titànic, amenitzant la catàstrofe, aportant-hi una mica d'estranya bellesa, de conhort, de companyia. De paradoxal comprensió.
Miquel Cardell
Tres poemes de l'autor
"Ens morirem podrits..."
Ens morirem podrits de fumar tabac ros
i ignorarem encara el què de tantes coses.
Hem somiat descalços, caminant sobre lloses
d'un temple buit, immens, trepitjant les colors
que un raig de llum davalla d'un finestral. Actors,
ha estat el guionista que ens ha travat amb noses
o és el cambrer que amb hams adultera les roses?
De moment, la terrassa i un Martini. -Dos!
Davant el blau bec suc. Prenc un peó i el moc.
Una xarxa d'antenes ignora la jugada.
Et toc i ho dic, el teu bikini és part del joc.
Se'n du la mar l'esvelta palmera malplantada
sobre l'areny acrílic. Un dol antic m'escriu
torrades pells, gateres de neó, nits d'estiu...
De Tebeo (1988)
Sota la volta
Sota la volta de ferro,
sobre l'escorça de calç,
al salobrar de l'espera,
entre xaragalls de sang,
engirgolam rais precaris
amb secs canyissos d'asfòdels
contra el perdre, l'esbucar-se
-desposseïts, freturosos,
tan ignorants com maldestres,
sense enlloc més on anar.
De Sota la volta de ferro (1992)
Esborrany de la crònica
Són fruit de l'estació,
aquesta balquena nàutica
que urbanitza la badia
i, en venir la nit, unànime
es gira de cara al vent
com un ramat, i el somia,
i el batec del compressor
que a les dunes crea imatges
d'helicòpters que no arriben,
separant-nos del silenci
que encara els grills anuncien,
i forneix de saba elèctrica
la guingueta de la platja,
fent més fàcils les nocturnes
expansions, les glaçades
cerveses de l'horabaixa,
quan el món s'estratifica
i a les blanques barques duren
les últimes aures clares.
Una cosa porta a l'altra
Paraula de poeta. Col·lecció Poemes Essencials, núm. 1 (Palma, Govern de les Illes Balears, 2000)
   |
Llucmajor i la literatura