Il·lustríssim senyor alcalde de Barcelona, digníssimes autoritats, senyor president i membres del jurat dels Jocs Florals, senyores i senyors:
Si haver de judicar una obra d'art és sempre una aventurada empresa, en el cas de la poesia, que és la més secreta i alhora la més virtualment inesgotable de les arts de la paraula, es tracta simplement d'una temeritat. De la mateixa manera que, en principi, cap recurs expressiu que poguem imaginar li és aliè, la poesia no accepta, també en i per principi, cap limitació. La seua naturalesa és proteica; només la nostra capacitat de llegir-la és limitada. D'altra banda, s'ha dit, amb alguna raó, que el poema només es perfà en la lectura, i que els poemes millors, o almenys els mes rics, són aquells que permeten o suggereixen als diferents lectors una multiplicitat de sentits. Mal equipat estic per valorar aquesta vastedat que reclama obertura si partesc, com necessàriament ho he de fer, d'un punt de vista particular, el meu. A aquesta inevitable limitació n'he d'afegir una altra, perquè a més de tenir l'hàbit més aviat compulsiu de llegir versos, en tinc també el d'escriure'n i, per tant, forme part —modesta, però part— del fenomen que observe i no puc al·legar la comfortable garantia de cap distància crítica.
El que puc oferir, doncs, no és més que una lectura —millor dit, el ràpid resum d'unes notes de lectura—, una entre tantes possibles, amb la voluntat de compartir amb vostés l'estima per aquesta art i per les seues consecucions entre nosaltres. Crec que la mereixen de sobres. Com totes les arts, la poesia és un joc. Però com va dir molt bé, en un poema, Jaime Gil de Biedma, és "un juego que va en serio". Crec que són molts els poetes catalans que juguen així, en serio, i per això tenen dret a reclamar el nostre temps, perquè juguem amb ells en aquest altre joc a fons que és la lectura.
Devem a les curiositats de la cronologia que l'any 2000 haja estat ni més ni menys que l'últim del segon mil·lenni després de Crist, cosa que vol dir que, en parlar dels poemes publicats l'any passat, ens haguem de referir a la poesia del mil·leni anterior. A part d'aquesta amenitat, no crec que l'any 2000 s'haja distingit fins a un punt alarmant, ni en poesia ni en la resta de coses, dels anys precedents ni del que ara anem passant.
L'atzar de les dates i les necessitats del pas del temps han anat forjant aquesta forma de recordatori que són les efemèrides. En aquest acte dels Jocs Florals de Barcelona, crec que és obligatori recordar que enguany commemorem el centenari de la mort del poeta, dramaturg, historiador, polític i prohom Víctor Balaguer, en primer lloc perquè va ser el principal impulsor del restabliment d'aquesta festa de la paraula en el ja llunyà 1859. A més de convèncer públic i consistori de la seua utilitat, Balaguer en va ser un dels fundadors, i va participar sovint, amb èxit, tant als Jocs Florals de Barcelona, com als de València i la Provença. La figura de Víctor Balaguer ha quedat enfosquida per raons que se m'escapen, quan és obvi que és una de les més representatives del vuit-cents català. Si com a poeta no va ser precisament genial, sí que va ser un aclimatador competent de la balada nòrdica al català, amb un romanticisme sincer, una exuberància verbal quasi excessiva i una destresa tècnica notable, qualitat que no li pogueren regatejar ni els seus crítics més severs, com Jaume Bofill i Ferro, qui va haver de reconèixer que "ens caldrà confessar que fou un poeta magníficament dotat per al seu gènere poètic, altrament el que demanava l'època, i que en aquell temps va destacar-se com una personalitat innegablement considerable". Quan un crític ha de dir això d'un poeta que no li agrada, és que alguna cosa de bo n'hi deu haver, com efectivament és el cas. A part de la poesia, Balaguer aportà a la Renaixença un liberalisme d'àmplies mires, amb un ideal federal peninsular que està en l'origen de l'iberisme, i que encara ara és una tradició viva i productiva. Com a mecenes, li devem la creació del museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, localitat que ha organitzat diversos actes per refrescar-nos la memòria, als quals desitgem molt d'èxit.
L'any 2000 ens ha abandonat un poeta que també mereixia més record del que ha tingut: Jaume Bru i Vidal. Bru va ser un poeta d'una irregularitat desconcertant, amb massa anys de silenci entre una primera etapa sòlida i francament brillant als anys 50 (quan no es prodigaven aquestes alegries), en què els seus versos en certa manera preludien els de Vicent Andrés Estellés, i una represa als anys 80 amb una poesia de senectut progressivament inconsistent. El mateix any de la seua mort publicava un últim llibre de versos, Cants d'ardida confessió, i s'editava el segon volum de la seua obra completa, amb la poesia tardana. Caldria reeditar-ne urgentment el primer, ara introbable, per fer verdadera justícia a l'obra d'un poeta que va ser important.
I després de les oportunes commemoracions i el trist obituari passaré a intentar ressenyar que ha donat de si l'any poètic, subdividint la meua exposició en textos sobre poesia, traduccions i poesia original en català. L'any 2000, el capítol de textos sobre poesia, francament, no ha estat gaire esponerós. És clar que no tots els anys ens podem regalar amb llibres de la unitat i la qualitat de El contorn del poema, de Pere Ballart, que ens acostumen malament. Sense ser una reflexió d'abast general com aquella, sí que en conté, de reflexions així, un bon recull d'articles sobre diversos autors del professor i poeta Vicent Salvador: Poesia, ciutat oberta. Un llibre de grata lectura i ple de visions penetrants, on se'ns recorda que la poesia és l'escola i el territori dels sentiments. Quant a l'estudi d'autors concrets, ha produït obres destacades, com el treballadíssim Josep Carner, l'exili del mite, del també poeta Jaume Subirana, o els treballs sobre Estellés de Dominic Keown —Polifonia de la subversió. La veu col·lectiva de Vicent Andrés Estellés— o sobre Miquel Martí i Pol, de Carlota Torrents —Miquel Martí i Pol, 11948-1998, cinquanta anys de poesia.
La reflexió sobre la poesia també es pot arrecerar en els pròlegs, i l'any passat n'hem pogut llegir de vistosos i excel·lents. Com a exemple, només recordaré els sempre detallats i perceptius de Sam Abrams (a Bartomeu Fiol i Lluís Solà, entre altres), els d'Isidor Cònsul a Subllum de Màrius Sampere i de Ramon Balasch a Signe d'aire de Ràfols-Casamada, o el combatiu d'Albert Roig a Ombres, de Francesc Garriga.
Pel que fa a la difusió de la poesia en català, fa temps que observem un gradual i perillós relegament en diversos àmbits de d'informació i debat intel·lectual on sempre havia comptat. Per exemple, en les seccions de crítica dels diaris, i amb totes les excepcions que calga, fa la impressió que l'espai que la poesia ocupa és cada volta més reduït, quasi testimonial. Però també la discussió estètica, quan es refereix a la literatura en vers, adopta aires més aviat catacumbals. Aquest possible relegament coexisteix, de forma paradoxal, amb l'èxit d'iniciatives com la setmana de poesia ara en curs, que hem de felicitar. És cert que ja fa més d'un segle que la poesia, quan no és cantada, té un públic minoritari (i alguna només en busca aquest), però, fins ara, les propostes poètiques sempre havien estat influents en la generalitat dels escriptors i en allò que se'n deia el públic culte. La poesia ha estat, per dir-ho així, el gran front d'avanç de la literatura, i també ha estat, com deia un mestre que respecte, l'art de dir les coses importants. Crec que la poesia catalana va perdent a poc a poc (sense cap raó aparent) la capacitat d'influir en aquests àmbits, més enllà del cercle restringit dels seus seguidors militants i del públic ocasional dels espectacles poètics.
Llibres, en canvi, se'n publiquen molts. No tants potser com als anys 80 i inicis dels 90, quan el gènere va disfrutar d'una hipertròfia entusiasta que en tot cas ha servit, a la llarga, per consolidar un grapat de veus joves. Ara, aquella frenesia editorial ha passat, però es continua editant molt i d'una manera relativament estable, i, en la mesura que això es pot jutjar, crec que el nivell de qualitat mitjana també ha pujat. Cert que algunes editorials han disminuït darrerament el ritme de publicacions, però unes altres n'han pres de seguida el relleu. Es constata l'aparició o el reforç de nombroses col·leccions poètiques fora de Barcelona, i un fenomen idèntic passa a València, mentre que a les Balears s'ha produït un autèntic esclat editorial. Vivim temps, doncs, de descentralització, no per programa, sinó per la força dels fets. Això, que en si és positiu, només crea alguna dificultat a l'hora de trobar els llibres i, és clar, a la de fer balanços.
També cal dir que, sobretot gràcies als nombrosos premis que comporten edició, les portes continuen obertes per als poetes novençans, fet important de cara a la renovació i la continuïtat de l'escenari. En tenim un bon exemple en l'obra guardonada al sant Jordi de l'any 2000, Trànsit entre dos vols, d'Anna Aguilar-Amat. Un llibre intens i dens que ens descobreix una veu nova i molt personal, que caldrà seguir amb atenció.
El capítol de traduccions no ha estat poc ni mal representat aquest any. Entre els clàssics, en destacarem la traducció de La divina comèdia del Dant feta per Joan Francesc Mira, rigorosa i molt atenta al sentit, i la reedició de la ja clàssica, al seu torn, de Josep M. de Sagarra; l'edició completa de Les flors del mal de Charles Baudelaire en la versió de Xavier Benguerel; l'antologia de poemes de Goethe a càrrec de Miquel Desclot, un recull excel·lent que és alhora un repàs a les diverses incursions que han fet els autors catalans en l'univers de l'olímpic de Weimar, des de Maragall al mateix Desclot, passant per gent com Zanné, Lleonart o Feliu Formosa. Un llibre d'aparença modesta, però que honora la cultura catalana. També cal ressaltar la reedició de El poema del vell mariner de Coleridge, traduït per Marià Manent; les intenses versions dels poemes de Paul Celan fetes per Karin Müller i Andreu Vidal; una àmplia antologia dels Cantos d'Ezra Pound en titànica versió de Francesc Parcerisas; els curiosos i subtils poemes amorosos del sisè dalai lama del Tibet, Tshang-Iang Guiamtso, entre el carpe diem i l'elegia, a càrrec de Josep Lluís Alay i Jaume Subirana; les mostres d'un dels clàssics de la poesia flamenca, Guido Gezelle, de mà de Ferran Bach, i de l'armeni Daniel Varujan, traduït per Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian, i, last but not least, la notable traducció de Maria del Mar Díaz Amat dels Poemes i mirlitonades de Samuel Beckett, un llibre pertorbadorament mordaç.
Entre els poetes vius, la collita també ha estat important i variada: Frank Banton, Hélène Dorion, Ted Hughes, Les Murray, els poetes hebreus i anglosaxons versionats en el seminari de traducció poètica de Farrera, etc. És a dir, en conjunt, molt i bo. El resultat d'un esforç continuat per mantenir i acrèixer el contacte de la poesia catalana amb la gran tradició universal, en el passat i en els temps actuals.
Com és lògic, la poesia original en català representa la part del lleó de l'edició. Un còmput casolà em diu que l'any 2000 es van publicar vora un centenar de llibres de poemes escrits en català. Molt probablement em quede curt. Per raons òbvies, ací no m'hi puc referir més que d'una manera telegràfica, i encara seleccionant-ne només uns quants exemples, que trobe particularment brillants o representatius. Voldria que els injustament oblidats pogueren perdonar-m'ho. Com a conjunt, cal destacar que continua la recuperació de poetes seniors, o almenys plenament madurs, que, per una raó o una altra, havien quedat al marge dels corrents dominants. Aquests exercicis de recuperació van permetent fer veure que el patrimoni poètic català és molt més ric i variat (i més valuós) que la successiva imposició de monotonies etiquetades que se'ns havia volgut vendre. Crec que aquest augment de la diversitat, de to i estil, d'àmbits d'exploració i de veu, també salta a la vista en la poesia més jove. No hi ha una estètica clarament dominant, sinó molts camins vàlids. Si els saben seguir de veritat, serà millor així. En poesia, com en totes les arts, l'existència de molts camins, en diàleg entre ells, pot crear una xarxa d'harmonies i contrastos tan articulada i tan complexa com el món que reflecteixen. Per contra, un sol camí, en el fons, no significa res i no va enlloc. Parlant de camins, la poesia catalana, a més de variada, se'ns ha tornat notablement viatgera. Així, els llibres publicats a l'any 2000 ens convidaven a viatjar a Washington amb Teresa Costa-Gramunt, Grècia i Orient amb Manuel Forcano, Chiapas amb Gerard Horta, Roma amb Iban Llop, Praga amb Miquel López Crespí, Petra amb Montserrat Manent i l'Antàrtida i Islàndia amb Josep Ribera. No està malament.
El 2000 no ha estat un any gaire fructífer per a les antologies. N'hi ha una dedicada als nous valors, Dotze poetes joves valencians, a cura de l'infatigable Marc Granell, informativa i engrescadora, i unes quantes de comarcals, com Hora d'argent, del Berguedà o Solcs de paraules, de l'Horta Nord. Tampoc ha estat un gran any per a les edicions dels clàssics. Amb tot, cal citar en aquest apartat el Corpus d'antiga poesia popular de Josep Romeu i Figueras, que és tot un monument a l'erudició i el gust literari d'aquest estudiós que és també poeta.
En canvi, el capítol d'edicions de poetes del segle XX que ja no estan amb nosaltres sí que és nodrit. En destaca l'acurada edició de l'Obra poètica en vers i en prosa de J.V. Foix a càrrec de Jordi Cornudella. Seguidament, i a més del volum ja esmentat de l'obra de Jaume Bru, cal citat la Poesia completa de Josep M. Llompart, a cura de Gabriel Janer Manila i Cèlia Riba, una compilació molt il·luminadora, que ens acosta a la saviesa irònica i serena del seu art. D'un altre gran poeta mallorquí, Blai Bonet, s'ha publicat una important col·lecció de Sonets; un bon tast, mentre esperem l'edició d'una obra completa rigorosa i exhaustiva. Sí que s'ha publicat, finalment, l'obra completa d'un altre interessant poeta mallorquí, Guillem Cabré, desgraciadament desaparegut en plena joventut als anys 80. També és un bon esforç l'antologia i traducció al castellà de poemes de Rosa Leveroni, amb nombrosos inèdits, que amb el títol de La casa desierta y otros poemas ha fet Rosa Lentini. Entre els poemaris solts, en destaca l'últim llibre de Maria Mercè Marçal, Raó del cos, un darrer i corprenedor testimoni del sentit dels cossos i els mots vius, vora la mort i contra ella, i dos llibres de Joan Brossa, Poemes visuals i Passat festes.
També hi ha hagut una considerable quantitat d'obres completes (de moment) d'autors vius i en plena activitat. Es tracta d'un tipus d'edició que es fa particularment necessària en aquests moments, en què els llibres tenen una vida tan curta que, a la que bades, es fa pràcticament impossible seguir la trajectòria dels autors, mentre que els aficionats nous han d'anar explorant una oferta tancada en el present més immediat, sense cap perspectiva temporal. Comencem per Signe d'aire, del poeta i pintor Albert Ràfols-Casamada, exhaustiva i bellament editada; seguim amb Cròniques bàrbares, primer lliurament de les obres completes, que s'endevinen extenses, de Bartomeu Fiol. Fiol és un poeta arquitecte tan fidel a la poesia com descregut d'ella; un escèptic d'inusitada intensitat que ens ha fet saber, entre altres, aquesta veritat: "Els incendis no compten, /el que compta és el foc". Es tracta, doncs, de la recuperació d'un poeta notable, amb categoria d'estrena. Una altra sorpresa ha estat el primer volum de la poesia completa de Lluís Solà, De veu en veu, que recull, amb els seus llibres publicats, una àmplia mostra d'inèdits, que el refermen entre els bons poetes de la seua generació, amb veu pròpia, densitat reflexiva i fluència verbal. També Marc Granell ha reunit ara la seua obra en un volum que permet comprovar la coherència del seu univers poètic, que manté, entre la desolació i l'esperança, una crispada recerca del sentit en versos crus, descarnats, extremadament expressius.
Entre els llibres individuals, cal ressaltar les obres d'alguns poetes veterans, com Subllum, poemari d'una dicció fosca i poderosa, sense concessions, que ens permet aventurar-nos en la cosmovisió obsessiva, tumultuosa, sempre inquisitiva, de Màrius Sampere; Immediacions, de Feliu Formosa, és un gran llibre subtil, entre l'aforisme i la condensació lírica, una poesia suggestiva i secreta, com un conjur contra la constant amenaça de les coses no dites. Ombres, de Francesc Garriga, és una meditació sobre l'estrany periple humà a través dels malconeguts territoris del temps, feta amb astúcia i veu baixa.
En Lírica lleugera, Narcís Comadira ha demostrat que en poesia pot haver-hi gèneres lleugers, però no menors, amb un llibre feliç i jocundament lliure. Natura morta amb nens, de Francesc Parcerisas, és un llibre sens dubte més greu, amb densos poemes meditatius, entre l'evocació i el símbol, que es resolen en l'extens i intens tour de force del poema final. Antoni Clapés ha seguit, en In nuce, la seua particular exploració dels límits de la paraula poètica, en un afany de donar veu al silenci, d'escoltar l'inaudit a través del poema.
Una altra de les sorpreses de la temporada ha estat el segon llibre de versos de Valentí Puig, Blanc de blancs. Un recull d'intuïcions i comentaris plens d'ironia, humanitat i amor a la nostra civilització. Puig sap copsar com pocs la nota grotesca i entranyable de la natura humana i convertir-la en poema. També sap fer elegies memorables. Cant temporal, d'Antoni Ferrer, és la torna secular del seu esplèndid Cant espiritual; un llibre, com tots els seus, ple d'una apassionada expressivitat barroca que es trascendeix en càntic, ací resoltament compromès amb el dolor humà. Un altre poeta d'arrel cristiana i expressió barroca és Llorenç Moyà, i en Via Crucis ens en dóna una mostra, hàbil i emotiva. Entre els llibres que han causat alguna remor, cal recordar també Nou homenatges i altres poemes, de Jordi Ibáñez, un llibre sarcàstic i amarg que inclou un retrat al vitriol de Josep Pla, tens, exasperat i poderós com una tramuntanada verbal, de pura antologia. Bastant més serè és Pòntiques, de Gaspar Jaén Urban, un aplec de bells alexandrins que evoca amb sensibilitat la trista sort d'Ovidi. Jaume Medina ha compost un llibre miscel·lani, D'ara i de sempre, que alterna el paisatge clàssic i el medieval i on destaca un grapat de bones traduccions llatines. Un poemari disfressat de traducció, però que és ben original, és El llibre de la frontera, de Jaume Pont: una antologia imaginària de poetes àrabs de Lleida, que li permet construir un joc de polifonia o multiheteronomia històrica que exalta els goigs de l'amor i interroga els secrets de la paraula.
El 2000 també ha estat un any molt productiu per al següent esglaó generacional. Entre les nombroses obres publicades, voldria assenyalar-ne veloçment la de Pep Rosanes-Creus, Voltor, que dibuixa un univers tendre i amarg que va de la quotidianitat al paroxisme, amb notable contundència verbal i sentit del vers; els dos llibres d'Isidre Martínez Marzo, La veu de Sòcrates i, especialment, Els adéus, un llibre reticent, dens, corprenedor —Martínez Marzo és un dels poetes més profunds, i dotats de la jove poesia catalana, i aquests llibres posen de relleu, una vegada més, la singular coherència burxadora del seu món expressiu—. Fortament expressius són també dos llibres que converteixen els territoris inhòspits de la ciutat en un paisatge moral, El pont de Mühlberg de David Castillo —tot un itinerari per la desolació— i Al Raval de Rafael Vallbona, que ha fet d'aquest barri destruït el seu paradís i el seu infern. Caldria esmentar també obres tan diverses i reexides com Jardins d'amor advers de Susanna Rafart, una excel·lent col·lecció de sonets que aconsegueix convertir en vehicle per a la pròpia veu, amb sensible destresa i sense por, una estrofa tan indòcil i amb una tradició tan imponent, ací plenament assumida; Josep Planapachs, a Llibre de les mercès, busca la musicalitat en sonets i cançons; Darrere les tanques d'Ester Xargay, al seu torn, experimenta amb les possibilitats renovadores de la paraula; o el poderós Sota la volta de ferro de Miquel Cardell, un llibre que agafa volum i autoritat de mica en mica i es conclou amb un grapat de poemes extraordinaris, més els reflexius Les hores roges de Joan Fortuny, La ira dels dies d'Agustí Colomines i El somni de Carles Duarte, o el càntic desolat, en record d'una mitologia impossible, que és 'Èpica per a infants d'Antoni Gómez.
Entre els poetes més joves o que han començat fa poc a publicar, voldria destacar quatre llibres de molt alt nivell, que d'alguna manera indiquen possibles camins de futur. Corint, de Manuel Forcano, un recull de vibrants i savis poemes d'amor, dits amb suggestiva concisió; Blue hotel, d'Iban Llop, també suggestiu i amorós, fluctuant en un temps sense ancoratges, com els hotels efímers de la vida; l'aspre i rotund La nit sense alba de Txema Martínez Inglés, que explora la geografia inhòspita de l'ànima, i el segon llibre d'un poeta en formació, Els espadats de Morris Jesup, de Josep Ribera, conjunt de poemes d'una crispació sorprenentment estilitzada, que sovint sap concloure en versos clamorosos.
La diversitat, la recerca de la intensitat i la comprensió dels mecanismes de l'ofici són trets característics d'aquesta poesia que sorgeix ara i que ens proposa des de la revisitació especular dels clàssics o la relectura del paisatge com a símbol moral, fins a l'al·legoria circens o el relat de màgia i bogeria. Amb noms com Joan Elies Adell, Mireia Lleó, Tomàs Llopis, Núria Martínez Vernis, Begonya Mezquita, Alexandre Navarro, Manuel Queralt i un llarg etcètera, el futur de la poesia catalana és variat i, per tant, esperançador.
I això, i moltes coses més, és el que hi ha. Per acabar, voldria citar unes sàvies paraules d'un predecessor meu en aquesta tessitura, Sam Abrams, que ens recorden quina és l'exigència i l'indefugible deure de l'art de fer versos: "la poesia és com la filosofia en la mesura que és un instrument per a transformar el caos en ordre, per convertir la confusió en concordança mitjançant la forma". Aquesta, si més no, és l'aspiració. És alta, però no s'hi pot renunciar. Certament, la poesia és l'art de dir les coses importants perquè és l'art de trobar sentit, de trobar-lo i de dir-lo. Per això es va dir amb justícia que el poeta era un trobador. El nostre ofici és trobar les veritats, les emocions, les angoixes i les esperances dels humans del temps en què ens toca viure, entendre-les per dins i dir-les d'una manera memorable. O com ho va dir, molt millor i en vers, un poeta que admire, Carlos Marzal: "La gloria, en un poeta, es haber dicho,/ con exactas palabras para el dolor del hombre,/ algo que lo acompañe en la noche futura,/ y que secretamente el hombre lo agradezca". De vegades, la poesia catalana ha sabut dir amb paraules exactes allò que pot acompanyar-nos en les nits a venir, i caldria saber-ho reconèixer i agrair-ho. Si he pogut transmetre'ls algun indici nou d'aquesta riquesa, les meues paraules també hauran tingut sentit.
|
