Tots els testimonis de les persones que el van conèixer i tractar coincideixen a dir que Joan Llacuna va tenir dues etapes en la seva vida, abans i després de 1939. L'etapa de joventut (quan va acabar la guerra Llacuna només tenia 34 anys) correspon a un Llacuna inquiet, en puixança, carregat de projectes (tenim constància de dos o tres projectes de llibres que mai no van arribar a materialitzar-se), investit del que ell anomenava l'"estat de gràcia" per fer versos; un Llacuna que es relacionava amb certa comoditat amb els joves valors de la poesia catalana, que a nivell professional prosperava amb rapidesa i tenia allò que en podríem dir el goig de viure.

Al seu retorn del camp de concentració de Santander, tothom coincideix a dir que era un altre. Tenia un aspecte malaltís, caminava poc a poc i amb passes curtes, vivia tancat en el món de la seva poesia, però li costava fer-ne partícips als altres. Quan volia parlar amb algú se li acostava i l'assenyalava amb el dit. Tenia una conversa a voltes difícil i, una mica pagat de si mateix, de vegades podia crispar els nervis de l'interlocutor incaut. Sabedor d'aquesta circumstància, va optar per escollir el seu  cercle d’amistats i fer-hi el paper de mestre. Tot i això, no va ser mai partidari d'exercir el lideratge de cap causa artística i continuà tancat en el seu món particular sense deixar que els altres hi acabessin d'entrar. Diu el seu amic Joan Mercader: "Tornant a en Llacuna, he de dir que ell era un càndid, un àngel, però tan enamorat de la seva poesia que alguna vegada no s'adonava que feia pifiades i que a segons qui el molestava.". I afegeix: "Ell era un home molt endeuat, molt segur de si mateix, sé que s'havia decebut quan un jove li va dir: "Jo a aquells que només parlen d'ells mateixos no els puc veure". A mi m'ho va confessar" (Rossell 1984)

En el dia a dia, era un home escrupulós i meticulós en el treball i en l'organització de tots els detalls de la seva vida. Ordenat, puntual i patidor, però, alhora, sorneguer, sensible i, en el fons, una mica innocent.

Segurament en el seu caràcter una mica vanitós i exigent amb els qui li demanaven consell hi conflueix la frustració pel fet de no ser universitari (com Romeu o Mercader, amics seus d'Igualada) i no ser reconegut com a poeta de manera general i unànime. L'empleat de banca, aplicat, exigent i autodidacta, va haver de fer enormes sacrificis per poder salvar i donar a conèixer una petita part de la poesia que portava dintre i per promocionar la carrera artística de la filla única, amb enorme esforç econòmic i privacions materials, cosa que explicaria, en part, la seva manera de ser.

Una malaltia crònica a l'aparell digestiu li feia tenir enormes dificultats per digerir els àpats, operació llarga que feia en silenci, a casa, i amb gran malestar. Al final de la seva vida s'hi afegeix un cert estat depressiu, que accentua encara més el seu patiment.

Cal parlar, per acabar, de la seva esposa, Teresa Puig, una personalitat completament oposada a la del poeta, però que va saber ser en tot moment el complement necessari per la bona harmonia com a parella.

Entrada de les tropes nacionals a Igualada pel carrer d'Òdena. Gener de 1939