PERE SERAFÍ (1505 ? - 1567)

-

Dama galant, d'alta i molt gran noblesa,

On la virtut se troba aposentada,

No sé més dir sinó que us ha formada

Aquell que té los cels ab fortalesa.

Mirant de vós la gràcia i gentilesa,

Al grau suprem sou de virtus dotada,

Robí perfet, gran joia comparada,

I diamant de joies la riquesa.

Anau seguint la generosa fama

De les gentils, única i sola guia

En tot lo curs de virtuosa vida.

Creença tinc que tan graciosa dama,

Avent ben vist lo que tant mereixia,

Res faltarà del que sa fama crida:

Dama del tot complida,

Onra que naix de l'arbre de Cardona,

No tenint par, no podeu ser segona,

Ans bella fora mida.

CÀNTIC D'AMORS

Tots quants d'amor segueixen la carrera,

fugen sa llei, cruel, falsa enemiga,

que dins l'hivern sentir fan primavera,

i en mig l'estiu fredor i greu fatiga:

no esper ja més ningú per fe sencera

tenir, que a tot perfet amant obliga

trobar ja mai pietat, que per estrena

dóna amargor, turment, dolor i pena.

Així com vol en qualque pas fortuna

pereix algú per ferro o mort sobtada,

mas caritat universal, comuna

fa dar al cos la terra, i de passada

los viandants ab pedres, d'una en una,

de poc en poc fan sepultura alçada;

i io morint per la senyora mia,

mai no em tirà piadosa pedra un dia.

Lo peregrí que nit i jorn camina

'spera en l'alberg trobar repòs una hora:

lo navegant si la gran mar s'impina,

cessa lo vent, i del perill surt fora:

lo fer soldat que en batallar s'inclina

'spera campar, perquè algun sant honora,

i en mi totemps creix la dolor superna,

que ingratitud ma trista sort governa.

Premi esperant, treballa tot lo dia

lo llaurador, i lo seu cos molesta:

i un capità que és de soldats la guia

per lo semblant no tem fred ni tempesta:

i un vil pastor d'ovelles, fent sa via

treballa i pren descans per la floresta:

io treballant, mai lo meu cos reposa

ni esper de ben servir ninguna cosa.

Mou-se lo vent molt fort de tramuntana

ab llamps i trons i pluja tempestosa:

trenca los troncs, dels monts i terra plana

desfà los camps ab l'aigua furiosa:

fent molt gran so de les campanes sana,

i mostra el sol la faç molt lluminosa:

mas en mi trist, per ma desaventura

la tempestat creix sempre més escura.

Baix en l'infern, ab so de dolça lira,

Orfeu trobà pietat en sa tristura,

del gran Plutó cantant placà la ira,

havent d'aquell una ànima segura:

io trist que nit i jorn mon cor sospira

blanir no puc un cor, ans més s'endura:

no basten precs, ni plants, ni fe sencera,

ans quan més va, creix més cruel i fera.

L'hom desterrat, lluny de sa dolça terra,

'sper ab lo temps tornar al ser que estava

i u saltejat d'una molt cruda guerra

per temps ha pau o treva que esperava.

Qui éstà en presó i la cadena el ferra

llibert se veu per temps com desijava:

io perseguit de tanta desventura

no sé que esper, sinó la sepultura.

Lo cervo que és nafrat cerca aigua clara

per refrescar, tenint mortal ferida;

si troba font o riu pres se declara

de ben curar i renovar sa vida:

tal só nafrat, mas sent que és molt avara

qui em pot donar la sanitat complida,

que té per bé de pura set matar-me

primer que mai no vulla remediarme.

Tot reverdeix la fèrtil primavera

quan és passat l'hivern que el món despulla,

floreix los prats, i el aucellets prospera,

a l'arbre nuu fa recobrar la fulla:

dins l'aigua el peix, i al bosc tot l'altre fera

troben descans i amant qui bé els reculla:

i en mi lo temps jamés no fa mudança

ans sent del tot secar-se l'esperança.