Bibliografia bàsica
			Què hi ha a la Biblioteca de Catalunya
			Què hi ha a les biblioteques universitàries catalanes (CCUC)
			Què hi ha a les biblioteques públiques
			Per comprar-ne llibres
			Articles sobre el període (Traces)
			A la Hiperenciclopèdia
		Neoclassicisme i literatura Entrada corresponent a la Hiperenciclopèdia.
		El Neoclassicisme en la literatura catalana Entrada corresponent a la Hiperenciclopèdia.
		Resum del període Dins "La literatura catalana a través del temps", el web Arguments Externs presenta un resum de les lletres catalanes del Neoclassicisme.
		Art neoclàssic Pàgina d'Història de l'Art a la UOC dedicada a l'estètica plàstica neoclàssica. Amb comentari d'obres.
		Pàgina d'Art History Pàgina sobre el segle XVIII d'aquest cercador de recursos d'art.

Neoclassicisme

Moviment estètic europeu del Set-cents. Deriva, en darrer terme, de l'academisme classicista cortesà, que imperava a França al darrer terç del segle XVII, resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del racionalisme hedonista de la nova burgesia. El segon element esdevingué dominant i féu evolucionar el moviment de l'aparatós classicisme imitatiu i estrictament reglamentat cap a un ornamentalisme lleuger i epicuri o un didactisme amable. En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic règim i els seus valors. Per això, darrerament, la crítica tendeix a reservar el concepte de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica produïda en el marc de les idees il·luministes o li·lustrades, fent-lo coincidir així, cronològicament amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les arts plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions anteriors el terme més genèric de classicisme. Els gèneres típics d’aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica.

Als territoris dels Països Catalans incorporats definitivament a l'estat espanyol fa una aparició tardana (vers 1770), però l'emergència d'una burgesia activa arran de la revolució agrària i la dinamització comercial subsegüent a l'obertura dels mercats colonials fa que cap a la darreria del segle el moviment hi sigui bastant viu. Malgrat tot, per efectes de l'espanyolisme determinat pel centralisme borbònic i el col·laboracionisme intel·lectual en l'empresa del despotisme il·lustrat, molts escriptors emigren a la capital i, en tot cas, produeixen bàsicament en castellà, i encara més aviat unes obres erudites i científiques que no pas pròpiament literàries.

Hi ha, amb tot, una literatura neoclàssica en català, sobretot poètica, bé que esporàdica i, sovint, amb interferències de caràcter rococó, o fins i tot amb reminiscències barroques: Ferrera, Plana, Puigblanch. Les manifestacions rosselloneses d'imitació del classicisme francès no són pròpiament neoclàssiques. La traducció de la Zaïra de Voltaire per Sebastià Sabiuda i l'aparició d'un grup relativament nombrós de dramaturgs (Balanda i Sicart, Ribes, Ques, etc.) que reflecteixen la influència del teatre clàssic del grand siècle francès responen primordialment a intencions de proselitisme religiós. En canvi, a Menorca, integrada en l'estat anglès (que reconeix l'oficialitat del dialecte local) i amb una considerable prosperitat econòmica, una burgesia mercantil, modesta però dinàmica, crea vers la mateixa època (la primera tragèdia de Joan Ramis és de 1769) un moviment neoclàssic centrat entorn de la Societat de Cultura de Maó (1778-85), que es manifesta no sols en el teatre, sinó també en la poesia: els germans Ramis, Soler i Sans, Febrer i Cardona, Vicenç Albertí, entre d'altres.

Ara bé, als Països Catalans en general la reacció enfront de la Revolució Francesa i la guerra napoleònica provoquen un caos econòmic i polític, una paralització cultural i, alhora, una radicalització política, tant a la dreta com a l'esquerra, de la literatura, que tendeix a utilitzar les tècniques i les formes de la tradició popular amb finalitats de propaganda.

El neoclassicisme perdura, amb tot, fins molt tard (el 1823 Altés i Gurena encara tradueix Voltaire). L'aparició el 1823 d’El Europeo marca ja la irrupció, momentàniament ajornada, del romanticisme.