Sr. Alcalde de Barcelona, sr. President dels Jocs, membres del Jurat, senyores, senyors... Honorables tots!
M'agradaria començar aquest balanç poètic amb uns versos de T.S. Eliot:
|
|
L'única saviesa a la qual podem aspirar
És la saviesa de la humilitat: la humilitat és infinita.
|
|
tot recordant que, com va dir Juan Ramón Jiménez, no s'ha de confondre "crítica" amb "desfogament" (a pesar que a ell li encantava "tirar personas al cesto") i que com ha assenyalat el meu admirat Steiner, tots els crítics s'estimarien més ser creadors.
M'han dit que sigui breu.
L'any noranta-vuit està endolat per la mort d'un bon poeta illenc que va parlar de "L'animal que no existeix", Andreu Vidal, d'una gran poetessa que va agrair tres dons a l'atzar: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida: Maria Mercè Marçal, i d'un mag de la paraula i la poesia visual: Joan Brossa. Pel que fa a celebracions, cal ressenyar la concessió del Premio Nacional de las Letras a Pere Gimferrer i el no prou (per no dir gens) commemorat centenari de Marià Manent que culminarà amb l'edició completa de la seva obra a càrrec del crític i gran poeta Sam Abrams.
Quant a les publicacions, Quaderns Crema ha reeditat: Cor quiet i Els fruits saborosos, de Josep Carner, amb el text definitiu de 1957. Posar a l'abast un dels genis de la nostra llengua i la nostra literatura en edicions assequibles em sembla una feina digna de remarcar. Així mateix, ha reeditat: Terres perdudes, un dels millors poemaris de Salvador Oliva, aquest poeta-professor amb el qual molts estam en deute per la seva: Introducció a la mètrica, i li ha publicat, plens d'ironia i perfecta construcció: Complements circumstancials, els poemes que cada dijous publicava en el suplement de El País.
Com diu Oliva:
|
|
No hi ha com un captard vora el mar encalmat
per començar el viatge d'una excitant lectura,
sobretot quan l'autor no escriu enderiat
ni per cap obsessió, ni per cap amargura,
ni pretén ser la veu de cap divinitat.
|
|
El seu desig és lloable: "estaré molt content, si em trobes a faltar".
No sé què en pensaran els personatges que han desfilat pels seus versos, però crec que la poesia satírica, si es fa ben feta, té mèrit i poemes com "Cançó del catric-catrac per al President Chirac" són d'un innegable valor literari.
Bolero és un llibre iconoclasta, provocador, llibertari, del mallorquí Hilari de Cara que, amb ressons bauçanians, recorda els epigrames de Marcial i respon a un Carpe diem desinhibit, irònic, vividor:
|
|
I diré mentre m'engat amb vi del Penedès:
la vida és un bolero i un fester
de llosques i no la canviaria per res.
|
|
Contra las mujeres: Poemas medievales de rechazo y vituperio és un magnífic estudi de Robert Archer i Isabel de Riquer que, amb els textos bilingües català-castellà, resulta una eina indispensable per aprofundir l'estudi de la misogínia literària i una bona antologia de la mala cançó i el madit.
L'Editorial Moll ha publicat (el títol ja el va emprar Octavio Paz): Blanc, de Ramon Dachs, un poemari reversible català-francès que és un exercici de dicció indicible i que amb una expressió despullada de tota acció culmina el procés de minimització textual que ha dut a terme l´autor.
El darrer premi Bernat Vidal i Tomàs que va guanyar J.N. Santaeulàlia amb Una ombra a l'herba és un llibre primorosament escrit que, amb influències de la millor poesia oriental, sobretot Basho, comença amb un petit poema lluminós i solejat: Illa, s'esplaia en versos amorosos de carnal sensualitat:
|
|
Per l'aigua del teu cos,
La barca dels meus llavis!
|
|
recrea en imatges d´una dura i contundent plasticitat:
|
|
Com el gos esclafat
sobre l'asfalt d'alguna carretera,
has vomitat de sobte, amb un espasme,
les vísceres i l'ànima ben nua,
els somnis triturats i purulents,
la plenitud cendrosa del desig,
les nafres dels records sota les rodes
dels anys...
|
|
per (també hi ha belles descripcions de paisatges i estats d'ànim), culminar en un vers premonitori i serenament desolat: "Tot, lentament, s'enfonsa."
Finalment, aquesta editorial que va fundar el meu estimat Francesc de Borja Moll, ha publicat un dels llibres potser més interessants de l'any: Cave Carmina, Cape Canes, de Bartomeu Fiol, un poeta sui generis, marginat i marginal, que amb una estètica directa, colpidora, cantelluda, hermètica, lligada sempre als versos anisosil·làbics ha fet amb aquest: "Alerta amb les cançons, feis un esforç per capir els cans", un llibre desesperançat on, a través d'un llenguatge personalíssim que combina vulgarismes, arcaismes, mots cultíssims i eufònicament agosarats, violenta la sintaxi per expressar amb honradesa, sarcasme i escepticisme el seu discurs col·loquial, de to profètic, fustigador, perquè:
|
|
La còlera de Caloscans,
la còlera de Camp Redó,
la còlera de Son Cabaspre,
porten a la còlera de Cavorques.
|
|
i com que "—tots els poetes, és cert,/ haurien de ser profetes de debò!"
|
|
C'est préférable de tatonner tout seul
que de marcar el pas amb un batalló.
—Sobretot, si feis tan poc camí.
|
|
Fiol concep la poesia com un fet sonorament oral i enlloc de la bellesa fàcil cerca la veritat contundent. Fiol és un dissident que fuig d'esteticismes i cerca espriuanament una poesia que, a través de mites propis com els de Cavorques o Edom, qüestiona lúcidament la barbàrie de la realitat ("No hi ha res més surrealista que la realitat") i no defuig, sinó que encara, un ètic posicionament moral:
|
|
El problema més greu d'aquest país
—com el de tants d'altres—
és la munió de fills de puta
infantats per tantes mares santes.
|
|
Les Edicions de la Guerra, que ja compta amb un brillant catàleg de traduccions on destaquen Hopkins, Seferis, Herbert, Adrienne Rich, Claes Andersson, etc, aquest any ha publicat dos llibres: Fatum, de Wenceslau Ventura, un llibre ple de referències literàrio-artístiques que, sota la influència d'Álvaro de Campos i la literatura francesa, conjuga els records de la infantesa amb la descripció de sentiments lligats a llocs geogràfics concrets i la recreació de les experiències quotidianes. Ja ho diu el poeta: "La poesia, l'aiguamoll dels mots(...)/ el pou del cor."
Nimbes, l'altre llibre, en una acurada traducció de Vicent Berenguer, és l'obra d'un poeta galleg no gaire conegut: Xosé María Díaz Castro, que amb un llenguatge ric i precís, exacte, just, exposa la seva concepció religiosa del món i canta, contra la mort, contra l'oblit i el pas del temps, el seu amor per la Galícia que ja va plorar Rosalia i sobre la qual va dir Pimentel: "Non convén chorar máis ./ Ela choróu por todos e pra sempre."
Xosé María Díaz Castro és un clàssic modern i en aquests nimbes diu:
|
|
No són poemes ço, ni fonaments
de poemes si més no. Són fragments
de mi mateix perduts,
com els vents evadits
per antics camins que ara són caducs.
|
|
Editorial Bromera ha publicat els dos darrers premis Vicent Andrés Estellés i Ausiàs March de Gandia. El primer, que va correspondre a Gaspar Jaén i Urban pel llibre: Del temps present, és un poemari ple de records i evocacions a través de les quals el poeta cerca la porta d'entrada al present perquè com diu Octavio Paz: "quería ser de mi tiempo y de mi siglo." Amb versos ben cisellats i de dicció melodiosa, el poeta fa un balanç provisional de la seva vida i s'adona que:
|
|
El temps em fa sentir gran, amb tots els meus anys al damunt,
i amb més anys encara, fins ser vell i encara més sol.
|
|
Per açò, aquest arquitecte literari construeix poemes per parlar d'un temps: "tot ell viscut en camps d'enyor i de memòria" i diu:
|
|
Mires el rostre dels companys que llavors vas estimar,
revises l'emoció, trenques la mètrica,
busques la paraula que millor diga
l'instant que revius per un moment.
|
|
En el fons, ric del que ha dat i en sa ruïna pur, li queda, però: "la dolcesa de viure tot sentint que t'estimen". Jo he participat amb ell en un Festival de Poesia i és certament una persona que es fa estimar.
L'altre llibre: Cercles de la mirada, de Vicent Alonso, és un poemari escrit, crec, sota l'advocació d'Ángel Crespo i a partir de la poètica de Celan, Rilke i Valente. Amb versos nus, esporgats, sense cap mena de concessió ornamental i amb una sòbria dicció que els fa ascètics i essencials, el poeta arriba al més profund de la seva metapoètica recerca i en descobrir que: "És fred el gran desert, d'un gris que esvera", sentencia: "I, seduït pels mots, calle i m'hi endinse".
Així mateix, vull deixar constància d'un llarg poema disgressiu que, si bé desigual, sembla deutor del realisme brut americà i té imatges, a voltes crues, escatològiques, d'una gran força visual: Buirac d'amor, de Lluís Roda, un poeta que diu: "Us deixaré allò escrit, allò que, a mi, no em va valer./ No dorm. Escric i visc a mitges." El llibre és una al·lucinant confessió personal que fa pensar en Artaud: "Jo, ple de llàgrimes, aquell que no té res a dir,/ I que sense dir no és res,/ I cada poema és un nou testament." Al final: "Quan hages buidat trèmulament/ El teu buirac d´amor/ Trobaràs solament als peus/La teua ombra ferida."
Però el que sens dubte és un poemari amorós d'alta volada i d'intensa poeticitat és: Versos per a Anna, de Marc Granell:
|
|
Ara sent els teus llavis
navegar-me les venes
i en el cor descansar
les teues mans quan tornen
de plantar de gesmil
el desert dels meus ossos.
|
|
A les dantesques Beatrices i les petrarquistes Laures caldrà afegir-hi des d'ara el nom d'aquesta valenciana que jo conec i anomen amistosament "La Jiménez". Per ella, amb ella i en ella, Marc Granell ha escrit un dels seus llibres més emotius i entranyables:
|
|
Avui t'envie roses i aquests versos
Que volen dir-te, amor, quanta enyorança
Sent de tu quan no estàs i es petrifica
El món a poc a poc i és tot silenci.
Avui t'envie, amor, el meu amor
Fet passió perenne en la fermesa
De voler-te i voler que cresca i dure
Aquest camí que junts obrim de joia.
|
|
Vet aquí un bon exemple literari de passió amorosa i maduresa humano-poètica.
A Edicions Proa, a més de l'edició bilingüe completa de la magnífica traducció que Xavier Benguerel va fer de Les flors del mal, de Baudelaire, trobam una variada oferta de creació poètica.
Barcelona poesia és una antologia a cura de Gabriel Planella que té per objecte deixar fixada una petita part dels poemes que, amb Barcelona com a escenari i en alguns moments protagonista, es van escampar en diverses llengües per la ciutat durant la setmana dedicada a la poesia.
El narrador Jordi Coca, que ja ens havia donat unes versions de Matsuo Basho, s'endinsa ara definitivament en el món de la poesia oriental a través d'aquestes Terres grogues que segons Saint-John Perse: "Nous n'habiterons pas toujours..." per crear un llibre on
|
|
I aquí em tens
Mirant tanta claror
|
|
S'il·lumina com Ungaretti d'immens i amb un llenguatge substancial, concentrat, intens, evoca, a més del desert, alguns paisatges de Menorca i dedica un cant fúnebre a la memòria emocionada del seu pare. Com que: "Segons el Tao, sense quietud no hi ha progrés", el poeta diu:
|
|
Quietud i mots necessaris.
Bellugar-se quan cal.
I que de mi no es digui res,
En un silenci sense rancúnies.
|
|
No vol que se'n digui res, però jo amb admiració i afecte n'he volgut parlar.
Montserrat Abelló, una de les grans veus vives i actives de la poesia femenina, ha intentat a: Dins l'esfera del temps, contradir Wittgenstein i parlar d'allò que moltes vegades no es pot dir ni tocar:
|
|
Voldria escriure
amb força
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.
|
|
Escrits amb foc i amb un llenguatge suau i mesurat, els versos breus que són les ombres d'aquests dubtes vitals donen testimoni d'un rerafons on germinen, solidàries i emotives, les paraules pures i no dites que ella cerca per compondre imatges d'una gran bellesa i perfecció:
|
|
Tracto de fer
un poema
d'alguna cosa que
no puc tocar.
Cerco la perfecció
D'imatges inconcretes,
amagades,
al fons del meu viure.
|
|
Autora d'una antologia no prou valorada de la poesia femenina anglesa del segle XX: Cares a la finestra, i feminista amb dret i raó, hi ha un poema que em sembla tot un manifest i una justa reivindicació:
|
|
Parlen les dones
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
|
|
Carles Torner, a Viure després, ha fet un llibre de poemes (dels millors de l'any) compromesos amb la realitat i fonamentats en un sòlid i coherent discurs ètic i moral. Amb una gran sobrietat retòrica, Torner ha escrit uns urgents (i no per açò menys aconseguits ni necessaris) poemes on els àngels rilkeans conviuen amb la més terrible i vergonyosa actualitat de la guerra dels Balcans. Des d'una posició crec que cristiana, però sobretot humanista (llegiu un llibre anterior seu: El principi acollida), la mirada de Torner:
|
|
Ja no recordo res. Aquí m'estic:
sóc la mirada
a les portes del metro.
En veig sortir vells patges, espellifats i bruts,
pastors que puden a ginebra, anyells i cabres
i àngels de pessebre amb ales de lloguer.
|
|
explora vident la realitat i es compromet a transformar-la amb la paraula, potser convençut, com deia Dostoievski, que: "La bellesa salvarà el món." De moment, però, els noms de Sarajevo, Vukovar, Srebrenica, són estelles clavades en la humanitat de Déu i ferides obertes en la fràgil divinitat de l'ésser humà:
|
|
No em robis, rata,
les forces magres de l'insomni.
No em clapotegis a l'oïda,
ni a la pell, ni en el malson
d'una boira on els homes
o degollen o callen.
|
|
Game Over, de David Castillo, premi Carles Riba, també aprofita la simbologia de la religió per construir un llibre desolat, provocador, cru, que amb influències de la Beat Generation i la contracultura, és una elegia als barris barcelonins que han marcat la seva geografia humana i un homenatge als mestres anarquistes que l'han fet créixer i madurar com a persona. Amb un estil ple d'arestes dissonant i discordant, discrepador, rebel:
|
|
si vols unitat tindràs anarquia,
si parles de poesia sentiràs dissonàncies,
si vols ritme imposaré discordança,
|
|
Castillo, "en via morta", invoca Bakunin com si fos sant Pau i amb un realisme feroç crea "Estampes surrealistes/ i imatges com ullals al coll", perquè:
|
|
Les imatges llòbregues, els racons sòrdids,
no eren afany de romanticisme.
Eren la possibilitat de sentir alguna cosa.
|
|
Finalment, el meu estimat Joan Perucho, reconegut com a narrador, però no prou valorat com a poeta, ha publicat, amb un estil molt personal i una iconografia pròpia d'una erudició vasta i cultíssima: La mirada d'Antinea. Acompanyat dels pares del desert, sant Pacomi, sant Macari, amb la presència amiga i perceptible de Carles Riba, entre fantasmes, Perucho, que sap que "La perfecció és immutable", que:
|
|
No arribarà l'home més enllà de la mort,
sinó per la bellesa que expressa la paraula.
Tot està dit en la saviesa dels déus.
|
|
desplega la seva màgia poètica per una vasta geografia grega, copta, cenobítica... i acaba el seu itinerari cultural i humà:
|
|
Entorn de Déu,
com en torre vetusta,
he donat voltes.
Veig la meva faç
allunyar-se de mi,
i encara que sigui
la darrera vegada,
el cor em batega alegre,
sense tristesa.
|
|
A Columna trobam moltes publicacions de gent jove que comença i que cal encoratjar, però com a obres més importants de la col·lecció Àuria jo destacaria: Khepri, de Carles Duarte, que després del seu impressionant: Tríptic hebreu, ha partit ara de la mitologia basada en el Llibre dels Morts i La història de Ra i d'Isis per crear la metàfora d'un dia de l'existència humana des de la creació del món. Amb versos generalment d'art menor, en apariència senzills, però d'una sàvia construcció, Duarte ha fet un llibre d'art major on la veu del poeta, defugint erigir-se en centre dels seus versos i parlar d'ell mateix (és allò de Ferrater: "diré el que em fuig. No parlaré de mi.") ens guia a través de tota la saviesa d'una cultura antiquíssima per penetrar la complexa realitat de l'univers:
|
|
Sents algú que s'asseu a tocar del teu cos,
que t'explica en silenci el sentit de les coses,
i demanes humil
que no et sigui difícil morir.
|
|
Mentrestant, però:
|
|
Viure esdevé
un crit de joia,
un gest apassionat.
|
|
Vet aquí un llibre original, absolutament diferent i d'una rara bellesa que m'ha fet pensar en el somni d'Einstein: "Vull conèixer els pensaments de Déu (...) La resta són detalls."
Duarte és un valor segur i un nom propi consagrat de la nostra poesia.
A Vida escampada, Víctor Batallé, sota la influència de Larkin, Mandelstam i Sampere, ens fa la crònica sincera, sense pudor, explícita, sense cap mena de retoricisme simbolista, d'un fracàs sentimental i ens ofereix una sèrie de versos d´una gran densitat formal que defugint la musicalitat i amb una sintaxi dura i a voltes colpidora es converteixen en poemes on:
|
|
Sense voler
arreplego raons contra el cos
lligat a la veu, que aprèn, altre cop,
com trobar paraules per viure.
|
|
Per viure o sobreviure, els poemes abracen des de la introspecció amorosa fins a la reflexió existencial o metafísica i el poeta ens parla amb un cert aire fosc de "malditisme", amb una mena de monòleg reiteratiu i agobiant de la seva vida escampada, tot i que:
|
|
Mot rere mot, el poema
fa que els sentiments
arrepleguin horrors
i que escriure no sigui remei,
sinó lenta agonia.
|
|
Més irònic i desdramatitzador, però no per açò menys profund, se'ns presenta el llibre: L'aigua del temps, de Miquel Pérez-Sánchez, que tanca el cicle anomenat: Els quatre elements i reflecteix l'esforç per acceptar humilment que enllà del degoteig plaent dels dies ens espera la mort com a certesa i destí. Des de la nota biogràfica:
|
|
Per ordre cronològic, primer vaig ser arquitecte
—tinc vint anys d'exercici—. I després escriptor
—ho intento cada dia amb actes i paraules—,
ja seran catorze anys amb la ploma a les mans.
|
|
passant per la proclama enfervorida:
|
|
¡Que els poemes no siguin més poemes
sinó sagetes
incendiàries!
I es clavin en les carns de la impostura!
|
|
o l'emprenyada crítica a un crític de "Verinosa ploma":
|
|
Una cosa es fer crítica... I una altra criticar!
Quan es pretén escriure crítica literària,
cal sobretot una ètica —l'ètica necessària!
|
|
L'aigua del temps ens proposa un recorregut pel parèntesi de l'existència humana i es converteix en un cant apassionat al present dels sentits i els sentiments.
L'Amor és per al poeta el fonament de tot i la paraula poètica un alè de llibertat:
|
|
Per això el mot exacte és el silenci
i la darrera pàgina, un principi.
|
|
Finalment, cal agrair la publicació del quart volum de la Poesia Completa de Guillem Viladot, un àcrata del vers, un franctirador literari, un escriptor tot terreny que: "Esguardo l´entorn i el trobo ple de retòrica, de cerimònies inútils.", a través d'obres com: Matèria configurada, Llibre dels acomiadaments i dels retorns, L´Alzerí o l´Evangeli segons Guillem, ens dóna la mesura exacta de la seva gran qualitat i vol dinamitar les normes oxidades i estantisses que constrenyen assenyades la nostra eixorca i quadrada realitat cultural. Heterodox, llibertari:
|
|
Ja no hi ha mà que guiï
ni cap peu que assenyali
les sendes primordials.
Mentrestant oblidem
la pell de la utopia.
|
|
subversiu, contestatari, corrossiu, iconoclasta...: "Ser fidels. Ser infidels. Tot forma part de la dependència.", "Jo vull viure dins l'ordre general del desordre emocional.", "No em cansaré d'estimar qui sigui", "Erro, és a dir, visc.", llegir Viladot (avui per avui sens dubte un dels principals autors de poesia visual d'aquest país) és un lúcid exercici d'higiene i salut mental.
Pel que fa a la Col·lecció Crema, després d'assenyalar la qualitat de llibres com Natura morta, de Jordi Valls, A les palpentes del vidre, de Maria Josep Escrivà, els sonets de Víctor Alarí a Brasa de crepuscle, l'interès de llibres com Doble vidre, de Montserrat Camps, Dies als ulls, de Ramon Rius i Temps de vidre, de Josep Riera, vull remarcar les versions de Su Dongpo i els poemes de llarg alè que ("Donar la vida a restablir el recte/ sentit d´uns mots desgastats pel seu ús/ i un passat ple d´abusos i xantatges/ és un ofici dur, però fascinant") ha bastit Josep-Francesc Delgado, a El temps dels poderosos. Sobretot, vull destacar especialment: Jardí d'ambre, de Vinyet Panyella, un llibre que si bé neix d'una certa inquietud vital: "Sóc una corda tensa sobre un arc" (Nietzsche havia dit: "L'home és una corda estesa entre la bèstia i el superhome, una corda sobre l'abisme."), s'acaba per convertir en una reflexió formalment molt elaborada sobre la Literatura, una insinuada i serena, intel·ligent, preciosa, justa, reivindicació de la veu de la dona i un homenatge a Karen Blixen:
|
|
Vivies per als llibres i els records tot construint-te
una altra identitat amb les paraules.
Acull el teu repòs un jardí d'ambre
vora la mar florida de rosers.
|
|
Pel que fa a estudis poètics, no puc deixar passar per alt el magnífic treball de Luigi Milone sobre El trobar ´envers´ de Raimbaut d´Aurenga, un d'aquells llibres que comprarà poca gent, però resulten fonamentals per conèixer la lírica medieval i prestigien, crec, una editorial.
Quant a traduccions, l'antologia que han preparat Ferran Bach i Paul Claes amb poemes d'Hugo Claus: El gatpenat, és sens dubte de les millors i més encertades que s'han fet aquest any. Traduïts directament de l'original flamenc, els poemes recullen les obsessions del poeta, el seu anticatolicisme, el seu conflicte edípic, el seu arrenglerament, a partir d'Artaud, amb els desequilibrats, i traspassen al català la duresa d'unes imatges que han convertit Hugo Claus en el capdavanter dels poetes experimentals flamencs i una figura europea.
Vet aquí una col·lecció: "El corb", que caldria incentivar.
A La Magrana, a part d'una magnífica, portàtil, edició crítica de l'obra de Joan Maragall a càrrec de Glòria Casals, s'ha publicat un altre dels potser millors reculls poètics de l'any: L'arbre de la innocència, de Quim Español, un llibre (premi d´aquests Jocs Florals de Barcelona) amb proses dures, d'imatges inquietants, desassossegadores, i uns poemes que partint del tema recurrent de la infància perduda:
|
|
Ja no sou, velles branques, els braços atmosfèrics
que tocaven el cel de la innocència.
Sou l'esquelet immens de la infantesa
|
|
la paternitat i l'arribada de la senectut:
|
|
Ha passat molt de temps i ara ja sento
insidiosa la humitat que es filtra
per les cletxes del mur extenuat,
i tremolo amb l'esforç, tremolo mentre miro
com juguen a redós els meus fills confiats.
|
|
ens parla ("se'm moren tots els versos abans de declarar-los/ i em cauen pètals negres de la boca.") amb lúcida clarividència de la tristor i la soledat que emmarquen la nostra condició humana.
A Edicions 62-Empúries trobam una impecable traducció dels Poemes i cançons de Bertolt Brecht feta pel savi humanista i autèntic mestre de poetes que és Feliu Formosa. Un model a imitar.
Així mateix, Dolors Miquel, a Llibre dels homes, ha fet una paròdia del famós i misògin llibre de Jaume Roig per explicar amb encomiable ironia la història dels anys seixanta i escarnir, aprofitant experiències de la seva pròpia vida, el món masculí.
La veritat és que no en sortim gaire ben parats:
|
|
Pel que fa al cas
no et fiaràs
—si no ets torti—
d'home que porti
nas a la cara.
|
|
Però al final sembla que obre una porta a l'esperança de la nostra reconversió:
|
|
Parlaré bé
de l'home. Sé
que n´hi ha algun,
potser més d'un,
potser n'hi ha mig
o n'hi ha un esquitx,
potser n'hi ha un quart,
que viu a Mart...
|
|
Enric Cassasses ha publicat una llarga, picaresca història personal entorn de la fauna humana que pul·lula per la Plaça Raspall en retallats versos bisíl·labs on:
|
|
O dius
les co-
ses pel
seu nom
o dius
al pa
pa i al
vi vi.
|
|
Tot combinant tradició, popularisme i contracultura, amb un hàbil ús del llenguatge més col·loquial i planer, Cassasses aconsegueix una obra fresca i llibertària, inconformista, irònica, escèptica, d'una brillant i moderna originalitat.
Poemes per a Clara, d'Eudald Puig, és un recull de poemes amorosos a la seva filla on hi ha una gran presència del paisatge. El poeta, una mica horacianament, vetlla un any inclement "només per veure una mirada teva/ i poder-te sentir la veu", perquè, a pesar de tot:
|
|
...diria que aquesta vida s´ha de viure
amb el que anomenem un gran amor
malgrat que tot això no tingui cap sentit.
|
|
La vestidora i el dol és un llibre sobre la mort, la naturalesa i el paisatge de les terres de l'Ebre on Albert Roig ha volgut salvar les paraules més endèmiques de Tortosa i, amb un aire neobarroc, intenta fer una poesia objectiva, distant, plena d'el·lipsis, presidida per la metàfora que condensa el vers fins a l'extrem d'arribar a una essencialitat gairebé hermètica:
|
|
Així el volia el meu últim poema
empeder d'ànim tendre
coent com butllofes als calls del front
|
|
Finalment, convé parlar de Jordi Julià, que: "D´un vell color de mangra/ els meus versos voldria.", ha publicat Els grills que no he matat, un llibre ple de referències autobiogràfiques on destaca un llarg, ferraterià "Poema final", i Vicent Penya, que: "He mirat la meua terra com una puta, / i he somiat, solcant la mar, un vaixell de victòries.", en uns breus i mesurats poemes ens explica el seu Desig de terra.
Les Edicions del Cafè Central (que just a finals del 97 van publicar un llibre esplèndid d'Antoni Clapés: Tagrera) han tret dos llibres ben interessants. A Pas de Coro, topònim de les Valls d'Àneu (Pallars Sobirà), Joaquim Sala-Sanahuja ha fet un llibre pessoà amb personatges que són màscares de si mateix i d'altres, però sobretot ha creat amb un llenguatge mescla d'antigor clàssica i actualitat post-moderna unes proses poètiques que són instants fets paraula i històries fetes poesia.
Compto els estels dels meus mots, resultat del Curs de traducció avançada que Feliu Formosa ha dirigit a la Universitat Pompeu Fabra, és una important aproximació a l'obra de Rose Ausländer, la poetessa de Bucovina que: "Amb la meva/ paraula/ estic promesa.", construeix com si fossin gemes breus poemes d'una enorme i concentrada intensitat: "Sigues/ fidel/ a la teva paraula/ Mai/ no/ et deixarà", diu la poetessa que, sotmesa a persecució durant la guerra, assumeix lapidària: "continuo sense pàtria".
Pagès edicions ha publicat: Epítom infra nu o no, de Carles Hac Mor i Ester Xaragay, un llibre agosarat i trencador amb ombres de poemes de Marcel Duchamp que són autèntics redy-mades del nihilisme creatiu.
Esbrinem les flors de la terra recull la poesia completa de Joan Barceló i Culleres, el poeta de Menàrguens a qui la mort prematura va impedir de convertir-se en la veu major que presagiaven tots aquests versos que, per desgràcia, ja no tindran continuïtat.
Finalment, Josep Maria Sala-Valldaura, a qui devem un important estudi sobre la poesia de Joan Vinyoli, ha tret un llibre desigual: Seqüències i mòbils on, amb una ironia que traspua un cert desencís, ens parla de seqüències de la seva vida i dels mòbils que l'han dut a escriure. En el fons, hi ha Proust i allò que els vertaders paradisos són els perduts. Quan parla de la seva infància i recorda la seva escola, el llibre agafa volada, profunditat, maduresa, i hi ha un poema: "Fulls, fulles, finestres" senzillament impressionant.
A 3i4, amb un erudit estudi d'Arthur Terry, s´ha publicat: Cavalls a l'alba, l'obra poètica completa de Lluís Alpera, un poeta que catalogat un tant lleugerament de "realista", a partir de temes com l'amor, la mort, el poble, la reflexió sobre les possibilitats del llenguatge, el compromís cívic, etc..., ha anat evolucionant cap a una poesia que vol "buscar la màxima síntesi i claredat possible en el sintagma, a més de tractar d'expressar pensaments profunds o coses molt mastegades. La idea és dir allò més complex amb les paraules més senzilles: el més sublim, el més colpidor, el més profund, amb els sintagmes rodons i directes." i s'ha convertit en una veu lírica, a vegades difícil per l'enorme tensió a la qual sotmet els mots, però d'un poder i una força d'expressió-evocació sempre remarcables. La seva és ja una obra clàssica d'inqüestionable valor que serà encara, sens dubte, enriquida i ampliada amb noves creacions.
La culpa, de Josep Porcar, és un poemari que amb un vers dúctil i brillant, de vegades efectista, recorre a la saviesa bíblica dels Salms i a la moderna desimboltura d'autors com Roque Dalton per afirmar: "Fóra bo oblidar aquest poetastre onanista que ens prostitueix", perquè "El Temps i l'Espai/ estan més farts dels poetes/ que dels físics" i cal "posar en la poesia/ la guillotina i el coll".
He d'acabar. Sé que hi ha més llibres: 7i mig treu nous valors i ha editat una antologia: L'íntima realitat, de Ramon Guillem, El Tall ha publicat: Catàleg de matèries, de Bartomeu Fiol, que diu: "La poesia no pot limitar-se al llenguatge, a cap llenguatge./ Tota literatura és provinciana.", Di7 ha tret un poemari , Guitarres de dol, del novel·lista Llorenç Capellà, un llibre de versos d'ampla dicció i caràcter narratiu en què l'autor ens mostra una sèrie de personatges (el Becerra, Juanjo, els Merino) i ambients marginals (el bar de Toño) a través dels quals aconsegueix recrear l'ambient del millor neorealisme i ferir la consciència del lector amb una soterrada crítica social, El Turó ha publicat: Llibre d'Eros, de Pere-Joan Martorell, una veu jove i profunda que reflexiona amb passió sobre els delits de l'amor, i Una varietat del mim, un llibre fet per conciliar-se amb els morts, on Antoni Xumet ens parla del passat ("Els dies tenien la pell viscosa dels calàpets", "escric la veritat adolescent/ d'aquells dies humiliats") a fi d'entendre el present i que amb una mesurada i sòlida cadència és ple de troballes i bells poemes de lúcids finals ("és molt trist que els poetes/encara avui, hagin d'escriure, amb la seva/mort, el seu millor poema").
N'hi ha més, segur! Hi ha més autors i més llibres que es podrien ressenyar perquè, de fet, no hi ha cap poemari que no tengui algun vers salvable, però ars longa Jocs Florals brevis, he d'acabar.
Com es pot veure, la poesia catalana és viva i a pesar de malastrugaires i algun detractor gaudeix de bona salut. Crec que hi ha i tenim poetes de qualitat innegable i nivell internacional. El problema és que la cultura catalana sembla oscil·lar un poc perduda entre el complaent meliquisme i la més dura antropofàgia. El problema és que la poesia no evitarà la fam d'Àfrica ni aturarà la neteja ètnica de Kosovo, però a la pregunta de Hölderlin: "Per a què poetes en temps de misèria?" vull contestar convençut que els/les poetes/poetesses contribueixen amb les seves obres, que són vida feta paraula i art, a fer que aquests temps no siguin tan miserables, salven els mots (aprofit per reivindicar Espriu) i purifiquen (la cita és d'Eliot) el dialecte de la tribu.
Un poble sense poetes és un poble sense futur.
El temps i els lectors diran quines mereixen salvar-se de l'oblit i habitar el cel de la posteritat.
De moment, aquest 98 ja ens n'ha deixat uns quantes de meritòria bellesa i remarcable qualitat.
Moltes gràcies!
|
