LES ACÀCIES FAN PA D'ÀNGEL

          Les acàcies
          fan pa d'àngel,
          noia de quinze anys i mig! 

          (Erminis dòcils
5              a les teves carícies.)         

El poema es fixa en la flor/llavor de l'acàcia, un arbre habitual en la comarca que a final de la primavera floreix i expulsa la llavor, un borrissol de color blanquinós que s'escampa volant amb el vent. És la blancor i la suavitat d'aquesta flor de l'acàcia allò que recorda al poeta el pa d'àngel i la suavitat dels erminis. També sabem l'edat adolescent de la noia, que acaricia aquesta flor de les acàcies, amb innocència.

El madrigal marca l'harmonia entre un instant quotidià de la natura i la innocència de la noia. El poeta, que en tot moment es dirigeix a la noia, no té cap protagonisme en el poema i es limita a fer d'observador i a incloure un comentari personal entre parèntesi. El poema és un cant d'amor adolescent.