 |
Francesc Fontanella i Garraver
(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)
Barcelona, 1622-Perpinyà, 1681/85. Poeta i dramaturg. Va doctorar-se en dret el 1641 a Barcelona. Amb tota la família implicada en el moviment secessionista, el 1642 va arribar a superintendent d’artilleria en el bàndol francòfil de la guerra dels Segadors i el 1643 va acompanyar el seu germà Josep al Congrés de Münster. El 1652 va haver d’exiliar-se a Perpinyà. En morir la seva segona dona, va ingressar a l’orde dominicà (1657) i el 1660 va ser ordenat sacerdot. Entre 1663 i 1673 exercí com a professor de dret canònic a la Universitat de Perpinyà i el 1673 va arribar a prior del convent de Sant Domènec de Perpinyà.
La seva producció literària, vinculada al barroc, té clares influències de Góngora —el model de les Soledades és visible en alguns fragments d’Amor, firmesa i porfia— i Garcilaso de la Vega —«Oh dures fletxes de mon fat rompudes...», «Dolces despulles quan lo cel volia...»—. Les seves tècniques poètiques són les habituals de la poesia cultista: hipèrbatons, antítesis, al·literacions, enumeracions, metàfores, etc. Utilitza un registre lingüístic forçat, ple de neologismes i molt castellanitzat.
La principal característica de la seva poesia és l’exagerat sentimentalisme, unit a un interès per la temàtica bucòlica —influència clara de Garcilaso. En aquest sentit, Fontanella intenta adaptar la mitologia bucòlica —nimfes, nàiades, pastors, etc.— a la geografia catalana, més concretament a la barcelonina —Tibidabo, Besòs, Llobregat— i a la rossellonesa. Les característiques esmentades són especialment visibles en el recull de romanços anomenats Giletes, escrits, sembla, al Rosselló en la seva joventut, i en els quals la deliqüescència sentimental arriba a l’extrem, principalment per l’abús dels diminutius.
Ara bé, encara que el gruix de la seva poesia és fonamentalment amorós i bucòlic, va conrear també altres gèneres i temes típicament barrocs, com la letrilla satírica i paròdica, el romanç heroic, burlesc o mitològic, la recreació de cançons populars, etc., i també, ocasionalment, els temes obscens o escatològics. Fontanella destaca per la seva habilitat en molts aspectes compositius i en el plantejament i l’estructura de les seves obres majors.
Va escriure dues obres de teatre: la Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia (cap a 1643), completada amb una lloa, un entremès i un ball, i la comèdia mitològica, d’inspiració més o menys calderoniana, Lo desengany. La lloa presenta un interessant aspecte de manifest: Fontanella hi fa una defensa de la llengua i exposa la voluntat de contribuir a la seva «il·lustració», omplint, amb les seves obres dramàtiques, el buit de l’inexistent teatre culte en català de caràcter profà.
Pel que fa a la producció en prosa, només en coneixem el panegíric fúnebre de Pau Claris (1641), que és una bona mostra d’oratòria cultista. La seva abundosa producció de circumstàncies —emblemes o jeroglífics per a celebracions oficials, elogis preliminars de llibres, sentència de les justes poètiques en honor de sant Tomàs el 1658, etc.— demostra que, en la seva època, va gaudir d’una gran consideració com a escriptor.
La seva influència, potser no tan evident com la de Francesc Vicent Garcia, es clara en els autors de la Renaixença: connecta amb el bucolisme dels primers romàntics, com Rubió i Ors i Martí i Cortada. Modernament, l’edició crítica de les seves obres ha estat abordada per Maria-Mercè Miró.
Copyright text © 2000 Edicions 62
   |
