El poema que obre pròpiament el llibre és un diàleg líric entre dos adolescents situat en el marc local del riu que, com anirem veient en altres poemes del llibre, té una extraordinària importància entre els referents poètics de Llacuna.

El diàleg l'inicia la veu femenina (Aurora) i a partir d'aquí l'alternança de veus, introduïdes pels guions, funcionarà perfectament. Malgrat això, el contingut del diàleg s'ha de llegir com una suma inconnexa d'impressions i descobertes gairebé infantils. No és pròpiament un diàleg amorós sinó que representa, més aviat, la mútua descoberta, i la fixació del valor simbòlic i personal d'alguns elements singulars i aparentment intranscendents del paisatge. És l'estadi de fascinació i de joc previ a l'amor.

Allò que cal destacar és que, des del primer moment, queda perfectament establert el triangle que sustentarà tota l'obra:
                                 -El poeta
                                 -Aurora
                                 -Paisatge d'Igualada.

El poema comença amb un torn de pregunta-resposta (v. 1-7) a través de la qual el poeta juga a fer engelosir l'Aurora parlant d'una altra noia "garrella i pigada" (v1) dient-li que li agrada, tot i que immediatament dedica tres adjectius amables a Aurora (v. 6-7), que resolen el malentès i deixen clar quina és la preferida pel poeta.

El segon torn de diàleg (v. 8-24) situa els protagonistes en un entorn de contacte amb la natura, segurament el paisatge dels entorns del riu Anoia, que passa per l'exterior de la ciutat. Encara en un estat d'enjogassament, ella l'invita a fumar canya-xiula (iniciació infantil a fumar) i a disfressar el cos amb elements de la natura. Ell la convida també a omplir el seu barret de les diades amb elements florals. És la fusió de la parella amb un paisatge i una natura que coneixen bé, sense voler-hi donar massa transcendència, amb la naturalitat d'un joc de dos adolescents que s'escapen a donar un volt pels entorns del seu poble.

El diàleg continua (v. 25-35) amb un esment a les creences infantils "saliva de granota" (v.25.26) i la personificació de la mitologia local "Font de la Carota" (v. 29-30), relacionades amb l'aigua, la qual cosa reforça la idea que la parella se situa al riu. La comunió amb el paisatge s'està intensificant. Poc a poc, sembla que el poema entri en l'àmbit de màgia, del record infantil, de l'allunyament de la realitat, que s'anirà accentuant fins al final.

En els versos 36-43, Aurora anomena el poeta amb un apel·latiu infantil "tallaret / de bardissa" (v.38-39) després de fer-li una observació innocent a propòsit de l'aspecte dels arbres del riu, "als xops els surten / fulles a la panxa" (v. 36-37). La rèplica del poeta no té cap relació temàtica amb els xops i li explica una creença/remei popular per fer créixer les ungles de les mans.

El final del poema (v. 44-50) pot llegir-se com una conclusió: sembla que el poeta vulgui lligar tots els records dispersos i inconnexos que ha anat exposant junt amb l'Aurora i els condueix, com l'aigua del riu, fins a la bassa del Molí de l'Alert, situada al final de la ciutat. Amb una mena d'invocació màgica "-Maragdí, / maragdina" (v.44-45) els associa a la bassa, "estany gerd" (v. 46) on tot agafa un to maragda fins que es converteixen en un remolí a l'hora d'entrar al molí. El paral·lelisme entre els aigualls i els records juxtaposats és clar.  

A nivell formal, en el poema hi predomina el vers curt, agrupat en estrofes de dos o tres versos que no tenen una rima regular, tot i que sí que existeixen rimes esporàdiques. En el poema hi destaca la presència de lèxic vegetal i ornitològic i la utilització de diminutius i la incorporació de versos que remeten a la tradició de la cançó i les dites populars. Aquests ingredients els trobarem molt freqüentment en tota l'obra. 

En l'edició de 1947, aquest primer poema està presentat com dos poemes diferents. El primer correspon als versos 1-43. El segon poema, independent del primer, titulat "Maragdí" està format amb els versos 44-50.Dins d'aquest segon poema, el vers 3 (que correspon al 46 de l'actual poema) té una petita variant: diu

"l'aiguall gerd" (1947)i no "l'estany gerd" (1961).