Humanisme

Terme derivat del qualificatiu humanista, que en l’argot universitari dels segles XV-XVI designava el professor dels studia humanitatis, és a dir l’expert en gramàtica, retòrica, poètica, història i filosofia moral.

Actualment el terme humanisme es pot utilitzar en sentit restrictiu per referir-se a l’activitat filològica dels llatinistes i hel·lenistes professionals dels segles XV i XVI que solien treballar o en un entorn universitari o com a preceptors en corts aristocràtiques o al redòs de la impremta, la nova revolució mediàtica (és l’accepció que defensen Francisco Rico o Lola Badia); però en un sentit més general el terme s’utilitza per referir-se al moviment cultural i intel·lectual que deixà empremtes també en el món dels estudis bíblics, el pensament polític, l’art, la ciència, la filosofia i la literatura en llengües vernacles (és l’accepció que defensen Miquel Batllori o Jill Kraye).

Tradicionalment en el nostre àmbit el terme humanisme s’ha utilitzat en aquest segon sentit per caracteritzar la literatura catalana classicitzant sorgida de la nova situació sociopolítica i religiosa de les dues darreres dècades del segle XIV i de la primera meitat del segle XV, durant els regnats de Joan I, Martí l’Humà i Alfons el Magnànim, i de les constants relacions que s’establiren amb els ducats catalans d’Atenes i Neopàtria i amb el regne de Nàpols. Aquest conjunt de factors haurien propiciat un interès més intens i més ampli per la cultura grecollatina que no pas el representat per la pervivència medieval de les lletres humanes (litterae humaniores) i haurien caracteritzat una nova època cultural que, tot i no significar una ruptura total amb l’edat mitjana, hi introduïa atractives novetats.

Del nou interès pel món clàssic en derivarien la influència de Ciceró en la prosa llatinitzant de caràcter jurídic i administratiu que emergia de la Cancelleria reial, el conjunt de traduccions al català de clàssics com Tucídides, Plutarc, Aristòtil, Isop, Virgili, Horaci, Lucà, Ovidi o Sèneca i, per damunt de tot, l’obra de dos autors originals, situats als dos extrems del període, el català Bernat Metge i el valencià Joan Roís de Corella. De fet, en Bernat Metge conflueixen tots tres aspectes i el seu diàleg Lo somni ha estat considerat la millor obra de l’humanisme en català per Antoni Rubió i Lluch, Lluís Nicolau d’Òlwer, Jaume Massó i Torrents, Jordi Rubió i Balaguer i Miquel Batllori, que han analitzat des d’aquesta òptica l’humanisme català.

Tanmateix, d’altres estudiosos han matisat el caràcter humanístic de l’obra de Bernat Metge i d’aquest conjunt de traduccions al català de textos clàssics, fetes amb mitjans tècnics rudimentaris, sense superar les dificultats que els plantejava el llatí dels clàssics i amb un quadre d’errors i simplificacions notable. Des d’aquesta òptica, que és la que defensen Francisco Rico o Lola Badia, caldria considerar tots aquests textos dins de la literatura catalana medieval i reservar el terme humanisme per a la producció llatina dels experts en filologia clàssica.

En aquest sentit, l’humanisme català s’iniciaria a la segona meitat del segle XV i s’estendria durant tot el segle XVI. Jeroni Pau, jurista a la cancelleria apostòlica, historiador de les antiguitats romanes i autor d’epístoles retoricades i de poesies influïdes per Marcial i Prudenci, en seria un dels pioners. L’interès per la reconstrucció i l’estudi de la civilització clàssica també són en la base del Llibre de les grandeses de Tarragona (1573) de Lluís Pons d’Icart i dels Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades d’Antoni Agustí, descripció de les monedes, inscripcions i vestigis arquitectònics de la civilització romana a Itàlia, la Gàl·lia, el nord d’Àfrica i Hispània realitzada amb una erudició, un rigor i un sentit crític fins aleshores desconeguts en el nostre àmbit.

Un altre aspecte essencial de l’humanisme i dels studia humanitatis, la potenciació d’un llatí ric i elegant, que imita el dels autors clàssics i elimina les paraules i expressions corruptes del llatí vulgar, genera tractats com el Magnum de pronominibus, obra de Joan Ramon Ferrer, redactada, a imitació de Valla, a la segona meitat del XV. El 1475 s’editaren a Barcelona els Rudimenta grammatices de Niccolò Perotti, amb un pròleg on es considera que el manual farà canviar la rusticitat catalana per la cultura i l’elegància clàssiques, però a l’àmbit català la línia dominant de la llatinitat cinccentista arriba a través de l’humanista sevillà Elio Antonio de Nebrija, amb les Introductiones latinae, i de l’humanista neerlandès Desideri Erasme, amb la Sintaxi i els Col·loquis.

D’altra banda, la pléiade d’intel·lectuals que exerciren la docència d’humanitats a la Universitat de València —Joan Àngel i Gonzàlez, Francesc Dassió, Joan Navarro, Joan Salaya, Andreu Sempere, Pere Joan Nunyes o Joan Lorenzo Palmireno— contribuïren a la difusió de la poètica i la retòrica clàssiques amb tractats teòrics i amb exercicis literaris i difongueren l’obra i el pensament de Joan Lluís Vives, l’humanista valencià resident al centre d’Europa.