El primer poema de la secció culmina, en certa manera la línia encetada en la primera part del llibre. L'argument del poema és ben elemental: la mútua coronació (com a símbol de plenitud) dels dos individus que formen la parella.

Aurora, filla de blanquers, és coronada com a princeseta i sobirana, amb una diadema de magrana, seguint el joc que havien iniciat en el poema que obria el llibre ("Verdaleta, piula") d'adornar-se el cos amb elements de la natura. El poeta ha de ser coronat per Aurora amb el símbol de la glòria poètica, una corona de llorer. I és en el moment de la coronació quan ella pregunta/afirma la voluntat (i el somni) del poeta de veure reconeguda la seva glòria per part de la ciutat amb un bust a la Plaça del Rei. I continua amb els desitjos: ser coronat per les mans d'una burgeseta (Aurora) però també per les mans d'un blanquer (com a mostra de l'acceptació d'un sector tan representatiu i emblemàtic de la ciutat, com allunyat de les exquisiteses de la poesia). La glòria arribarà quan fins i tot els blanquers accedeixin a reconèixer-la hi i no el vegin com un ciutadà més, "el noi gran / de la Carmeta?" (v.13-14) sinó que el singularitzin com a poeta. 

És important, en el vers 15 la paraula "somnies". Veurem molt aviat que, aquests somnis s'esvairan.

Possiblement, aquest sigui un dels poemes més sincers de Llacuna i un dels que més s'ha divulgat en publicacions soltes. Sobre el desig de glòria, amb el pas del temps, Llacuna va canviant el seu posicionament (veure: "Com l'arena del riu"). A nivell formal, els versos curts i sense cap rima predominen en el poema.