El poema manté les estructures de la cançó popular (amb les fórmules "Adéu..." o "Ai, ai, ai, sí!"). Però malgrat l'aparença d'ingenuïtat formal del poema, aquest té un contingut seriós.

El poema comença (v.1-14) amb un incendi simbòlic a l'interior de la cambra (de soltera) d'Aurora. És una cambra caracteritzada per la presència de la tristesa: "plors i miralls" (v.6). Les flames cremen una sèrie d'elements íntims propis de la infantesa d'Aurora, dels quals el poeta s'acomiada: els coixins de blonda, el decorat d'àngels i dofins i el cistell de flors daurades. Moltes de les referències dels objectes d'aquesta cambra ja havien aparegut en poemes anteriors d'aquest llibre (color blanc, miralls, àngels, cintes...). Curiosament el poema, malgrat parlar d'un incendi,  inclou molts elements aquàtics (dofins, plors, oquetes, aigües, cignes, aneguets...).
Aquestes flames passen a ser brases i després cendra. Es tracta d'un procés simbòlic de destrucció i de purificació, del final de la infantesa. El poeta destaca especialment la progressivitat d'aquest canvi: fixem-nos en els canvis significatius dels versos 15-18 i dels 33-35; en aquest sentit podem parlar d'un poema dinàmic i lleugerament narratiu. Comença parlant d'un espai tancat (la cambra d'Aurora) i acaba parlant d'un espai obert (els jardins d'Aurora).

Els darrers elements que es cremen (i per tant es transformen) són el vestuari de la nena.: la faldilla i la bruseta. De tot plegat només en resta la cendra: l'adolescència de l'estimada s'ha acabat.

El final del poema (v. 37-43) glossa la destrucció progressiva de les parets dels jardins íntims d'Aurora. En aquest poema, com és habitual en la poètica de Llacuna, hi ha un treball cromàtic significatiu: blanc, daurat, lila, morat, vermell...