El poema "Estem sols entre crits de profetes" avança significativament en el camí cap a la soledat i la introspecció a què ens està conduint el poeta en aquesta secció. Com a novetat introdueix una forta crítica centrada en la manera de ser de la societat igualadina, que no és capaç de veure més enllà del nas i fa encara més dolorós l'aïllament del poeta i l'Aurora.

Els versos 1-3 presenten els dos punts elevats de la ciutat (el Fort i el Pi) com a extrems d'un imaginari arc de sant Martí sota la protecció del qual la ciutat celebra festes. És la imatge d'una ciutat aïllada, cofoia, sota la irrealitat d'un fenomen enganyós. Aquí començarà la crítica de Llacuna cap a la seva ciutat.

La segona imatge que tria Llacuna (v. 4-10) és una crítica a determinada gent influent i envanida de la ciutat, a qui el poeta retrata amb tota crueltat ("paons", "reietons moixos" (v. 4 i 7)) passejant-se patètics pels carrers guarnits per festes. És la trista imatge d'uns poderosos passejant per la "seva" ciutat. El fet que la ciutat estigui en festes fa encara més sagnant la crítica a un sector social que és incapaç de copsar l'art, la bellesa i "la gràcia" que tenen al costat i amb la qual conviuen.

Només el poeta i Aurora (v. 11-16) són capaços de comprendre la bellesa (centrada en un indret de la vila especialment bonic). Aquest fet conduirà necessàriament cap a la soledat i l'aïllament de la parella. Només la Verge (una petita imatge amagada dintre del carreró) serà al costat del poeta i Aurora. Novament la Patera tindrà la connotació negativa, amenaçadora que havíem vist en el poema "Sàtirs". La Patera és el preludi de la mort, del pas del temps.

En aquest estat de coses, el poeta lamenta que l'ambient d'aquesta ciutat mesquina li impedeix fins i tot de percebre i fruir de la bellesa que ell sí que sabria captar (v.17-28). La realitat s'ha convertit en miralls (imatge enganyosa), la neu "ofega els clavells" (v. 20)i l'estridència de les trompetes tapa fins i tot la conversa dels amants. És significatiu que l'únic verb que apareix en els darrers versos d'aquesta part sigui "prendre".

El poema conclou amb una frase lapidària:  "Estem sols / entre crits de profetes" (v. 29-30).

En l'edició de 1947 hi ha unes petites variants textuals en aquest poema:

(v.1-2)    -   Des del Fort fins al Pi,  (AA, 1947)     
            -   Des del Fort
                  fins al Pi,                      (AA, 1961)

(v.6)      -   boixos!     (AA, 1947)
            -   boixos.     (AA, 1961)

(v.8)      -    recons      (AA, 1947)
            -    racons       (AA, 1961)