Click on a icon next to a poem to read its English translation

RAIMON (n. 1940)

JO VINC D'UN SILENCI

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles,

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat.

AL VENT

Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

La vida ens dóna penes,

ja el nèixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltres

al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

al vent del mon.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

D'UN TEMPS, D'UN PAÍS

D'un temps que serà el nostre,

d'un país que mai no hem fet,

cante les esperances

i plore la poca fe.

No creguem en les pistoles:

per a la vida s'ha fet l'home

i no per a la mort s'ha fet.

No creguem en la misèria,

la misèria necessària, diuen,

de tanta gent.

D'un temps que ja és un poc nostre,

d'un país que ja anem fent,

cante les esperances

i plore la poca fe.

Lluny som de records inútils

i de velles passions,

no anirem al darrera

d'antics tambors.

D'un temps que ja és un poc nostre,

d'un país que ja anem fent,

cante les esperances

i plore la poca fe.

T'HE CONEGUT SEMPRE IGUAL

a Gregorio López Raimundo

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

Entre els sorolls dels cotxes, del carrer

i de la gent que atrafegada passa,

he vist molt clar que són molts els que lluiten

i que com tu calladament treballen.

T'he conegut sempre igual com ara,

els cabells blancs, la bondat a la cara,

els llavis fins dibuixant un somriure,

d'amic, company, conscient del perill.

Sense parlar m'has dit "tot va creixent",

lluita d'avui pel demà viu i lliure,

que es va forjant aquests dies terribles,

temps aquests temps de tantes ignorçncies.

No m'he girat mentre serè em creuaves,

he sentit fort un gran orgull molt d'home,

no em trobe sol, company, no et trobes sol

i en som molts més dels que ells volen i diuen.

Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;

aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.

Alerta vius, jo sé que si caiguesses

tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.

PAÍS BASC

Tots els colors del verd

sota un cel de plom

que el sol vol trencar.

Tots els colors del verd

en aquell mes de maig.

Portava el vent la força

d'un poble que ha sofert tant.

Portava la força el vent

d'un poble que ens han amagat.

Tots els colors del verd

sota un cel ben tancat.

I l'aigua és sempre vida

entre munyanyes i valls.

I l'aigua és sempre vida

sota la grisor del cel.

Tots els colors del verd

en aquell mes de maig.

És tan vell i arrelat,

tan antic com el temps

el dolor d'aquella gent.

És tan vell i arrelat,

com tots els colors del verd

en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,

gora Euskadi, diuen fort

la gent, la terra i el mar

allà al País Basc.

SOBRE LA PAU

a Ernesto Guevara

De vegades la pau

no és mes que por:

por de tu, por de mi,

por dels homes que no volem la nit.

De vegades la pau

no és mes que por.

De vegades la pau

fa gust de mort.

Dels morts per sempre,

dels que són nomes silenci.

De vegades la pau fa gust de mort.

De vegades la pau

és com un desert

sense veus ni arbres,

com un buit immens on moren els homes.

De vegades la pau

és un desert.

De vegades la pau

tanca les boques

i lliga les mans,

només et deixa les cames per fugir.

De vegades la pau.

De vegades la pau

no és més que això:

una buida paraula

per a no dir res.

De vegades la pau.

De vegades la pau

fa molt més mal;

de vegades la pau

fa molt més mal.

De vegades la pau.

MORIR EN AQUESTA VIDA

No és dificil morir en aquesta vida,

que viure es més difícil.

I he d'evitar el teu gest

més absurd, inútil.

No he de dir mai:

s'ha de trencar la barca de l'amor

contra la vida quotidiana;

prehistòric com sóc, contradictori com sóc,

em seria mes fàcil destrossar-la.

Perquè t'he fet part de la meua vida

i crec els poemes que tu feies,

he d'evitar el teu gest

més absurd, inútil.

No diré mai:

s'ha trencat la barca de l'amor

contra la vida quotidiana.

Tu has escrit ja fa molts anys,

jo et llegeix encara avui,

poeta Maiakovski.

No és dificil morir en aquesta vida,

que viure és mes difícil.

DE NIT A CASA, JUNTS

I de nit a casa, junts

escoltàvem la música,

de nit a casa junts.

I serenament esperàvem

que d'un moment a l'altre

l'ascensor es parés al nostre pis.

Ells arribarien

de nit, n'érem segurs.

I parlàvem de quines altres coses

podríem fer,

i de què faríem

quan arribassen.

De nit a casa, junts

escoltàvem la música,

de nit a casa junts.

No arribaren aquesta volta

pero tu i jo sabem ...

De nit a casa, junts

escoltàvem la música,

de nit a casa junts.

I parlàvem de quines altres coses

podríem fer,

i de què faríem

quan arribassen.

QUATRE RIUS DE SANG

Com sobre l'arbre sec

i la terra eixuta

cau la pluja en ple estiu,

voldria que les paraules

arribassen ací.

Quatre rius de sang,

terra polsosa i vella,

corral ple de baralles

entre els que es diuen germans,

és el que hem trobat.

Una por immensa

que ens ha fet callar tant;

una por immensa

que encara ens fa callar;

una por immensa

que ens ha fet tant de mal,

és el que hem trobat.

I els quatre rius de sang

cada vegada mes grans

i un espès silenci

tallaven tantes mans ...

I amb tot un passat nostre

sabem el que volem

des d'aquesta terra, germans,

la dels quatre rius de sang.

FOU UN INFANT

Fou un infant despert i obert al món

l'home que avui buit i perdut es troba:

molt lentament l'han fet com ara és

amics i amors viscuts intensament,

i va tot sol i va tot sol, tot sol.

Ha buscat i no ha trobat,

ha lluitat i no ha vençut,

ha cregut, l'han enganyat,

ha estudiat i no sap,

creu que no sap.

Com un record de mots que mai no ha dit,

amb ulls distrets que s'ignoren mirant,

com un diari vell, groguenc, llegit,

al seu davant veu tot el seu passat,

i va tot sol i va tot sol, tot sol.

Ha buscat i no ha trobat,

ha lluitat i no ha vençut,

ha cregut, l'han enganyat,

ha estudiat i no sap,

creu que no sap.

Fou un infant despert i obert al món

l'home que avui trist i oblidat passeja.

T'ADONES, AMIC

T'adones, company,

que a poc a poc ens van posant el futur

a l'esquena;

t'adones, amic.

T'adones, company

que ens el van robant cada dia que passa;

t'adones, amic.

T'adones, company,

que fa ja molts anys

que ens amaguen la història

i ens diuen que no en tenim;

que la nostra és la d'ells,

t'adones, amic.

T'adones, company,

que ara volen el futur

a poc a poc, dia a dia, nit a nit;

t'adones, amic.

T'adones, company,

no volen arguments,

usen la força,

t'adones, amic.

T'adones, company,

que hem de sortir al carrer

junts, molts, com més millor,

si no volem perdre-ho tot,

t'adones, amic.

T'adones, company,

t'adones, amic.