El poema es construeix novament com un diàleg líric en el marc d'aquesta natura idíl·lica que ens ha estat presentant el poeta i amb una intenció vagament infantil.

La primera pregunta que es fan (v. 1-13) versa sobre el color preferit. El poeta confessa que prefereix el verd del blat tendre; Aurora declara que li agrada el blanc i el groc.

El segon torn d'intervencions (v.14-18) parla sobre l'arbre preferit. La resposta és sorprenent: prefereixen dos arbres exòtics de nom sonor, que mai no han existit en el seu paisatge quotidià. Aquest és el pretext que permet formular a Llacuna una certa teoria literària (v. 19-21)segons la qual l'important no és tant el contingut referencial directe a què remeten els mots, sinó la pròpia sonoritat de la paraula i la capacitat de seduir. És més important el nom que l'arbre. S'estimen les paraules, no els conceptes a què remeten. Per això, a continuació, el poeta es permet la llicència de fer un joc de paraules agosarat (bes-beç) per exemplificar allò que acaba d'afirmar.

La conversa canvia de tema de manera radical quan Aurora li pregunta l'any que va néixer i ell després de respondre-li (v. 28-37) retorna al tema de la ciutat idealitzada de la seva infantesa. El poeta recorda una ciutat endarrerida i bruta (qualificada de fangar), però sap trobar-hi elements extraordinaris (les berlines). Amb aquests versos sembla que el poeta vulgui reconciliar-se amb la seva ciutat després de les crítiques llançades en la secció anterior.