Francesc Eiximenis

Girona, 1327-32/Perpinyà 1409. Polígraf franciscà, va estudiar a les escoles del seu orde i va completar la seva formació intel·lectual a la universitat d’Oxford. El 1374 va obtenir, gràcies al mecenatge de la família reial, el títol de mestre en teologia per la universitat de Tolosa. En tornar a Catalunya es va dedicar a l’ensenyament. Entre els anys 1384 i 1408 va viure a València, on va desenvolupar una activitat molt intensa com a predicador i com a conseller de l’Ajuntament i hi va escriure la major part de les seves obres. Com a recompensa per la seva fidelitat, el 1408 el papa Benet XIII li va encomanar el bisbat d’Elna i li va atorgar el títol honorífic de patriarca de Jerusalem. Es va traslladar a Elna immediatament, però va morir poc després.

La seva extensa obra té com a objectiu fonamental l’educació religiosa i civil dels laics, a qui ofereix hàbils síntesis del pensament escolàstic, presentades «per manera simple e grossera», és a dir, en una prosa clara, precisa i amena. La seva aportació a la literatura catalana rau en la gran qualitat de la seva prosa i en la seva traça com a narrador d’exemples i d’escenes costumistes i recreador del llenguatge popular.

Eiximenis no és, però, un pensador original, sinó un compilador del bo i el millor de la tradició escolàstica, que havia conegut de primera mà a Oxford i a Tolosa i que estava molt ben representada en la seva extensa biblioteca. Les seves obres van tenir una gran divulgació —primer de forma manuscrita i, més tard, en forma de llibre— tant entre la família reial i la noblesa com entre tots els sectors de les classes urbanes. L’èxit es va repetir amb les traduccions de diverses de les seves obres a l’aragonès, el castellà, el francès, el llatí i fins i tot el flamenc. També dóna fe d’aquest èxit el fet que el Psaltiri devotíssim, traducció catalana a càrrec de Guillem Fontana d’un llibre d’oracions que Eiximenis havia escrit en llatí, sigui el llibre català de tirada més alta —2.000 exemplars— des dels inicis de la impremta fins el 1533.

Eiximenis va escriure en llatí i, sobretot, en català. La primera obra escrita en llengua vulgar va ser probablement el Tractat d’usura, un tractat d’ètica econòmica escrit poc després de la seva estada a Tolosa. La primera gran obra escrita en català va ser Lo Crestià. A continuació va escriure el Llibre dels àngels (1392), la seva obra més llegida i traduïda, que és un tractat d’angelogia destinat a estendre el culte i el coneixement dels àngels i a divulgar punts fonamentals de la moral i de la fe cristianes. El Llibre de les dones (1396) inclou, per una banda, un regiment de vida ideal per a les diverses condicions possibles de la dona (infanta, donzella, casada, vídua, religiosa) i, per l’altra, una mena de catecisme especialment destinat al públic femení.

La Vita Christi (escrita abans del 1403) és una vida de Crist que Eiximenis havia previst d’escriure inicialment en llatí, però que va acabar escrivint en català a precs de Pere d’Artés, un influent funcionari de la cort. Potser a causa d’aquest canvi de llengua en aquesta obra es combinen escenes de caire popular i afectiu amb passatges en què es discuteixen qüestions teològiques d’una certa envergadura. L’Scala Dei o Tractat de Contemplació (1406), escrit a instàncies de Maria de Luna, l’esposa de Martí I, és un resum del catecisme que clou el Llibre de les dones, acompanyat d’una antologia d’oracions i de devotes contemplacions.

Pel que fa a les obres llatines, adreçades a un públic universitari o eclesiàstic, cal assenyalar l’Ars praedicandi populo (anterior al 1383), un tractat per aprendre a compondre sermons; una Summa Theologica, probablement inacabada; el Pastorale (1398), on s’exposen les normes generals que han de regir la conducta dels clergues i dels religiosos. Una Summa Theologica, probablement inacabada; el Psalterium alias laudatorium (1404), un llibre d’oracions i de devotes contemplacions i l’Expositio in Psalmos Poenitentiales.

L’obra d’Eiximenis és un punt de referència fonamental per entendre la societat, la cultura i la literatura catalanes dels segles XIV-XV; per entendre, per exemple, fenòmens tan complexos com la notable difusió del coneixement de la lectura i l’escriptura entre les classes urbanes, fins i tot entre les dones, o com la creixent presència de conceptes teològics i escolàstics en la prosa i en la literatura en llengua vulgar d’aquesta època (Metge, Turmeda, March, Martorell, etc.).