Curial e Güelfa

Novel·la cavalleresca d’autor anònim, escrita probablement entre 1435 i 1456, i conservada en un únic manuscrit del segle xv. L’any 1901 Antoni Rubió i Lluch la va publicar per primer cop i li va donar aquest títol. Posteriorment va ser editada per Ramon Aramon (1930-33) i per Ramon Miquel i Planas i Alfons Par (1932).

L’acció és dividida en tres llibres. En el primer, se’ns narra com Curial, nascut d’una família pobra, rep una acurada educació gràcies a la protecció de Güelfa, la jove vídua germana del seu senyor natural, el marquès de Montferrat. La malintencionada intervenció d’uns calumniadors obliga Curial a allunyar-se de la seva protectora, malgrat l’indissoluble llaç sentimental. L’heroi marxa a Àustria on intervé en un combat judiciari per alliberar una noble dama d’una falsa acusació d’adulteri. Com a vencedor, se li ofereix casar-se amb Laquesis, la seductora germana de la duquessa. Malgrat que Curial rebutja l’oferta, l’episodi és conegut per Güelfa, que és presa d’un terrible atac de gelosia. Quan Curial retorna a Montferrat, assoleix grans èxits a les justes cavalleresques que s’hi celebren.

El llibre segon correspon a l’anada de Curial al torneig de Melú acompanyat de Festa en representació de Güelfa. A més dels episodis del viatge, entre els quals cal destacar el d’una visita a un convent de religioses, l’autor ens relata la brillant actuació dels cavallers aragonesos que lluiten a Melú al costat del seu rei Pere el Gran. Curial, que s’ha associat amb ells, viu moments de gran èxit a la cort de París, sobretot després d’haver vençut el temible Sanglier de Vilahir. La maledicència, però, torna a atacar l’heroi, que és marginat pel rei de França i per la mateixa Güelfa; novament a Montferrat, aquesta jura no tornar-li a concedir el seu favor fins que tota la cort del Puig de Nostra Dona li demani mercè en nom d’ell.

En el tercer llibre, després d’un viatge a Terra Santa i a Grècia —on Curial té una singular i erudita visió prop del Parnàs—, naufraga a les costes del Nord d’Àfrica. Passa sis anys de captiveri fins que, gràcies a l’amor que senten per l’heroi unes dames mores —una de les quals arriba a suïcidar-se per Curial— i a la intervenció de diversos nobles crisitans, el protagonista pot tornar a Montferrat, on intenta en recuperar Güelfa, que l’acaba acceptant com a marit.

La novel·la es caracteritza per la seva versemblança en la descripció dels episodis cavallerescos i en l’ambientació històrica: hi ha un important esforç per reconstruir l’ambient de l’època de Pere el Gran (1276-1285) fent intervenir personatges i elements històrics amb força coherència. L’autor fa un ampli ús de les tradicions literàries romàniques (coneix Desclot, els trobadors, la narrativa cavalleresca francesa, Dante, el Decameron, les Històries Troyanes, etc. ) i de la cultura clàssica (Ovidi i Virgili). Les seves intencions són prou ambicioses com per dur-lo a copsar tradicions literàries d’arrel romànica —Lancelot, Tristany i trobadors— i local —Desclot— amb novetats —Decameron, Filocolo i Històries Troyanes— i cultura clàssica —Metamorphosis i Eneida— seguint uns patrons teòrics, proporcionats per Boccaccio i per Guido delle Colonne, que li permeten de conjuminar una ambientació realística i amorosa amb erudició, al·legories i ficcions poètiques de tipus mitològic, sempre i que es mantingui ben diferenciat el pla de les ficcions del de la realitat històrica i que l’intenció literària i el caràcter dels personatges es conformin amb una honesta exemplaritat moral.

Obra possiblement inacabada i de nul·la difusió, representa una de les temptatives més originals, a nivell europeu, d’innovació del gènere de la novel·la cavalleresca.