Clementina Arderiu

Barcelona, 1889-1976. Poeta. Filla d’una família d’argenters, n’aprengué l’ofici i estudià idiomes, música i piano. Gran afeccionada a la lectura, publicà el seu primer poema el 1911, i poc després ja fou inclosa en l’Antologia de poetes catalans d’avui de L’Avenç (1913) i en l’Antologia de poetes catalans moderns d’Alexandre Plana (1914). El 1916 edità Cançons i elegies, que recollia textos escrits des de 1913, i es casà amb Carles Riba, que l’orientà en la seva vocació literària i la introduí definitivament en els cercles intel·lectuals. Junts viatjaren per Itàlia, Alemanya, França i Grècia, prengueren una clara posició de compromís amb la República durant la guerra, cosa que els conduí a l'exili el 1939, i al seu retorn a Catalunya van exercir un paper central a la resistència cultural.

Malgrat la importància de Riba en la vida de l’autora, des del punt de vista literari fou un altre escriptor qui hi exercí una influència decisiva: Josep Carner, que entre altres coses, com sosté Enric Bou «li forní un determinat model de composició, la cançó».

En els anys vint i trenta publicà L’alta llibertat (1916-1920) (1920) i Poemes (1936) —que aplegava els dos primers llibres i un de nou, Cant i paraules—, col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, versionà textos de Rabindranath Tagore i participà activament en la vida sociocultural. Des de molt aviat, com demostra la seva inclusió en Les noves valors de la poesia catalana de Joaquim Folguera (1919), l’autora fou considerada un dels principals talents poètics del moment, i també la millor poetessa del període i un model per a les escriptores més joves, ja que havia obert, segons Octavi Saltor, «el camí a totes les efusions més íntimes, subjectives i diverses de la sensibilitat femenina».

El 1938 guanyà el Premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, publicat el 1946 i ampliat en l’edició de 1952 de Poesies completes. Posteriorment aparegueren És a dir (1959, Premi Óssa Menor 1958 i «Lletra d’Or» 1960), L’esperança encara (1969) i Obra poètica (1973), que recollia el conjunt d’una producció estretament lligada a l’experiència vital —en la qual el fet de ser dona fou crucial— i presidida per una poètica de ressons maragallians. L’amor, la fe, l’alegria, el cant, la condició femenina, el dolor, l’angoixa, la tristesa, la por i la mort són els temes que, amb més o menys pes i amb tractaments diferents segons el moment i les circumstàncies, dominen una poesia molt treballada, depurada i mesurada en l’expressió del sentiment alhora que d’extraordinària força expressiva; una poesia que, inicialment inscrivible en el moviment noucentista, el supera amb la incorporació d’elements de la tradició catalana culta i popular, del simbolisme i de l’avantguarda.