 |
Bonaventura Carles Aribau
(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)
(Barcelona 1798-1862). Escriptor, economista i polític. De família menestral, estudià retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç. El 1815 fundà, amb I. Santpons, Ramon Muns, Miquel Anton Martí, entre d’altres, la Sociedad Filosófica i, dos anys després, publicà el seu primer, i únic, llibre de poemes (Ensayos poéticos). Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç. El 1820 col·laborà en la revolució liberal, i durant el trienni constitucional ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors d’El Europeo.
El 1823 inicià la seva carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però hagué d’abandonar-la ben aviat. Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del 1820 sosté, en El Europeo, que «la permanència de l’ordre establert és el desig que han de manifestar tots els homes de bé» i que «el legislador ha de prevenir i castigar els abusos de la paraula i de la impremta que poden excitar revoltes i comprometre la seguretat de l’estat». El 1831 es confessà «amant de l’ordre» en una lletra adreçada al general Llauder i el 1843 felicità en vers al general Prim per la repressió que havia dirigit contra el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries com de les moderades, la seva activitat pública es desenrotllà en un terreny d’especialista.
El 1826, i gràcies a una recomanació de Fèlix Torres i Amat, entrà a treballar a l’empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins asssolir un gran prestigi. El 1841 treballà per a José de Salamanca com a cap de comptabilitat de l’empresa arrendatària de l’estanc de la sal, i el 1847, quan Salamanca esdevingué ministre de finances, fou nomenat director general del tresor. La caiguda d’aquest no el separà dels llocs rectors de l’economia espanyola i, el 1850, fou nomenat vocal de la junta de duanes i aranzels; el 1852, director general de cases de moneda, mines i propietats de l’estat, i el 1857, secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a Madrid, s’havia anat desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850 inicià un acostament, que s’accentuà a mesura que s’incrementà la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per a morir-hi en la pobresa.
Liberal il·lustrat, Aribau comencà practicant una mena d’enciclopedisme que propugnava l’utilitarisme, el millorament moral i material de l’home, el progrés científic, etc., i que ben aviat canalitzà cap a l’economia sense desinteressar-se mai del món de la tecnologia. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i Alessandro Manzoni.
Fou redactor d’El Europeo, divulgà les ideees estètiques de Friedrich von Schiller, propulsà la fundació d’El Vapor i, sobretot, escriví un poema, "La Pàtria" (1833), que inicià, alhora, el romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença.
Periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la producció poètica restà inèdita en esborranys d’ús personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes. Els Ensayos poéticos canten amb èmfasi i segons els patrons setcentistes els grans temes del progrés científic i moral de l’època; els poemes posteriors, escrits en català, castellà o italià, són generalment de circumstàncies. El 1820, escriví l’himne revolucionari "Libertad, libertad sacrosanta" i, amb la col·laboració de Làrios de Medrano, López-Soler i Altés i Gurena, publicà i estrenà La libertad restaurada, una "representación dramática patriótica" en un acte i cinc escenes; el 1843 compongué en català una "Carta dirigida des de Madrid al general Prim, comte de Reus", etc. D’altres poemes són de caràcter més íntim, com, per exemple, les odes "A la señora Leticia Cortesi" (1821) i "All’eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell’autore" (1840), els versos en forma de creu dedicats "A la Virgen de los Dolores" (1845), etc. A destacar les dues anacreòntiques catalanes, el sonet dedicat "A la Srta Maria Dolors de Belza" i, sobretot, "La Pàtria".
Erudit en temes literaris, fundà, i dirigí fins al volum XII, la «Biblioteca de Autores Españoles» per a la qual preparà (1846) l’edició de les poesies i novel·les de Cervantes, l’obra dels Moratín i les novel·les anteriors al Quixot. Els pròlegs que redactà per a les dues darreres són plens de records i de punts de vista remarcables. La producció econòmica restà en esborranys o es troba oblidada a les pàgines de diaris i revistes. A destacar les Reflexiones sobre la inoportunidad de la proyectada reforma de la Constitución de 1837 (1844), els articles a El Corresponsal de Madrid, els capítols destinats a una història de les finances espanyoles, una extensa Historia del Banco de San Carlos, inacabada, i l’esborrany d’una història de la indústria cotonera catalana.
Copyright text © 2000 Edicions 62
   |
