Aquest poema és una evocació dels orígens familiars del poeta i de la seva relació amb la ciutat d'Igualada, una determinada Igualada, que queda fixada en el poema. Tot i que el poema manté discretament la forma del diàleg líric, el poeta ara dialoga amb diverses espècies d'ocells (darrera dels quals es pot endevinar la presència d'Aurora). És la veu del noi la veritable protagonista del poema.

El poema té tres parts. En la primera part (v. 1-24) el poeta dialoga amb els següents ocells (òliba, boscaler, coloma, falcia). Comença amb una mena de refrany o rodolí que remet a les bòbiles, la indústria de la ceràmica molt present a la comarca. Dels records infantils, evoca l'àvia que comerciava amb la terrissa i el besavi pagès que cantava el rosari, conduïa els ànecs i treballava a la vinya. Del besavi, en destaca fins a tres vegades el fet que anava descalç. Aquests són els referents familiars que Llacuna, exposa amb admiració i en dóna fe. Aquesta primera part evoca una Igualada pre-industrial que quedarà fixada com la ciutat mítica de la infantesa, la mateixa que apareixia a Ònix i níquel o a Nyora.
La segona part (v.25-39) comença i acaba amb dos versos molt semblants que exposen el desig que l'herba no faci mal als peus de l'avi, que caminava descalç. Aquest sentiment de compassió cap a l'avi contrasta amb unes afirmacions que evoquen problemes d'herències i malentesos familiars i amb l'afirmació dolorosa que aquest besavi "-Es va oblidar de mi" (v.34), per la qual cosa, potser, el poeta va perdre el patrimoni familiar a favor de l'oncle. Malgrat aquests conflictes prosaics que Llacuna converteix en versos, el poeta no sent cap rancor pel besavi a qui no desitja que l'herba li faci mal. Per ell, doncs, els conflictes familiars no són suficient motiu per canviar el record i la percepció idíl·lica que manté de la seva infantesa.
La tercera part (v.40-49) aprofundeix, a través d'enumeracions , en aquesta ciutat i paisatge mític, amb l'element de la riera com a eix central. Parla de records en forma de sons: la veu de l'aigua de la riera, la veu de les granotes (que ja havien aparegut en el poema anterior), el cant de la puput; d'ocells: la puput o el lloc on dorm el mussol; i de paisatge urbà: el carrer de l'Alba. Aquesta enumeració de tòpics del paisatge infantil no remeten a la família sinó al propi univers personal: tots els elements d'aquest univers poètic propi tenen algun ensenyament amagat i són objecte d'admiració.