El pretext del poema és una caminada de la parella fins a Collbàs, segurament per participar en l'aplec que s'hi feia, una distracció pel jovent i una manera acceptada socialment de tenir una certa intimitat. Des d'Igualada a Collbàs hi ha un trajecte de dues hores, amb trams de forta pujada. En aquest poema el recurs que hi predomina és el de les repeticions sovintejades de frases i construccions, recurs que remet, una vegada més, a les formes pròpies de la literatura popular. D'altra banda, cal advertir que en aquest poema, els guions que introdueixen els diàlegs no sempre indiquen alternança d'interlocutor. En més d'una ocasió és el poeta qui parla dos torns seguits.

El poema comença amb l'evocació del cansament per la duresa del trajecte, la parada a la font de can Figueres,  el cansament de la noia i la pregunta per un possible defalliment. Aquesta manera d'iniciar el poema denota els papers diferenciats que fan ell i ella. Ell es presenta com un home fort, caminador, que es preocupa per l'estat físic d'Aurora, més dèbil, cansada i a punt de defallir. La primera part (v. 1-15) se centra en el camí d'anada a l'aplec i s'acaba quan han travessat la carena i ella nota com li arriba el vent de Carme. En aquest moment ja gairebé han arribat a Collbàs.

Amb l'inici de la segona part del poema (v. 16-23) es produeix un trencament temàtic amb els versos anteriors. La parella, se suposa que situada de ple en la festa a Collbàs, parla de diversos locals d'Igualada on la gent sol anar a ballar. Fan un repàs gairebé exhaustiu de totes les institucions recreatives de la ciutat on s'hi fa ball. Però, el diàleg entre el poeta i l'Aurora és molt diferent del que es produïa en el primer poema de la secció "Verdaleta, piula". En aquell, el diàleg tenia un volgut to infantil, ara el diàleg és entre dues persones adultes, que saben entendre la diferent connotació social dels llocs d'esbarjo: entre el Mercantil i la Bandera Negra hi havia evidents diferències de públic. D'altra banda, el diàleg també serveix per situar-nos en el temps: estem a les portes de l'estiu, per Sant Antoni (16 de juny).

La tercera part del poema (v. 24-32) comença amb un nou canvi temàtic. Abandona el tema dels llocs de ball i la conversa es centra en el temps que farà l'hivern proper. És un pretext per donar pas a una primera declaració amorosa. Si a l'hivern fa fred, el poeta protegirà l'Aurora entre els seus braços: "Dintre el meu braç / vindràs (v.31-32). I ella acceptarà de ser protegida. Observem que en tot el poema ell fa de protector: a la primera part, ell la protegeix del cansament, ara li promet que la protegirà de les pluges del proper hivern amb una abraçada.

El final del poema (v. 33-41), té lloc després de la confirmació de l'amor (simbolitzada amb l'abraçada). El poeta es troba en un estat d'entusiasme que el portarà a generar una sèrie d'imatges confuses, volitives, fins i tot surrealistes. Segons la visió del poeta (v.33-34) el paisatge, a través d'una metamorfosi, s'adapta al seu estat inflamat. L'altra imatge, que té un estil molt verdaguerià, demostra l'estat d'alegria i entusiasme del poeta, que desitja l'impossible al mateix temps que descriu l'Aurora en uns termes metafòricament elogiosos. La referència al pare, a l'ofici de blanquer, relacionat amb un pintor de la màxima modernitat demostra fins a quin punt la transformació que l'amor ha produït en el poeta i en la seva percepció de la realitat és important.

El poema és la culminació de la primera part del llibre i trobem confirmat l'amor que tot just apuntava innocentment en el primer poema.

L'edició de 1947 acaba el poema en el vers 32.
Amb el material dels versos 33 a 41 l'edició de 1957 inclou un nou poema "Oh, amic", que fa:

Oh, amic
si caigués
la lluna! 

La voldria
per rosó
de Santa
Maria.

-Potser
el teu pare
hi anunciaria

pells
de camaleó.