Poema breu, de 4 versos disposats en forma de dos apariats de sis síl·labes amb rima consonant. Per l'estil, el poema és un preludi dels madrigals que han de venir.

El poema fa dues preguntes retòriques dirigides a elements vegetals. La intenció de les preguntes és fer patent allò que s'amaga darrera de la bellesa d'una argelaga o d'un roser florits. Darrera de la bellesa s'hi amaguen les punxes, el dolor. És evident el paral·lelisme amb la situació personal que el poeta ens ha exposat en aquesta secció del llibre.

La darrera pregunta (v. 3-4) no està exempta d'ironia. Mostra, amb humor, la impossibilitat de la rosa de mantenir les fulles i despullar-se de les espines. En realitat, el poeta sap que, amb el pas del temps, la rosa només mantindrà les espines i perdrà les fulles. La bellesa no és immutable ni perenne.

Observem que el darrer poema de la secció manté el to desencisat i escèptic que hem anat veient que anava agafant cada vegada més pes en aquesta part de l'obra. La secció començava amb el somni de la glòria i el reconeixement públic, passava per una etapa de constatació de la insensibilitat de l'entorn per captar la gràcia i la bellesa i acaba amb una ironia desesperançada que constata l'altra cara de la bellesa.