Bibliografia bàsica
			Què hi ha a la Biblioteca de Catalunya
			Què hi ha a les biblioteques universitàries catalanes (CCUC)
			Què hi ha a les biblioteques públiques
			Per comprar-ne llibres
			Articles sobre el període (Traces)
			A la Hiperenciclopèdia
		Humanisme Inclou entrades sobre alguns autors, bibliografia i exercicis.
		Internet a l'aula Descripció del moviment amb entrades a alguns autors.
		L'Humanisme Tema elaborat per Jordi Roca i Rovira per al núm. 31 d'història de la literatura catalana.
		De l'humanisme au siècle des Lumières "Le mouvement humaniste, les grandes découvertes, de nouveaux systèmes de classement, fondation des académies et le mouvement humaniste aux XVe et XVIe siècles."
		AUTORS
		March a Lletra Pàgina a Lletra sobre l'autor.
		Isabel de Villena a Lletra Pàgina a Lletra sobre l'autora.
		Ausiàs March Aproximació a la seva vida i època, i a la seva obra, amb propostes didàctiques i a internet, agenda i altres activitats.
		Bernat Metge Biografia de l'autor de Lo somni i membre més destacat de la Cancelleria Reial.
		Joan Roís de Corella Presentació del llibre Poesías de Joan Roís de Corella (València, 2004), edició bilingüe i notes d'Eduard J. Verger.
		Isabel de Villena Biografia de l'escriptora i religiosa clarissa nascuda a la València del segle XV.
		Joan Lluís Vives Biografia de l'humanista valencià a la BVJLV.
		OBRES
		Lo sompni a la BVJLV Edició completa d'aquesta obra de Bernat Metge digitalitzada per la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.
		"De vostra salut he desig" Llegiu aquest i un altre poema de Bernat Metge al RIALC.
		Vita Christi a la BVJLV Edició completa d'aquesta obra d'Isabel de Villena digitalitzada per la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.
		DIVERSOS
		"Humanisme i Renaixement... ...en temps de Carles I i Felip II, vigència a Catalunya i Amèrica al llindar del tercer mil·lenni".
	"Els Borgia al monestir... ...de Santa Maria de Ripoll". De l'Humanisme a la Contrareforma.

Humanisme

Terme derivat del qualificatiu humanista, que en l’argot universitari dels segles XV-XVI designava el professor dels studia humanitatis, és a dir l’expert en gramàtica, retòrica, poètica, història i filosofia moral.

Actualment el terme humanisme es pot utilitzar en sentit restrictiu per referir-se a l’activitat filològica dels llatinistes i hel·lenistes professionals dels segles XV i XVI que solien treballar o en un entorn universitari o com a preceptors en corts aristocràtiques o al redòs de la impremta, la nova revolució mediàtica (és l’accepció que defensen Francisco Rico o Lola Badia); però en un sentit més general el terme s’utilitza per referir-se al moviment cultural i intel·lectual que deixà empremtes també en el món dels estudis bíblics, el pensament polític, l’art, la ciència, la filosofia i la literatura en llengües vernacles (és l’accepció que defensen Miquel Batllori o Jill Kraye).

Tradicionalment en el nostre àmbit el terme humanisme s’ha utilitzat en aquest segon sentit per caracteritzar la literatura catalana classicitzant sorgida de la nova situació sociopolítica i religiosa de les dues darreres dècades del segle XIV i de la primera meitat del segle XV, durant els regnats de Joan I, Martí l’Humà i Alfons el Magnànim, i de les constants relacions que s’establiren amb els ducats catalans d’Atenes i Neopàtria i amb el regne de Nàpols. Aquest conjunt de factors haurien propiciat un interès més intens i més ampli per la cultura grecollatina que no pas el representat per la pervivència medieval de les lletres humanes (litterae humaniores) i haurien caracteritzat una nova època cultural que, tot i no significar una ruptura total amb l’edat mitjana, hi introduïa atractives novetats.

Del nou interès pel món clàssic en derivarien la influència de Ciceró en la prosa llatinitzant de caràcter jurídic i administratiu que emergia de la Cancelleria reial, el conjunt de traduccions al català de clàssics com Tucídides, Plutarc, Aristòtil, Isop, Virgili, Horaci, Lucà, Ovidi o Sèneca i, per damunt de tot, l’obra de dos autors originals, situats als dos extrems del període, el català Bernat Metge i el valencià Joan Roís de Corella. De fet, en Bernat Metge conflueixen tots tres aspectes i el seu diàleg Lo somni ha estat considerat la millor obra de l’humanisme en català per Antoni Rubió i Lluch, Lluís Nicolau d’Òlwer, Jaume Massó i Torrents, Jordi Rubió i Balaguer i Miquel Batllori, que han analitzat des d’aquesta òptica l’humanisme català.

Tanmateix, d’altres estudiosos han matisat el caràcter humanístic de l’obra de Bernat Metge i d’aquest conjunt de traduccions al català de textos clàssics, fetes amb mitjans tècnics rudimentaris, sense superar les dificultats que els plantejava el llatí dels clàssics i amb un quadre d’errors i simplificacions notable. Des d’aquesta òptica, que és la que defensen Francisco Rico o Lola Badia, caldria considerar tots aquests textos dins de la literatura catalana medieval i reservar el terme humanisme per a la producció llatina dels experts en filologia clàssica.

En aquest sentit, l’humanisme català s’iniciaria a la segona meitat del segle XV i s’estendria durant tot el segle XVI. Jeroni Pau, jurista a la cancelleria apostòlica, historiador de les antiguitats romanes i autor d’epístoles retoricades i de poesies influïdes per Marcial i Prudenci, en seria un dels pioners. L’interès per la reconstrucció i l’estudi de la civilització clàssica també són en la base del Llibre de les grandeses de Tarragona (1573) de Lluís Pons d’Icart i dels Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades d’Antoni Agustí, descripció de les monedes, inscripcions i vestigis arquitectònics de la civilització romana a Itàlia, la Gàl·lia, el nord d’Àfrica i Hispània realitzada amb una erudició, un rigor i un sentit crític fins aleshores desconeguts en el nostre àmbit.

Un altre aspecte essencial de l’humanisme i dels studia humanitatis, la potenciació d’un llatí ric i elegant, que imita el dels autors clàssics i elimina les paraules i expressions corruptes del llatí vulgar, genera tractats com el Magnum de pronominibus, obra de Joan Ramon Ferrer, redactada, a imitació de Valla, a la segona meitat del XV. El 1475 s’editaren a Barcelona els Rudimenta grammatices de Niccolò Perotti, amb un pròleg on es considera que el manual farà canviar la rusticitat catalana per la cultura i l’elegància clàssiques, però a l’àmbit català la línia dominant de la llatinitat cinccentista arriba a través de l’humanista sevillà Elio Antonio de Nebrija, amb les Introductiones latinae, i de l’humanista neerlandès Desideri Erasme, amb la Sintaxi i els Col·loquis.

D’altra banda, la pléiade d’intel·lectuals que exerciren la docència d’humanitats a la Universitat de València —Joan Àngel i Gonzàlez, Francesc Dassió, Joan Navarro, Joan Salaya, Andreu Sempere, Pere Joan Nunyes o Joan Lorenzo Palmireno— contribuïren a la difusió de la poètica i la retòrica clàssiques amb tractats teòrics i amb exercicis literaris i difongueren l’obra i el pensament de Joan Lluís Vives, l’humanista valencià resident al centre d’Europa.